domingo, agosto 21

" OSONA RUNNER ' S "


Dissabte, 20

A mig matí “ha caigut l'últim full” de “La caída de los gigantes” d'en Ken Follet. Reitero: recomanable, molt recomanable. Espero la ràpida sortida del segon llibre de la trilogia.
Aquesta va ser tota la meva activitat d'ahir...

Diumenge, 21

Doncs sí; avui finalment, a les set del matí, ha sonat el despertador: sí, avui sortiria a córrer amb els amics d'en Joan el jardiner, els que he anomenat jo “Osona Runner's”. I, sense saber cóm eren ni qui eren, tenia un mal pressentiment:
     - Txabi, et matxacaran, avui patiràs !.
He fet un esmorzar lleuger (un bocata de pa amb tomàquet amb pernil dolç, un bon tros de formatge fresc i un cafè amb llet amb força sucre). He estat fent temps “zappingueando” mentre no eren dos quarts de vuit, hora de reunió.
Dieu-me “travelo” si voleu, però davant d'un grup nou, desconegut, de corredors, en el primer que em fixo és en les cuixes; i el meu mal pressentiment s'ha fet realitat: les meves dues cuixes juntes eren una única cuixa de qualsevol d'ells; i no tenien bessons: eren trigèmins !. Per sort, n'he vist un dels meus (fibrós, no excessivament musculat) i m'he dit: menys mal, un dels meus. Un dels meus ? i uns collons !; el paio era en Colomer, cinquè classificat del Campionat del Món de Cros de Muntanya de fa tres o quatre anys, !!!. El paio entrena amb en Kilian Jornet, fent tirades de muntanya de 40 i 60 quilòmetres, amb desnivells de 4.000 metres. Un dels meus ? Ja !.
Hem sortit del passeig amb un bon sol ja a aquelles hores... i de seguida me n'he adonat de que avui patiria: hem anat gaire bé tota l'estona per camins de muntanya, amb pujadetes, amb no gaire desnivell, però llargues, perllongades. Hem entrat al polígon, en direcció cap a Sant Marc però sense arribar-hi, i cap a l'esquerra cap a Saladeures, per senders de muntanya cara amunt, passant per davant del nou cementiri i voltejant Saladeures. El grup, érem 7, anava bastant compacte perquè els primers ens anaven esperant. En arribar al pla del darrere de Saladeures (+/- quilòmetre 5,5) en R.C. ha dit que tenia que girar cua perquè havia d'estar de tornada a menys quart... i jo m'hi he afegit, i més després de saber que els altres cinc anaven a pujar (i ara, sí de valent) cap a Puig-l'agulla.
En R.C. i jo hem continuat per senders i caminets (toboganet darrera de toboganet, això sí) fins a la carretera de Vila-lleons a Sant Julià, a un quilòmetre de la primera, així que hem acabat la sortida amb uns 3,400 per asfalt (allò ja era “el meu terreny”, tot i la calor que fotia), per acabar en el mateix lloc d'on hem sortit i havent fet un total de 10,400 quilòmetres en 1:02.
Collons amb els “Osona Runner's” !. Tot i així, com que cada diumenge del any és troben al mateix lloc i a la mateixa hora per “anar a fer la cabra pels voltants”, no serà el darrer cop que m'hi apunti amb ells quan estigui per Sant Julià.

Una bona notícia i una constatació de fet:
-El genoll esquerra “no m'ha grinyolat” gens.
-Soc un corredor de pla (i quan dic pla, vull dir de pla, pla, pla...). D'asfalt o de muntanya, però de pla.
El ritme d'avui no ha estat molt ràpid, això no, però ha estat força exigent per a mi: anar cara amunt “em mata” i “em desfonda”. Des de sempre, encara que sigui en pla, els dos/tres primers quilòmetres son mortals per a mi, em noto “mort” de seguida; sot que recupero aviat (ara menys, perquè ja que em controlo més; abans sortia com un boig, a ritmes de 4:15/4:20); avui, a sobre, després d'una curta baixadeta, hem encarat tot seguit un sender força cara amunt, que m'ha deixat ja amb la llengua fora a poc menys de 700 metres de la sortida i m'he confirmat allò de...
- “Txabi, avui patiràs...”
i és en moments com aquest quan em pregunto -i em meravello- de cóm cony vaig ser capaç de fer, i acabar -en uns temps força i força decents- dues Maratons, en només mesos, fa poc més d'un any.
El que sí he constat també és que respiro diferent quan corro a la cinta de quan corro al aire lliure: quan corro per fora “boquejo més”, vaig amb la boca ben oberta per respirar, com un peix fora l'aigua, i sembla com si tot l'aire m'acabés a la panxa (em vaig notant “inflat” i pesat), cosa que no faig, ni em passa, corrent a la cinta; rarament “m'ofego”, encara que hi faci sèries ràpides; ho hauré de comentar am l'Albert, per veure si és normal i cóm ho puc solucionar.

D'aquí a justament 14 dies tinc la meva PPT (Primera Prova de la Temporada), segons el calendari que jo mateix m'he planificat: La Mitja Marató de Sabadell.
Sabent que és una Mitja, sé que sortiré amb aquesta predisposició així que ja ho portaré millor, sense “agobios”: sé que n'hauré de fer 21,097... i en faré 21,097; aquest serà el meu objectiu d'aquell dia, la meva predisposició ja de sortida; i correré -i em dosificaré- pensant que són 21,097 i que no hi ha volta de full; bé, sí... també puc “tirar la tovallola” abans d'acabar (una enoooorme “temptació” passant aquest any tres cops per línia de meta...) però ara mateix això no entra en els meus plans. El que sí desitjo, demano, imploro, és que no faci calor... quelcom complicat de poder-se fer realitat corrent-se la cursa un 4 de setembre (l'any passat va ser “criminal”). Aquest any el recorregut és diferent (són 3 voltes en lloc de 2 i per tant més curtes, sense baixar tant avall de la Rambla de Sabadell). Però hauré de seguir entrenat fort fins aleshores, perquè sinó faré figa !.

Demà la meva Andrea fa ja 25 anys !!!  (... i jo aquí a Sant Julià).

(C.Q. 1.072 116-518-554)
.

No hay comentarios:

Publicar un comentario