Instal·lat ja a Sant Julià de Vilatorta des de la tarda-nit de diumenge, he començat a fer-me “el fons d'armari energètic” necessari per afrontar la propera temporada amb garanties. Ve a ser com allò que feia la formiga a la fábula d'en Samaniego: emplenar durant l'estiu el meu celler muscular amb l'energia que em dona el anar pujant i baixant muntanyes, i endurint la musculatura de les meves cames per tractar d'anar agafant la forma física òptima (“no vull fer el préssec” a la Behòbia-Sant Sebastià de novembre...).
Dilluns, me'n vaig anar a fer la Ruta dels Molins; inicialment, la idea era fer-ho caminant... però està clar que jo, si em poso les sabatilles, no puc evitar el córrer; així que, l'anada fins a Calldetenes la vaig acabar fent corrent (a dos quarts de sis de la tarda i amb un sol de collons!) i la tornada, al trote-caminant. I, per arrodonir la meva primera jornada "santjulianera", a dos quarts de nou estava al Club Tennis Vic jugant tres partits de pàdel amb en Miquel i els seus dos fills (un llarguííííísim primer partit, perdut per 7-9, i guanyant els dos següents per 6-4 i 6-4). Feia al menys dos anys i mig que no agafava una pala de pàdel. Però, quien tuvo, retuvo!.
Ahir dimarts, en principi, “tocava descans”, i a fe que ho vaig intentar... fins a tres quarts de vuit del vespre (està fotent una calor de collons per aquestes conrades). I recordant que m'havia endut el frontal per poder córrer de nit, a un quart de nou del vespre enfilava el camí de la carena per pujar, ara sí, caminant fins a Puig-l'Agulla i tornar a baixar caminant altra cop per la carena. Finalment sí que vaig pujar caminant, i a bon ritme, fins a dalt Santuari (ja amb poca llum, la veritat, i amb molèsties a la planta del peu-taló, dels dos peus, del freg amb la sabatilla). Després de veure una mica d'aigua (portava, per primer cop, la motxilla-camell) em vaig “calçar” el frontal i, sobre la marxa vaig decidir que no desfaria el camí, baixant a les fosques pels camins estrets de la carena (però, més que pel terra, em preocupaven les branques dels arbres, que creuen el camí més d'un cop) així que vaig encarar el camí de baixada cap a Vila-lleons (amb dues “patinades” d'aquelles que va anar d'un pèl d'acabar fent un bon “aterratge” pel terra). En arribar a baix, i acabar-se el camí de terra i petjar l'asfalt, ja vaig començar a córrer els gaire bé cinc quilòmetres que em quedaven fins a tornar a Sant Julià, ja a plena i fosca nit (per cert, el meu “frontal” sembla el Far d'Alexandria... quina llum que fa el paio!).
Un recorregut, “duriyo” de 10,950 quilòmetres, en 1:33:59 i 675 calories cremades que, tenint en compte el desnivell i el haver fet el 60% del recorregut caminant, està força bé.
I perquè deia que “sempre hi ha un primer cop per a tot”?. Doncs perquè, per primer cop en els gaire bé cinc anys i mig que corro, em van sortir dues butllofes a la part dels talons pel freg de les sabatilles; i mira que en tot aquest temps n'he estrenat 5 parells, diferents totes entre elles i mai, mai, ni tan sols a l'hora d'estrenar-les, no m'havien fet “butllofes”... fins ahir. L'explicació ? Crec que és aquesta: jo, en córrer, no talonejo; la meva petjada gaire bé no recolza el taló al terra (“corres com els etíops, no taloneges” em va dir en Carles del J'arribo el primer cop que hi vaig anar). Però, és clar, això és quan corro... però no quan camino. I tant dilluns com ahir gaire bé no vaig córrer, sinó que vaig caminar i, llavors sí, els talons fan tot el moviment e la petjada; i a sobre, les meves noves Saucony “verde-fosforito” tenen justament reforçada la zona del taló (la sola és molt més gruixuda comparant-les amb totes les altres que he tingut abans) i crec, crec, que aquesta va ser la causa... i més val que sigui així. Però també és possible que fos pels partits de pàdel jugats dilluns amb les altres sabatilles -unes Adidas que tinc des de fa anys i que estan sempre muntant guàrdia a Sant Julià- perquè el que també és cert és que la molèstia d'ahir la vaig començar a sentir ja “a las primeras de cambio”, i no al cap d'una bona estona d'anar-me fent zip-zip-zipels peus dins les sabatiles...
No sé, ja veurem. De moment, “no me les he rebentat” i aniré amb “brasilenyes” un parell o tres de dies.
I la meva fascitis plantar? doncs allà baix, donant-me pel sac abans i després de córrer, però en canvi no mentre ho faig.
Serà tot cosa de l'edat ?.
(C.Q. 689 79-291-398)
No hay comentarios:
Publicar un comentario