martes, septiembre 28

I’M A MARATHON MAN .. ! ! !


MARATÓ (1): MITES QUE CAUEN...

Divendres, 24
Quan voles amb una company suïssa, com és el cas de Swiss-Air, el mínim que t'esperes es PUNTUALITAT SUÏSSA; doncs bé, he sortit de Barcelona amb 45 minuts de retard...
Ara ja estic a Zurich, fent una escala tècnica de gaire bé 4 hores, però entre aquest retard (que la deixarà en tres) i que “está cayendo la del pulpo”, se m'ha fastiguejat la meva idea inicial d'aprofitar aquesta estona per poder anar a donar un tomb per la ciutat de Zurich (sobre tot, per l'aiguat que està caient més que pel temps de que disposo, perquè amb tres hores en tindria més que suficient).
La maleta la he facturat directament fins a Berlín; però el que porto a sobre amb mi, a la motxilla, és tot l'equipatge necessari per córrer la Marató, sobre tot, les meves sabatilles Saucony, perquè tindria “guasa” haver arribat fins aquí i que -pel motiu que fos- la maleta no arribés o es perdés. Millor no jugar-me-la...
Mentre jo estic a punt de volar cap a Berlín, l'Amelia Garayoa -el personatge de la novel·la “Dime quién soy” que m'he endut amb mi- també hi està arribant en el moment de la narració en el que estic, página 504 de les 1084 que té la “novel·leta”; i casualment ella també ho està fent en un mes de setembre, concretament l'1 de setembre de 1939, el dia de la invasió de Polònia per part de Hitler i els seu exercit de nazis (2 dies després, Gran Bretanya, França, Austràlia i Nova Zelanda declaraven la guerra a Alemanya i començava així la Segona Guerra Mundial... i dos dies després, els Estats Units és declaraven “neutrals”...).
Ens queixem dels preus del Aeroport de Barcelona (... i amb raó); però allà no et cobren 4,60 euros per un cafè com aquí a Zurich!.
Embarcament cap a Berlín... !!!
..
...
I ja soc a Berlín ! (altra cop amb “retràs suïs” d'uns altres 25 minutets) i plovent. He arribat passades les deu del vespre i després d'un trajecte en taxi d'uns quinze minuts ja estava al Hotel Holiday Inn; pel que he sabut després, en Marco està a l’habitació 308 amb l'Alberto. He parlat amb ells per telèfon, però per l'hora que era ja estaven sopant lluny del hotel. Hem quedat de “passar” del bus-transfer que ens posa l'organització per anar a recollir demà els dorsals, perquè venen a buscar-nos a les dotze del migdia i, de fer-ho amb ells, perdríem tot el matí: hi anirem pel nostre compte cap allà les 10 i així aprofitem tot el dia per rondar per Berlín; he quedat amb en Marco a dos quarts de nou esmorzant a baix; l'Alberto esmorzarà cap allà dos quarts de set, per “habituar-se” al horari de diumenge; jo també em llevaré d'hora demà, entre altres coses perquè estic força nerviós i no dormiré gens, “me lo veo venir”...
Com que no he pogut sopar amb ells (i ja havia menjat a Zurich un bocata en el vol fins a Berlín, gentilesa de Swiss Air), he sortit a córrer una estona (plovent) xino-xano pels voltants del Hotel, perquè estava “encarcarat” de tantes hores d'aeroport.
Per cert... ara ja no plou gens !.

Ja no em queda gaire bé rés per començar a córrer la Marató !!!

MARATÓ (2): THE BEFORE DAY...
Dissabte, 25

M'he llevat d'hora aquest matí (6,30) per “aclimatar-me” jo també al horari de demà, que diria l'Alberto i, contra el que m'esperava, he dormit “del tirón”. Plou.
Com que vaig demanar habitació individual (per si em donava per roncar), el que han fet aquests alemanys és donar-me una habitació doble, amb un enorme llit de matrimoni... però només amb MIG EDREDÓ ! (o sigui, un edredó de llit “single”, que queda de lo més estrany en aquest llit tan enorme). L'hotel ?, un Holiday Inn com tants i tants en el món.
En llevar-me m'he adonat de que he dormit amb la finestra entreoberta, però no he tingut gens de fred. Això sí: des de que vaig arribar a l'habitació he sentit de fons com un llunyà “susurro”, durant tota la nit i fins ara mateix; es una musiqueta “com d'aquelles de Hilo Musical” però molt de fons, encara que jo no vaig veure, ni veig, cap comandament ni altaveu; i, a sobre, fa una estona ha sonat de fons “Mare Lola” d'en J.M. Serrat, aquí, a Berlín !, i és el que ja m'ha fet dubtar i mosquejar: al igual que ahir al vespre, he mirat el meu iTouch, no fos cosa que s'hagués encès.... però no; he mirat el meu iPod Shuffle (el que portaré demà per córrer a la Marató), però tampoc... fins que, finalment, he recordat que també portava el iPod Nano: i... tachan ! sí, era ell, “el Nano” el que s'havia encès dins la butxaca del stop-win d'Adidas que portava ahir en sortir del taxi !. I així sonant, de fons, toooota la nit; ridícul, no ?... Gràcies, Joan Manuel ! (casualment conegut també com “el Nano”).
Són ja dos quarts de vuit; fa estona que ja m'he dutxat i d'aquí a no rés baixaré a esmorzar amb l'Alberto (si és que no ho ha fet ja el paio...). Després, anirem a recollir els dorsals.
..
...
Ja estic de tornada al hotel; quina Fira del Corredor més bestialment enorme ! L'han ubicat a l'antic Aeroport Central de Berlín (situat al bell mig de la ciutat !), i ocupant part de les pistes d'aterratge i tres enormes hangars... una passada !. Com una passada ha estat, també, el que PAGANT 100 EUROS PEL DORSAL, EH, 100 EUROS (poseu-hi aquí la veu del Núñez de Cracòvia) NO HEM TINGUT DRET A LA SAMARRETA FINISHER ADIDAS !. Indignant !. Parlarem amb en Cayetano de tornada, vaja que si hi parlarem...

Cap al migdia hem anat a dinar no gaire lluny d'allà mateix (plovia, i de quina manera...) i, acabant ja de dinar, sorpresa !, m'ha trucat en Vicenç, l'antic ex-Maragall que també corre demà la Marató; no només ha trucat sinó que com que estava per allà a prop ens ha vingut a veure amb la Cristina. I més tard, com que en Marco i l'Alberto tenien entrades per anar a la Torre de Televisió i jo no (la densa boira que feia no crec que els hi hagi deixat veure rés) me n'he anat amb en Vicenç i la Cristina a donar un tomb per Berlín, tot i que plovia força a estones. Hem acabat el llarg “tour” (Alexanderplatz, zona de Sant Nicolás, Shoneberg, Mitte...) amb una cervesa i, cap a dos quarts de set, ja estava al hotel de tornada.
Encara no he vist ni una totxana del mur, ni la Porta de Brandenburg, ni el Reichstag.
D'aquí a una estona baixaré a sopar amb l'Alberto (pasta per un tubo !) i a dormir d'horeta, que demà m'espera un gran dia, força passat per aigua sembla ser... però un gran dia !.

MARATÓ (3):  THE  MARATHON  DAY...
Diumenge, 26
Son dos quarts de set i és fosc, molt fosc; molt abans, a un quart de sis, ha sonat el despertador (després d’una altra nit -sorprenentment- dormint “del tirón”), m'he dutxat, i abans de dos quarts de sis ja estava al menjador esmorzant amb l'Alberto... i esmorzant força, perquè és molt el que hauré de cremar avui.
PLOU ! (tal i com estava previst, tot i que feia 10 anys que no plovia el dia de la Marató de Berlín), i això no farà més que afegir una mica més de èpica a aquesta grandiosa e il·lusionant aventura en la que, jo solet, m'he embarcat.
- Txabi, ha arribat el dia; i com dirien els del punyeter tri-partit:
... “per la teva Marató... som-hi !”.
..
...
Pugem l'Alberto i jo al bus-transfer que ens ha de portar fins a la sortida; és negra nit encara... i continua plovent ! (notición un cop ja pujats al bus: el Barça ha guanyat 1-3 al camp del Atlètic Club i, el que és millor encara, el Madrid ha empatat a casa del Llevant).
Arribem i el primer que fem és anar a deixar al meu box la bossa amb totes les meves coses de recanvi (samarreta, pantalons, dessuadora i el paravent per després de la Cursa); l’Alberto no ho necessita perquè els seus pares -que han vingut també fins a Berlín- li porten i guarden; allà als boxs arrepleguem també unes capelines que Adidas havia previst per a nosaltres els corredors (jo havia sortit del hotel amb una bossa d'escombraries “negociada” amb el pinche de cuina... fent una fila de lo més patètic). Ens prenem un mega cafè al Starbucks del costat de la Porta de Brandenburg i ens retrobem amb en Marco i els pares del Alberto. Continua plovent, i ara, fort, amb ganes...
S'apropa l'hora. Enfilem el camí cap a la sortida plovent força ara. Ell cap el calaix de sortida D i jo cap el H (això va per temps acreditat); jo havia quedat amb en Vicenç que ell es posés al final final de tot del seu calaix, el G, i que jo em posés al principi al principi del meu, el H, per així poder anar junts. I encara que sembli impossible (en una cursa on hi ha més de 42.000 corredors) ens hem trobat !. Continua plovent i la temperatura ronda els 10 graus.
Quan es dona el tret de sortida i veiem enlairar-se els milers i milers de globus verds, en Vicenç i jo decidim que fora capelina i fora samarreta de màniga llarga, perquè mullar-nos ens mullarem igual, ara o després. Casualment, ell ha decidit posar-se, per córrer la Marató, una samarreta -també de tirants- i del mateix color que jo: sembla que formem equip!.
Merda !, els auriculars del iPod Shuffle s'han tornat a esconyar ! Haig de córrer sense música!; triguem 20 minuts clavats en creuar la línia de sortida des de que hem sentit el tret i hem vist enlairar-se els globus.
Estem els dos força animats. Anem corrent i xerrant tota l'estona i jo -a sobre- fotent conya amb tothom, tant amb els de dins de la cursa com amb els de fora, amb la gent que ens anima -tot i estar plovent- a les voreres.
Cau el quilòmetre 5, i apareix el vell conegut dolor a la “cintilla iliotibial”; però vaig bé. Paro a beure aigua per segon cop en un dels molts i molts avituallaments que anirem trobant. Continuem a bon ritme, i continuem xerrant i fotent conya. Arriba el quilòmetre 8 i una molèstia (desconeguda fins ara) apareix sobre l'os del empenya esquerra (empeine, en “castizo”) semblant al dolor com quan, jugant a futbol, una bestiola de defensa et trepitjava amb els tacs d'alumini; però no em molesta per córrer.
Arribem al quilòmetre 10 en 1 hora exacte i, per tant, anem complint amb la previsió inicial de sis minuts per quilòmetre (que és fins i tot menys, si descomptes els dos “parons” per beure aigua). I continuem, com si tal cosa. Cau el 12, arriba el 14... i començo a sentir sobre-carregada la musculatura de la part externa de les cuixes, però suportable.
Continua plovent; els peus pesen per lo xopes que porto les sabatilles i els mitjons... i ja serà així fins a final de cursa.
Cau el 16, cau el 18 (en Vicenç se'm “despenja” una mica) i creuem el quilòmetre 20 en 1 hora 57 minuts (havent parat quatre vegades per beure abans d’arribar-hi): això vol dir que anem bé. Arribem al punt exacte de la Mitja Marató i jo em trobo molt bé de forces (...però mai, fins ara, he fet més de 21,097 quilòmetres, així que estic a punt de creuar una nova frontera esportiva), però molt animat, bé... Uns quilòmetres després de l'avituallament de la mitja, en Vicenç se'm despenja definitivament. El vaig cridant -com he anat fent des de la sortida, per no perdre’ns- i em respon... el crido una mica més endavant i em respon... el torno a cridar... i ja no em respon: ja veig que em tocarà acabar de córrer la Marató sol... i encara no sé si me'n sabré sortir.
Però la realitat és que m'he cruspit ja la Mitja Marató sense esforç aparent, molt “sobrat” (i fa cosa dir-ho així, però és que és la veritat, és tal i com em sento). Continua plovent, i continuo parant a tots, tots, els avituallaments (aigua, plàtans... i els gels als quilòmetres 10 i 20). Cau el quilòmetre 24, cau el 26, el 28 ...segueixo bé de forces, molt “suelto” i espero amb impaciència veure caure el 30 prenent-me un altre gel, i quan creuo la pancarta dels 30 quilòmetres el meu crono marca 2 hores 54 minuts: he anat més ràpid del 20 al 30 que del 10 al 20 !.
A aquestes alçades de la Marató el dolor al empeine ha augmentat, continua present, però continua suportable... i com a contrapunt s'incrementa la sobrecàrrega als quàdriceps de les dues cames. Cau el 32: bon punt de referència “amb el que jo ja conec”, doncs només me'n falten 10 per l'arribada i sé -de sobres- el que és córrer 10 quilòmetres “perquè en tinc el cul pelat” de fer-ho; cau el 34... vaig bé, força bé, jo mateix em sorprenc a cada metre que avanço. I el que és encara més engrescador: sense incrementar el meu ritme, vaig passant corredors, i més corredors... m'haig d'anar obrint pas, i aquesta és una sensació màgica e indescriptible a aquestes alçades de la cursa. Arribo al quilòmetre 36 (em salto l'avituallament)... i aquí la cosa ja canvia: començo a notar-me les cames molt pesades, em costa mantenir el ritme, tot i que continuo avançant corredors. Però és només cames: de cor i de respiració vaig insospitadament bé, súper bé.
Va Txabi, que ja només te'n falten 6 !
(me n'adono que, anant sense música, parlo i parlo molt amb mi mateix, animant-me en silenci, donant-me instruccions, motivant-me... et passen tantes i tantes coses pel cap en 36 quilòmetres !).
Però tot i amb els quàdriceps ja durs com una pedra i amb el dolor al empeine “in crescendo”, creuo la pancarta del quilòmetre 40 en 3 hores 59 minuts 27 segons: per poc, però he fet els primers 40 quilòmetres per sota de les 4 hores! (havent parat, per beure i menjar, unes 8 ó 10 vegades, ja no ho sé del cert...). Calculo aleshores que, si em salto l'avituallament dels 40, puc acabar per sota de les 4:15:00 així que, “me ato los machos” i -al crit silenciós de “no hay dolor”- enfilo els dos darrers quilòmetres. Cau el quilòmetre 41, amb els carrers a vessar de gent, “gallina de piel” que diria aquell... una revolt més i, allà al fons, impressionant, majestuosa, apareix la Porta de Brandemburg... però no hi arribo mai, se'm fa molt llarg; m'esforço en no "abandonar-me", en no "deixar-me anar", en no afluixar, ara que ja em falta tant poc. Faig el penúltim quilòmetre en 6:25. Metres abans de creuar per sota la Porta de Brandemburg cau el quilòmetre 42.
Vinga Txabi, que ja ho tens!.
No ha parat de ploure en tota la Marató.
Últims metres, penso en la Marta, penso en les meves filles...
Creuo per sota de la Porta de Brandemburgo... però això encara no és el final.
195 metres,
100,
50,
tinc la línia de meta a tocar...
gent, molta gent...
crits, aplaudiments...
sents cridar el teu nom, animant-te, perquè el llegeixen en el dorsal...
25 metres...  
10, 9, 8, 7, 6...
5, 4, 3, 2, 1....
Final !!!
4 hores, 13 minuts i 29 segons

Ho has fet, Txabi, collons, ho has fet !. 
Ja ets tot un "Marathon Man"






(d'una mica més de 53 anys, però tot un “Marathon Man”).
Tu i en Filipides, des d’ara, “friends for ever”.
Un munt se sentiments superposats, embolicats, m'embarguen en solitud en mig de tanta i tanta gent. Una freda, esgarrifosa i engoixadora solitud m'envolta entre tants i tants corredors; no puc parlar amb ningú, no puc compartir rés amb ningú... però m'ho explico tot jo solet.
Collons, Txabi, acabes de fer una Marató sencera i tota l'estona corrent, sense caminar ni un sol metre !
Em pengen la medalla al coll; sento esgarrifances per l’emoció; em sento com en un núvol, pujant, pujant... vull abraçar-me amb algú... però no hi ha ningú conegut. És una sensació molt estranya. 
A diferència de gaire bé totes les Mitges Marató corregudes fins ara, no m'apareixen les típiques rampes... estic al·lucinant de cóm ha respòs el meu cos a aquesta “palissa” al que l’he sotmés, aquest cos de més de 53 “tacos” en la seva primera Marató: el cor i pulmons fenomenals, sempre controlats, però sobre tot les meves cames (insospitadament, els bessons i els sòleus no han dit ni mú en tota la cursa).
Ara, ja camí del box per recollir la roba (amb una enoooorme cervesa gelada, sense alcohol, gentilesa d’una marca que no recordo) comencen les cames a “passar-me factura” per tot l'esforç fet; però no és gens patètic, ho porto força dignament. Plou.
Me'n vaig cap el metro i, horror... quantes escales de baixada !. Davant meu, darrera meu... tot són corredors baixant els graons agafats a la barana i al ritme d'un jubilat octogenari, artrític i escaldat. No pago el bitllet: crec que m’he guanyat el dret “de viatjar pel morro”; em creuo dins del vagó amb molts d’altres corredors; no fa falta dir-nos rés: les nostres mirades de complicitat, de satisfacció, els nostres somriures fluixos, de joia, ho diuen tot en silenci. Penso amb en Vicenç, desitjant que l’hagi acabat també sense cap problema. Faig un canvi de línia, arribo a la meva parada (per sort, hi ha ascensor per sortir al carrer...) i arribo al hotel ben mullat, perquè continua plovent. Una llaaaaarga dutxa; quan m’estic assecant i, com si d’en Bill Murray a la peli aquella “Atrapado en el tiempo” (que molts creuen que és diu “El dia de la marmota”) m’estic assecant, deia, i torno a sentir, de fons, “la musiqueta del Hilo Musical” com la d’ahir, però ara dins del bany. No, no pot ser... miro cap al terra, veig els pantalons que he fet servir per córrer (m’han anat de conya), empapats encara, i sí, és ell: el puto iPod Shuffle, aquell que els auriculars no s’han posat en marxa a l’hora de començar a córrer, s’ha engegat mentre em dutxava !. Té collons la cosa !.
Evidentment, l’Alberto ha acabat la Marató molt abans que jo (un esplèndid temps, digui ell el que digui, de 3:18), però tot i així els he trucat per veure on dinaven, i ho hem pogut fer plegats molt a prop del mateix hotel. Hem fet una llaaaaarga sobre taula (jo crec que ni l’Alberto ni jo trobàvem el moment d’aixecar-nos...). Eren gaire bé passades les sis.
Plovent, camí cap al hotel, he decidit que no dormiria, així que el que he fet és “el mandra” a sobre el llit. Cap a les nou, encara que sense gens de gana, he sortit a sopar (però creia que tenia la necessitat -i la obligació- de retornar al meu cos tot allò que havia anat perdent durant els llargs 42 quilòmetres i pico del matí). I com que el buffet del hotel “no em deia rés”, m’he apropat fins un antro àrab a fotrem un enorme quebab i una Becks.
Ara són poc més de les 10 del vespre... me’n vaig a clapar com un perfecte maratonià.
¡¡¡Toma, toma y toma... !!!.

MARATÓ (4): THE DAY AFTER...
Dilluns, 27
A les vuit del matí i set minuts m’ha despertat un missatge de l'Ayma al mòbil (fins aleshores, havia tornat a dormir “del tirón” tot i l’excitació que portava a sobre). I he pensat: què fots al llit ?. Així que m’he aixecat, m’he dutxat, he fet la maleta, he baixat a esmorzar (he coincidit amb en Marco, l’Alberto i els seus pares, que marxen cap a la una) i m’he apuntat a una excursió de 4 horetes pel Berlín tradicional (la part de l’antiga RDA berlinesa).
En arribar al lloc de on sortien, he preguntat al guia (l’Arnau, un paio de Mollet que va arribar a Berlín de vacances fa cinc anys i ja s’hi va quedar), li he preguntat, deia, si anàvem amb un microbus o amb un d’aquells bus de sostre obert (perquè continuava plovent, és clar...); i m’ha dit:

- no, si la excursió ÉS A PEU !
I sabeu què us dic ? que ha estat fins i tot millor per a les meves cames; hem anat passejant per tota aquella part del Berlín “comunista”:
Isla de los Museos, la Catedral, Paseo bajo los Tilos, el mausoleu de les víctimes de totes les guerres, la plaça de la tristament famosa nit de la cremada de llibres davant la biblioteca, la plaça Gendarmer Mark, Friedrich Strasse, el “remodelat per a turistes” Cheek point Charlie, el tros de mur, el carrer del Terror nazi (antiga seu de la Gestapo i les SS), la cancelleria del Adolfito, el lloc on estava el seu bunker, el impressionant Monument a l’Holocaust (amb els seus 2.711 blocs de granit, tots, tots ells, d’una mesura diferent, no n’hi ha cap d’igual), acabant a la Porta de Brandemburg (i rematant-ho amb un cop d’ull al interior d’un edifici d’en Frank Gehry allà al costat mateix).
Amb tot això, se m’ha fet just el temps, així que -al trote- he tornat al hotel, he recollit la maleta i he agafat altra cop el metro fins a la parada d’enllaç amb un bus-lanzadera fins al aeroport (tampoc he pagat el bitllet: continuava creient que m’havia guanyat el dret de no fer-ho...).
Sortim tard de Berlín; arribo just de tems a Frankfurt per l’enllaç cap a Barcelona. La meva targeta d’embarcament posa “porta A-26”, que -llei de Murphy- és la del final de tot de la terminal. El temps se’m tira a sobre; arribo a la porta: ningú. L’han canviat: ara és la A-15 !, així que torna enrere... pero rapidito. Anant fins allà, em creuo en el corredor amb en Fernando Alonso: li poso la ma a l’espatlla carinyosament i li dic -“Enhorabuena, Fernando”
(havia guanyat la cursa de Singapur); i el paio, tan cordial i simpàtic com sempre, no m’ha dit ni mú, ni s'ha girat.
Arribo a les onze del vespre al Prat. Les maletes triguen a sortir. Taxi fins a casa, quarts de dotze. Les meves tres dones dormen, però el mirall del meu bany és plé de “post-it” amb llegendes engrescadores...

Divendres va sortir d’aquesta casa un mig maratonià... i avui dilluns hi ha entrat tot un Maratoniá.

Quins collons, Txabi, quins collons... ! (ho sento, però algú ho havia de dir...).
.

viernes, septiembre 24

C.E. : 2



DOS dies....   només 2 dies per començar a córrer per Berlín !.
La Marató ja és aquí !.




jueves, septiembre 23

ULTIMA NIT A BARCELONA…


... abans de volar demà al migdia amb Swiss Air cap a Berlín. Serà un viatge llarg perquè, al final, em vaig “embolicar” a l’hora de fer la reserva i faig una escala de 4 hores a Zurich, escala que aprofitaré per visitar-la perquè -segons en Nacho- tinc temps de sobres.

Fa una estona he arribat del club, de fer l’última sessió abans de la cursa i seguint -i culminant- el “Barrachina’s Training Plan”: uns altres 30 minutets a la cinta a ritme de tranqui els primers 25 (a 10) i accelerant una miqueta en els últims 5 (a 12); total: 5,150 quilòmetres cremant 440 calories, rematant-ho amb una sessió d’estiraments.

En acabar li he dit a l’Albert que em donés sis gels per portar al cinturó durant la Marató... però en arribar a casa me n’adono que són massa gruixuts perquè encaixin en els departaments elàstics del cinturó, així que hauré de córrer amb els tres gels que jo ja tenia i només amb un dels del Albert, perquè no hi ha altra manera de fer-ho. Jo crec que amb 4 gels (un per cada 10 quilòmetres) i les begudes, els fruits secs i la fruita que ens aniran donant en els avituallaments, podré anar tirant.
Beure, sobre tot, haig de beure força...

Avui me n’he adonat de que he estat fent el mateix que quan l’any 1998 vaig deixar de fumar (jo, que fumava més de dos paquets de ros americà al dia...): ho vaig deixar d’avui per avui, en sec, i sense ajuda de cap tipus; però el que sí vaig fer és dir-li a tot el món que pensava deixar de fumar l’1 d’agost (com vaig fer). Doncs amb aquesta Marató, conscientment inconscient (o inconscientment conscient, no ho sé del cert) he tornat a fer el mateix: dir-li a tothom que anava a córrer la Marató (fins i tot li he dit al ficus que tenim a la terrassa i als geranis de la veïna del davant i a un gos que passava pel carrer aquest migdia...); no crec que ningú del meu entorn no sàpiga que aquest diumenge corro la meva primera Marató. Suposo que aquesta és una manera, sinó de posar-me pressió, sí de que m’ajudi en els moments de possible feblesa durant la cursa, pensant: no els pots fallar a tanta i tanta gent !, què els diràs ?.
No sé; hi ha molta, molta gent, que corre Maratons i ja no li donen importància... però córrer aquesta primera Marató als meus 53 “tacos”, sol, i lluny de casa, és quelcom molt, molt important per a mi.

Aquesta setmana, l’Andrea va començar la “diàspora” familiar (Roma-Bratislava, encara que ja ha tornat); avui la Marta ha marxat (fins diumenge estarà a Las Palmas) i jo marxo demà cap a Berlín. La única que no s’ha mogut de casa ha estat la Martona. Serà una Mercè “diferent” la d’aquest any per a tots nosaltres...
.
Me’n vaig a sopar amb els “Millonarios”, que ara ja fa mesos que no ens veiem (i així poder retornar-li al meu cos les 440 calories que acabo de perdre fa una estona...).
.

NO SÉ CÓM ACABARÀ " LO DE BERLÍN "…


... però, sigui com sigui, de moment, ja m’he apuntat a una nova MITJA MARATÓ:  la del MEDITERRANI del proper diumenge  24 d’octubre.
L’any 2008 ja vaig córrer ”la versió de 10 quilòmetres”, aquell cop en que gaire bé tots ens varem “despistar” del recorregut i vàrem acabar corrent per la sorra de la platja una bona estona; llavors, com ara, es corren a la vegada la Marató, la Mitja Marató i la cursa de 10 quilòmetres. I ara que ja ho he provat, em ve més de gust fer la Mitja que tornar a fer la de 10 quilòmetres (encara que també depèn de lo “tocat” que hagi sortit de Berlín, és clar...). El que no podré fer, per dates, és el Cross de Sants, perquè és el diumenge següent.

Run, Txabi, run...!!!
.

C.E. : 3

"Tres eran tres las hijas de Elena; tres eran tres, y ninguna era buena…".

TRES, només 3 dies… i a córrer per Berlín !


miércoles, septiembre 22

DIA DE PARTIT…


… i dia de descans. Continuant fil per randa amb el “Barrachina's Training Plan” ideat per a mi, avui em tocava descans, així que he pogut anar al Estadi al vespre a veure un soporífer partit amb l’Sporting de Gijón (1-0, amb gol d’un asturià, en David Villa).

Demà, últim dia per sortir a córrer abans de la Marató: em toquen uns altres 30 minuts, aquest cop 25 altra vegada a “ritmo suavessito” i 5 forçant una mica. I en acabar, "soparet amb els Millonarios".

Estic nerviós, molt nerviós, inquiet... però tremendament il·lusionat (bé: gaire bé tant il·lusionat com espantat, aquesta és la veritat). 42 quilòmetres... són molts i molts quilòmetres (per a mi al menys); ara me’n penedeixo de no haver fet algunes “tirades llargues”, de 25 ó 30 quilòmetres “per veure què tal”.
Però em consola el pensar en una cosa; veureu:
Me n’he adonat fa temps que, sigui la distància que estigui pensant fer en cada moment, sempre se’m fa llarga, ja siguin -inclús- els breus 30 minuts a la cinta d’ahir. I és perquè en aquell moment sé on haig d’arribar: en el cas d'ahir córrer durant 30 minuts. Doncs el mateix em passa quan haig de córrer 10 quilòmetres: sé fins on d’arribar, així que no defalleixo abans de temps. Però és que també és el mateix em passa en una Mitja Marató: com que sé que haig de córrer 21 quilòmetres i l'objectiu final són aquests 21 quilòmetres, no defalleixo ni als 30 minuts, ni quan ja n’he fet 10, perquè l’objectiu que m'havia fixat encara és lluny; no sé si m’explico.
Doncs bé, confio i dessitjo que a Berlín, tot i que sé que és una passada el tenir que córrer 21 quilòmetres després d’haver-ne fet ja uns altres 21, també sé que arribaré bé fins a la meitat de la Marató, perquè “el meu objectiu encara em quedarà lluny” i mentalment així m'ho diré. I de la mateixa manera que en una mitja marató vaig sumant quilòmetres fins arribar al 10 i, a partir d’aquí, el que faig mentalment és deixar d’anar sumant quilòmetres i passar a dir-me:
-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 10, te’n falten 9, te’n falten 8...
doncs sé -o vull creure al menys- que això mateix em passarà a Berlín: que aniré contant i sumant quilòmetres fins arribar al 21 i que a partir d’aquí començaré a dir-me:
-va, Txabi, va, que ja només te’n falten 21, te’n falten 20, te’n falten 19... i així fins arribar ( fet pols ! ) a meta.

Va, Txabi, va, que això ja està en marxa i ja no hi ha qui ho pari... !.
.

C.E.: 4

... a partir d'avui, i degut a la ja immediata proximitat del dia de la Marató, el compte enrere ja va inevitablement acompanyat de la sempre inquietant musiqueta de la peli "Tiburón" (recordeu cóm feia ...?).

Per cert, Sandrusco, gràcies per fer jugar el partit d’aquest vespre al Estadi a les 20,00.

I pel que fa al resultat d’ahir al vespre al Bernabéu (un 3-0 els hi van fotre els merengones al seu equip "filial", els “periquitos”) ...quina tranquil·litat pel Real Madrid saber que, abans de començar cada temporada, ja tenen assegurats 6 punts ! (...els sis punts de Lliga que és disputen cada any contra el Español).
.

martes, septiembre 21

ORGULL DE PARE !


... i no puc dir-vos res més (encara que, els que coneixeu a l'Andrea i a la Marta, em podeu entendre perfectament..).

Avui, tornant de Binéfar-Igualada, “he fet bondat” i un cop he arribat al Club he seguit el "Barrachina's training plan" previst per una setmana de marató per un paio com jo:
30 minuts corrent  a la cinta “muy suavessito”, així que -cremant 445 calories- he fet finalment 5,350 quilòmetres i la corresponent sessió d’estiraments.
La foto no és bona, però el resultat és el mateix que ja avançaven ahir: divendres, pluja; dissabte pluja i diumenge núvols, amb una temperatura máxima de 13 i una minima de 6.
.

C.E. : 5

… ja podem comptar, només amb els dits d’una ma, els dies que falten ( 5 ) per poder començar a córrer pels carrers de Berlín !. Per cert, climatologia prevista:
- divendres, pluja
- dissabte, pluja
- i diumenge: núvols... però sense pluja, i amb una temperatura prevista d’uns 16-17 graus, ideals per córrer.

Quins nervis !.
..

lunes, septiembre 20

EL FET…

.
… de que " lo d’en Messi " hagi quedat només en un mal ensurt, no li treu gens de "bestialitat" a l’entrada salvatge del jugador xec Tomás Ujfalusi. Perdoneu, però algú ho havia de dir...

Avui, dilluns post-cursa, era dia de la "recuperació activa" habitual, així que després de quedar requetexop com un pop -anant en moto des del despatx de Badalona i fins a casa- m’he secat, m’he canviat de roba ...els calçotets els portava abeurats ! ("empapados" en la llengua del Imperi) i me n’he anat cap al Club a fer 10 quilòmetres en bici i una bona sessió d’estiraments. Per cert, tinc una lleu molèstia al quàdriceps de la cama dreta, a la part de dalt; esperem que no sigui rés...

He planejat amb l’Albert la resta de la setmana; m’aconsella sortir a córrer dimarts i dijous, però " de tranqui ": dimarts 20 minuts a ritme suau, suau i acabant amb 10 minuts "accelerant" una mica; i dijous, 25 minuts també a ritme suau, suau i acabant amb 5 minuts "accelerant" una mica. Rés de sèries ni de tirades llargues...

Demà, "palizón" en cotxe fins a Binéfar, rematant la tornada a Igualada; si no plou, i no arribo gaire tard, el que faré serà sortir al vespre a córrer pels voltants de casa (tot i lo fet pols que quedo sempre de l’esquena després d’una llarga tirada amb cotxe).
.

C.E. : 6 ... AIXÒ "JA HO TENIM A TOCAR".


... "enfilem" la setmana de la Marató de Berlín, la setmana definitiva, la última... ja no hi ha marxa enrere.

Per cert, “ lo del tal Ujfalusi” d’ahir al vespre és com per pensar-hi: fa mal només veure la foto (i és que el paio ni es mira a Messi quan li fot l’entrada, ni mira on trepitja / clava els seus tacs...). Encara que també és ben cert que si això mateix li passa a un jugador del Levante FC o del Sporting de Gijón ni se’n parlaria... el que no treu gravetat al assumpte.

Ah, per cert, ja és definitiu: a Berlín correré amb les Saucony. Ahir durant la Cursa en cap moment no se’m van “adormir” els dits dels peus en córrer, com sí m’ha passat sovint amb les noves Asics (no en tinc ni idea de quin pot ser el “problema”); potser sí que les Saucony han perdut una mica, només una mica, d’amortiment, però ho prefereixo a la sensació d’anar “amb els dits adormits”, amb aquell formigueig tant molest i desagradable. Així que, a la Marató de Berlín:
- samarreta Saucony,
- pantalons Saucony (són genials per córrer, sembla que vagis sense...) i
- sabatilles Saucony.

(... està clar que m’hauré de buscar, d’aquí a dijous, uns mitjons Saucony, no ?).
.

domingo, septiembre 19

MIREU FINS EL FINAL....

NO SOC FILL DE QUI JO CREIA ..!!!


Després de més de 53 anys, avui he descobert que “soc fill” (potser no natural) d’en Rudolf Diesel !. Veureu.

Ahir mateix -al vespre- vaig decidir córrer la Cursa de la Mercè d’aquest matí solejat de diumenge (per cert... on ha quedat tota aquella “litúrgia” dels dies de pre-cursa de no fa gaire, planificant la setmana, preparant-ho tot, amb aquell neguit ?); ahir, en un plis-plas em dic: demà corro (gaire bé el mateix que vaig fer el dia abans de la Mitja Marató de Sabadell, i això que era una mitja).

Doncs bé, l’idea per la cursa d'avui era “acumular quilòmetres” i, sobre tot, intentar aconseguir portar un ritme constant de 6:00 / 6:15 per anar-me acostumant pel proper diumenge a la Marató de Berlín. Però noi, no hi ha hagut manera: he descobert, de repent, que el meu pare era el famós enginyer Rudolf Diesel, inventor del motor que porta el seu nom, perquè jo no porto dins un cor, porto un motor Diesel (*) perquè la carrera d’avui la he fet a un ritme Diesel perfecte: 5:01 el quilòmetre... cha-ca-cha-ca-cha-ca, com el d’un excel·lent i fiable motor Diesel (per cert, era ciutadà francès i no alemany, com creu/creiem la majoria de gent, desaparegut misteriosament en mig del Canal de la Manega l’any 1913 a bord d’un vaixell camí d’Anglaterra).

I és clar, anant a aquest ritme ha aparegut altra cop el “5” en el meu temps final. Decebut ? gens ni mica, cap problema, tot el contrari: ha estat la cursa més plàcida de la meva "curta carrera com a corredor de mig fons"; avui ha estat "com anar de passeig"; he sortit sense preses (m’havia “colat”, això sí, en el segon dels calaixos per temps, per evitar-me la riuada de gent) he fet els dos primers quilòmetres també sense cap presa, i els quatre següents el mateix, i els darrers quatre... l’únic problema era que no anava ni a 6:00 ni a 6:15 com pretenia, sinó que “machaconament”, “Dieselment”, han anat caient els quilòmetres, un rere l’altra, a un temps de 5:01 clavats. Per tant, temps final: 50:10 (ah, David, i fent un gran esforç per “bracejar”, per tal de no tenir rígid el terç superior del tronc).

He dit abans que “no estava decebut” per aquests 50 i pico... però sí que em preocupa: sembla ser que no sé anar més a poc a poc, i mira que avui “m’hi he esforçat”. Em conec i, si a Berlín porto aquest ritme de 5:00 el quilòmetre, acabaré fos. M’hauré de mentalitzar, i molt, però crec que el que m’ha passat avui és el mateix que em passa quan corro a la cinta a ritme de 6:00, que els quilòmetres passen taaaaant a poc a poc, que sense voler-ho, apujo el ritme.

Com diu l’Albert, l’Alberto, en Jose, en Marco, en Per i tota la colla: Txabi has córrer amb el cap !... i està clar que a la Marató de Berlín ho hauré de fer més que mai (be, si corro una mica amb les cames tampoc m’anirà malament...).

Altres resultats de companys i coneguts:

43:40  Alberto (a 4:22)
44:51  Marco
50:40  “Cobarde” Mª José
50:42  “Cobarde” Montse
54:37  Mireia
57:31  Belén (bieeeen !)
59:07  Trini
59:49  Olga (bieeen, por debajo de la hora !).

(*) un motor Diesel "dels d'abans", perquè els d'ara tenen reprise, acceleració...
.

C.E. : 7


Són les  7 del matí... i també només són  7 els dies que falten per córrer la Marató de Berlín. I avui com cada dia de cursa tampoc no he dormit gens, i ja he esmorzat (torrades, una mica d'embotit, un gran got de suc de préssec, cafè -doble- amb llet, mel i cereals).
He quedat poc abans de les 9 amb Olga i Trini (companyes voluntàries del B-10) a les Torres Venecianes; i una mica més tard amb Belén, Mireia, Marco i Alberto al costat de les Fonts; l'Alberto, seguint el seu rigorós "plá d'entrenament maratoniá berlinés", fará fins i tot 10 quilòmetres abans de començar la Cursa de la Mercé, perqué avui "li toca fer-ne 20" (i és que el seu repte és acabar la Marató de Berlín per sota de les 3:10:00; jo li he pronosticat 3:08:15; jo confio en poder arribar a meta una hora i quart despés d'ell... aquest "és el meu repte": passar per sota de la Porta de Brandenburgo en menys de 4:25:00

(per cert, si la cosa avui no canvia d'aquí a l'hora de la Cursa, tindrem un vent de collons aquest matí i temperatura de tardor -ara mateix, uns "refrescants" 17 graus- encara que fa sol...).
.

sábado, septiembre 18

C.E.: 8

.
... i el proper dissabte dia 25, més o menys a aquesta mateixa hora, ja estaré a l'habitació del Hotel Holiday Inn de Berlín, intentant dormir el més intensament que pugui (...això sí que és tota una quimera en una vigilia de cursa) per poder llevar-me l'endemà ben descansat per afrontar els seus 42,195 quilòmetres de la Marató.
8 dies, només falten 8 dies...

Acabo de decidir-ho ara mateix: demà diumenge correré La Cursa de la Mercè (no hi estic inscrit, però tant se val); i és que, per consell de gaire bé tothom, pocs quilòmetres més correré durant la propera setmana, per tal d'arribar a Berlín ben descansat, així que crec que m'anirá bé aquesta cursa a set dies vista de la meva primera Marató...
Demà correré amb "l'uniforme Saucony berlinés", per tal de comprovar que no tindré "problemas de rozaduras" ni amb els pantalons (als engonals) ni amb la camiseta (ni a les aixelles ni als mugrons)...
.

viernes, septiembre 17

C.E. : 9

Doncs si que anem bé. Ahir, els dolors a l'esquena (que continuen)... i aquesta pasada nit, al sopar "amb els del cole" a El Masnou, una explosiva combinació de "fideuá amb rap i all-i-oli" rematada amb un sorbet de llimona, vainilla i stratachela m'ha deixat "grogui" tota la nit.
Haurà estat realment això... o hauran estat els nervis que se m'han possat a la panxa, ara que ja només falten 9 dies pel gran dia ?. M'acabo de llevar fa poca estona (són gaire bé les dues) i sembla que la cosa ha millorat bastant, i que només caldrà rematar-ho amb el clàssic "arrós bullit que ho cura tot" que m'està preparant la Martona...
.

jueves, septiembre 16

PUNYETERA i MALEÏDA ESQUENA….

.
... justament ara que entrem a la recta final del compte enrere, que només falten 10 dies per la ”gran cita”, per la Marató de Berlín, la meva punyetera i maleïda esquena comença a reclamar el seu “paper protagonista”. Té collons la cosa !. Això em passa per parlar (“... ara fa dies que l’esquena no se’m queixa”, deia jo dies enrere). Aquest matí, en ajupir-me per glopejar després de raspallar-me les dents, ha anat de poc que no em dona “la fiblada” característica a la zona lumbar que em deixa “retratat” quatre o cinc dies, derrotat, encarcarat i adolorit. Ha anat d’un pel, però durant tot el dia d’avui “va amenaçant-me” en fer-se visible, en tornar-hi.
No, no em pot passar això a mi, no ara, després de tot el que he posat en marxa per la Marató Berlinesa, la primera Marató de la meva vida. Per tant, ja porto dos dies seguits amb el meu cocktail explosiu preferit de “Myolastan-Normulen-Estomil” (on estigui aquest cocktail, que s’apartin els Bloody Mary’s, els Gin-tonics i demés) que m’alleuja força el dolor, però que em deixa grogui durant els migdies/primeres hores de la tarda: avui mateix, i això no m’havia passat mai fins ara en ma vida, després de dinar m’he quedat ben clapat -estirat tot lo llarg que soc- en un banc del Passeig Marítim de Badalona, prop del despatx: m’ha despertat el so dels meus propis roncs, així que imagineu lo derrotat i aixafat que estava. Patètic !.

Ahir, el gran David, el fisio del Club (“l’àngel de la guarda” d’en Marco i la seva pubàlgia i que va ser qui em va fer el test de resistència el mes de gener de 2006, als pocs dies de fer-me’n soci de Can Mèlich) ahir, deia, mentre ell feia una sessió de recuperació a un dels socis, i veient-me córrer a mi a la cinta, em va comentar que “corro massa rígid” del terç superior del troc i que no “bracejo” gaire, cosa que em pot acabar provocant contractures (que les tinc); em va aconsellar que faci estiraments, forces estiraments, de la part superior de l’esquena (ara només em cal preguntar-li quina classe d’estiraments, perquè els desconec...).

El que està clar és que cadascú corre com corre. Hi ha coses que es poden intentar corregir amb la pràctica... però al final acabes corrent com tu, per naturalesa, has corregut sempre.
Per exemple, jo corro amb el tronc tirat endavant, quan els canons diuen que com més recte corres, millor que millor, perquè hi ha menys resistència en aixecar les cames per fer la passa, aixeques més els genolls i la passa pot ser més llarga. I a fe que ho he intentat, que he intentat corregir la meva posició del tronc... però acabo sempre tornant a la meva manera de córrer original. El mateix passa amb les passes (“la zancada”): jo la tinc de curt recorregut, passets curts, aixecant poc els genolls i, per tant, tampoc els talons no s’aixequen gaire del terra pel darrera, perquè de seguida “han de tornar a lloc”; i és això, la “passa curta”, el que em provoca el dolor a la “cintilla iliotibial”, perquè el genoll és doblega poc i tensiona el tendó; en canvi, si fas la passa llarga, els genolls -endavant- van més amunt, avances més distància, els talons pugen gaire bé fins a les teves natges i els genoll -pel darrera- es dobleguen gaire 90 graus.

I jo, en canvi, corro tirat cap endavant i amb les passes curtes... genial !.

Reflexions prèvies berlineses:

- Quan el desembre de 2007, sense cap tipus de preparació, vaig córrer la meva primera cursa de 10 quilòmetres, no havia corregut mai abans, mai, més de 3 quilòmetres seguits... I no vaig fer-ho malament (vaig acabar-la en 54:48).

- Quan el març de 2009, sense cap tipus de preparació específica vaig córrer la meva primera Mitja Marató (21,097 quilòmetres) no havia corregut mai abans, mai, més de 10 quilòmetres seguits (... i vaig acabar-la en 1:54:08 un temps més que acceptable; i fins ara ja en porto cinc de mitges maratons corregudes).

- I dic jo: quan comenci a córrer pels carrers de Berlín els 42,195 quilòmetres de la meva primera Marató, encara que preparant-la una mica més, no hauré corregut mai abans, mai, més de 21 quilòmetres “del tirón”... em passarà el mateix que a les altres dues experiències prèvies, que me’n sortiré ?.

Sincerament, ho dubto però.... ho intentarem, segur !.
.

C.E. 10 ... això s'acaba !!!

El compte enrere esgota els digits de dues xifres.

A partir de demà hi haurà ja només un digit a cadascun dels números del definitiu "compte enrere" final, ja sabeu, els clàssics :   9 8 7 6 5 . . .
.

miércoles, septiembre 15

770 CALORIES CREMADES...

.
... en 51:30  i fent  9 quilòmetres corrent a la cinta: quin avorriment !.

He arribat al club totalment desganat, sense ganes de fer rés, abúlic, cansat. I què fer en aquests casos, per “trencar” amb aquestes tendències negatives ? Doncs... córrer, què si no ?. I això és el que he fet.
He pujat a la cinta amb la intenció de fer una bona tirada a “ritme de Marató Txabi”, que vol dir anar a un ritme constant de 10 (realment, a Berlín hauria d'aconseguir poder anar a ritme gaire bé constant de 9, què es anar, més o menys, a un promig de 6:10/6:15 el quilòmetre); però collons, què llaaargs es fan els quilòmetres anant a un ritme tan “cansino” de 10 (6 minuts el quilòmetre) i més a la cinta; tot i així, he corregut durant 5 quilòmetres a 10, per anar després passant a un ritme “mini-in crescendo” de 10,5 - 11 - 11,5 i 12 a cadascun dels 4 següents quilòmetres.

Continuen “adormint-se'm” els dos dits petits dels dos peus al cap de poca estona de córrer i estic convençut de que és per culpa de les Asics. A partir de demà, o del primer dia que surti a córrer, tornaré a fer-ho amb les Saucony, igual que faré a Berlín. I alguna cosa “deu estar canviant” en el meu cos, perquè mai havia suat, corrent, com suo des de fa uns mesos (m'estaré fent gran ?).

Demà toca descans, perquè tinc sopar "amb els del cole" a El Masnou.
.

C.E.: 11

... només falten tants pocs dies com jugadors d'un equip de futbol.

SEMBLA DIFÍCIL...

Sí, sembla difícil d'explicar el que un partit, de Champions, que acabi amb un escandalós resultat de 5-1, amb no poc menys d'uns altres cinc gols cantats fallats, i fallant fins i tot un penal... no t'agradi, que no t'acabi de convèncer, que et crei molts dubtes el joc desplegat. Però és així. Com diría un castizo "a este Barça me lo han cambiao". Però... el futbol són gols, i avui al Panathinaikos li hem clavat "una manita". Ens hauran acostumat malament aquests jugadors, després de dos excel·lents temporades d'èxits ?. Potser és això.
.

martes, septiembre 14

CÓM FER BAIXAR LA XIFRA D'ATURATS


"Una persona, cuando está formándose, está trabajando; está trabajando para el país...".

I el paio es va quedar tan ample !.  El fet de que mientras se está formando no cobri ni un "duro" i de que no arribi a fi de mes ni de conya, tant se val; el cas és que "trabaja para el país"; no deixa de ser una manera molt "sui generis" de fer baixar, artificialment, el acollonant número de parats (perquè, mentre fan cursos de formació, "desapareixeran" de les llistes... mira tu què senzill que era el rebaixar la xifra d'aturats !).
Molt propi d'en Bambi...
Quins collons !.

Sabeu què ? me'n vaig cap a Can Barça, a veure el debut a la Champions contra els grecs del Panathinaikos, primera de les etapes que ens han de dur a la Final de Wembley... i intentant oblidar "lo del Hércules" de dissabte.
.

C.E.: 12

lunes, septiembre 13

TORNANT “A LA FEINA”...

.
Aquesta tarda me n'he anat al Club a estirar una mica les cames ( una mini-sèrie “in crescendo” de 4 quilòmetres a ritmes 10, 11, 12 i 13 ) i a fer uns estiraments. Ah!, per cert: ahir a Puig-l'Agulla vaig veure un cartell que deia que, per el GR 2 (el camí de la carena) des del Santuari i fins a Sant Julià de Vilatorta -i que és el que jo faig sempre- la distància és de 6 quilòmetres (i no de gaire bé cinc, com he cregut tot aquest temps); per tant, ahir, i tot l'estiu, el que vaig fer van ser 12 quilòmetres entre pujar i baixar (... i amb aquelles maleïdes Adidas).

Vull sentir els vostres aplaudiments de reconeixement:
L'Albert va acabar el seu Extrem Man” (una “Mitja Iron-Man”, parlant en plata) en un esplèndid temps de 5:10:07 ! (millor marca personal).
Eren 290 inscrits, i es van classificar finalment 236 i... l'Albert va acabar a la 60ª posició final (l'ultim va fer un esgarrifós temps de....7:25:57 !); l'Albert va fer el tram de natació (1.900 metres) en 34:50 acabant en el lloc 70; el tram en bici (90 quilòmetres) en 2:42:04 en el lloc 85; i va recuperar temps en la cursa a peu (una mitja marató, amb els seus 21,095 quilòmetres) en 1:50:07, acabant en el lloc 66.

Quina passada ! ... i quina enveja !.
.