Ja tenim dorsal (el nº més baix que mai no he tingut fins ara), ja coneixem el recorregut, ja sabem que farà un vent de collons (cap problema si bufa d’esquena i en baixada...).
Així que... tot a punt per córrer “la de Sant Antoni” per primer cop.
Aquesta tarda m’aproparé per Can Mèlich a fer una bona i relaxant sauneta i una llaaaaarga sessió de jacuzzi, sortint a temps per arribar a casa, sopar i marxar cap al Camp Nou a veure el Barça – Numància, que es l’únic equip -en Lliga- que ens ha guanyat, que té collons la cosa... Lo de anar al camp a veure el partit està “en el aire” i mai millor dit perquè, a les deu del vespre i amb aquest coi de fortíssim vent que fot avui i fent el partit per la tele, no està gaire clar que em vinguin moltes ganes de sortir de casa, la veritat (perquè enganyant-se...).
"... quan neix un fruit és tan petit que ni els ocells gosen picar-lo; pensant, potser, que ès el darrer, el darrer fruit i cal mimar-lo. Ells cada estiu fan el seu niu al damunt de qualsevol branca. I l'arbre vell sent així amb ell néixer la vida d'una branca. (JMS-L'Olivera, 1969)
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario