A la tercera va la vençuda; avui diumenge, poc
després de les nou del matí, arrancava a córrer carena amunt cap el Santuari de
Puig-l'Agulla amb la intenció -aquest cop sí- d'esmorzar en arribar a dalt.
Però és clar, no és el mateix començar a córrer a dos quarts de vuit del matí
-com vaig fer divendres- que fer-ho avui passades les nou del matí. I tot i així, he
arribat a dalt (caminant, al trote o corrent, segons el desnivell que
m'anava trobant) dos minuts i mig més ràpid que divendres ! (39:06 per 41:36).
Reprenent en “Perogrullo” del altra dia, podem dir sense por a equivocar-nos que “com
més entrenes, més ràpid vas”, tot i haver-ho fet gaire bé seguit (això de pujar
i baixar al Santuari un divendres i un diumenge vull dir). I això que, mentre pujava
avui , jo mateix em deia:
- Txabi, vas “tocat”, vas lent...
I no, no anava lent; el que passava era que
anava lleugerament més ràpid que divendres i, és clar, em donava la sensació d'anar més
“tocat”.
En arribar a dalt a tres quarts de deu,
sorpresa: els dissabtes i diumenges obren el restaurant a les 9 ! (podria haver-hi pujat una
hora abans, amb menys calor !). M'he refrescat una mica i he demanat una
gerreta de cervesa, mitja torrada de pa amb tomàquet i bull blanc i un talladet; una
estoneta de repòs després d'esmorzar... i cap avall corrent (i amb bones sensacions
tot i la forta calor que ja fotia a aquelles hores). I no només això: també de
baixada he “retallat” un altra parell de minuts al temps que vaig fer
divendres, per acabar completant un temps total de 1:07:09 (crec recordar que
divendres va ser 1:11:20).
Em trobo bé, força bé... però hauré de
continuar perseverant. Per ser la meva primera “setmana de vacances-repòs”, la tanco
amb 37 quilòmetres correguts (6 dilluns - 11 dimarts -10 divendres -10 avui). I
les ampolles dels tallons no han tornat a reaparèixer, i és que des de dimarts prenc la
precaució de posar-m'hi una mica de crema hidratant abans de sortir a córrer,
perquè crec que el què va passar dilluns és que, amb la calor, tenia els
talons ressecs i -amb el frec a frec i uns mitjons vells- les ampolles van
aparèixer. Crec que ja ho tinc superat, tot i que avui (baixarem a Barcelona per
anar al Camp Nou a veure l'estrena de la Lliga) agafaré les meves velles "Saucony berlineses".
Per cert, que no ho vaig comentar l'altra dia:
dimarts, quan tornava ja de nit tancada (i només amb la llum del meu frontal encès) corrent
cap a Sant Julià per la carretera de Vila-lleons, amb els auriculars a tota
metxa a les orelles, de sobte vaig sentir una “llepada” a la cama: després del
ensurt, me'n vaig adonar que m'estava perseguint, corrent al darrera meu, un
gos d'una talla més que respectable; no sé d'on collons va sortir, ni si era amistós,
enemic o el què, però us asseguro que, en plena nit, tot fosc, acollona i molt !. Jo
no vaig parar de córrer en cap moment per aquella solitaria carretera i anava girant el cap amb la intenció de
veure “amb quines intencions venia el paio”; i així varen anar durant uns
tres-cents/quatre-cents metres, jo fotent-li crits perquè marxés i ell dale que
te pego corrent al darrera meu; no vaig saber realment en quin moment va desaparèixer i va deixar
de córrer al darrera meu aquell gos ... i ni si ho tornaria a fer més endavant. Va ser potser
una “persecució canina” de només un parell de minuts; però de fosca nit, i
corrent tot sol per una carretera per on no hi passa gaire bé ningú a aquelles
hores, us ho ben asseguro que se'm van fer eterns i molt acollonidors. Mentre
corria, tragicòmicament, vaig recordar el llibre d'Stephen King, “ Cujo ”... (per cert, molt recomanable, t'agradi o no l'Stephen King)
(C.Q.
709 81-291-418)
No hay comentarios:
Publicar un comentario