martes, enero 26

EL CAS ÉS NO PARAR…


… i, digui el que digui l’Albert, millor fer uns partidets a soft-ràquet que no fer rés.
I això és el que he fet avui al vespre: dos partits amb en Martí (pallissa) i dos més amb el meu company de taquilla (que no recordo mai cóm és diu) i que també m’ha ben “estobat”, encara que ha estat més “misericorde” amb mi i no m’ha volgut matxacar...
Demà estic per feina tot el dia per Girona, així que la cosa te pinta de que -en arribar a Esplugues- sortiré a córrer pels voltants de casa, potser fins a La Creu de Pedralbes i tornar, amb els seus gaire bé 5 quilòmetres, perquè com m’ha dit avui l’Albert:
- Txabi, no et veig entrenar gaire per la Mitja Marató...
I potser té raó... així que d’aquí al 5 de febrer (la Mitja és el 7) agafaré fons fent quilòmetres, i millor pel carrer que en cinta. Encara que crec que sovint obliden (ell i la resta de runners del Club) que jo no tinc ni 23, ni 27 ni 35 anyets per anar fent “entrenaments exigents”... i que m’haig de dosificar, perquè si entreno fort, no em queden forces després per les curses (i recordeu que, a mi, el que m’agrada és competir). No vull dir que no hagi d’entrenar ni que no m'agradi, ni molt menys, sinó que ho haig de fer a un altra ritme, per poder arribar algun dia a consolidar-me definitivament i sense problemes (i ja sense moure’m cap amunt) en els 48’ com a temps máxim, per anar baixant progressivament a 47’40’’, 47’25’’, 47’10, 47’...; sincerament, no crec poder arribar ja mai a baixar dels 46’30’’ en curses de 10 quilòmetres, cosa que -per altra banda i particularment per a mi- ja està força bé, no havent corregut mai abans i havent-t’ho començat a fer als gaire bé 51 anys i superant una operació de menisc als pocs mesos de començar a córrer. Així que no baixaré la guàrdia, però no podré entrenar mai als ritmes de l’Albert, en Pau, en Marco, en Jose, en Xavi... els faré (com diría en Frankie: "a mi manera...") perquè els seus objectius -i les seves condicions físiques- i els meus son moooolt diferents: el que sí ens uneix, però, és el superar-nos, el córrer, el competir, l’asfalt i la terra... I no en tenen ni idea de cóm els agraeixo el poder-ho fer amb ells (encara que, sempre, els hi veig només el clatell... i cada cop més i més lluny).

Cóm m’agrada competir !
.

4 comentarios:

  1. Comparteixo amb tu l'agraïment als super tribanderos i maratonians de Can Mèlich que mai et posen una mala cara si surts a còrrer amb ells. En el meu cas és molt meritori que em segueixin recolzant.

    Per cert els teus noruecs trotadors han "cremat les naus", en concret l'Erik ens ha deixat quasibé sense llar (bé ha estat un accident) Ara estem vivint a Barcelona, a casa de la meva mare.

    ResponderEliminar
  2. CONY ! QUÈ HA PASSAT ? NECESSITEU QUELCOM ?

    ResponderEliminar
  3. Una espelma de la tauleta de nit de l'Erik va caure sobre el llit. Estem bé, els nens van trucar els bombers que van arribar molt ràpid. El que no està tant bé és el nostre pis. Sembla que l'assegurança ens ho cobreix tot, però haurem de viure a casa de la meva mare uns 20 dies o un mes.

    ResponderEliminar
  4. Collons.... !!!!
    Lo dicho, si necessiteu quelcom m'ho dius.

    ResponderEliminar