martes, diciembre 31

La NO Cursa dels Nassos

A falta de temps de cursa "no feta" i, per tant, de crónica per escriure, us deixo unes imatges.
Enveja sana de veure els companys "...desde la barrera".
 
Tot a punt de començar...





Póker de "Behobianos", però aquest cop a Barcelona...
(Mónica, Sergi, Susanna, Txabi)

Un "mini-jo" ha corregut per mi...
el nebot de Trini (1ª cursa per ell)

Susanna "volant" cap a meta...

Amb la bona gent del "No te pares..."
 

lunes, diciembre 30

Mialgia diferida…


… o el que tota la vida li hem dit:
agulletes”.
Després de 40 dies seguits sense fotre ni brot, la petita tirada experimental de poc més de 5 quilòmetres que vaig fer ahir pel matí m’ha produït, ves per on, “mialgia diferida”:   


Las agujetas (nombre médico: mialgia diferida) es el nombre coloquial de un dolor muscular llamado dolor muscular de aparición tardía (DMAT) o dolor muscular postesfuerzo de aparición tardía (DOMPAT), en inglés DOMS (delayed onset muscular soreness) acompañado de una inflamación muscular.[1] [2] Aparece comífica.[3] Existen algunas teorías acerca del fundamento de la mialgia diferida:
-Micro roturas de fibras musculares: esta teoría es la más aceptada por la comunidad científica;[4] menciona que el dolor muscular y la inflamación se producen debido al número de micro fibras rotas durante la práctica del ejercicio. El término micro rotura o rotura se puede usar independientemente del daño causado en la fibra.
-Temperatura incrementada localmente en los músculos: esta teoría menciona que durante la práctica del ejercicio el músculo se calienta y en algunas zonas se producen «micro lesiones». Posee cierta similitud con la teoría de las micro roturas musculares y la comunidad científica está pendiente de más investigaciones al respecto.
-Acumulación de ácido láctico: esta teoría, menciona que el ácido láctico resultante de la actividad metabólica en las células musculares acaba «cristalizando», y es ésta la causa final del dolor muscular, debido a la presencia de estos cristales intersticiales en el músculo.[5] Sin embargo, esta teoría se ha demostrado ser falsa, ya que personas con la enfermedad de McArdle también experimentan el dolor.
 
Avui pensaba anar al gym a fer una mica de bici i estiraments… però tinc “mialgia diferida” a les natges, entre d’altres molts llocs (engonals, quàdriceps, isquiotibials... ); així que ho he deixat córrer, perquè després de 40 dies, ja no venia d’un dia més inactiu.
I demà, a veure a la colla com corren "Nassos"...
 

domingo, diciembre 29

Passant la quarantena…


Aquest matí, exactament 40 dies després d’haver corregut per últim cop (el 20 de novembre), les meves Saucony han tornat a trepitjar l’asfalt. 40 dies sense córrer ni un sol metre, sense “sentir-me corredor (...quan m'he posat el Garmin al canell, després de tants i tants dies sense fer-ho, gaire bé se'm posa a plorar el paio).
¿És què estic millor de la ruptura d’abductor i del dolor als abdominals (recte i obliquo)?. La resposta és NO. Avui quan m’he llevat continuava -continuo- amb el dolor (la punxada) quan, en córrer pel passadís de casa, la cama dreta està avançada fent el pas i l’esquerra està al darrera estirada, fent tensió als abductors. Per tant, el que he pensat fer ha estat “vestir-me de runner” (per tornar a “sentir-me’n”) tot i què només pensava sortir a caminar una estona. Però...
La coneguda frase yonkie del:
- "...tranquilo, yo controlo",
no és gens aplicable quan en Txabi es posa les sabatilles de córrer. 
I és que, immediatament després de que Marta em fes la foto (amb el meu flamant stop-wind nadalenc, estrenat avui) he arrancat a córrer Ronda de Sant Pau avall; primer fent la passa ben curta, per “provar-me”. En veure que “no tibava” com per impedir-me córrer, he anat allargant-la i incrementant el ritme en direcció al Paral·lel, i amunt cap a Plaça Espanya. I com que realment soc un yonkie-runner i “no controlo, el primer quilòmetre, cara amunt i després de 40 dies “en el dique seco”, l’he fet a 4:37. Però, collons, cóm es nota la pèrdua de “fondo”!.
He anat tirant, corrent, intentant mantenir un ritme de creuer còmoda, ateses les meves circumstàncies físiques. Un cop a Pl. Espanya, he girat per Gran Via en direcció Plaça Universitat... però he parat en arribar al carrer Urgell, després de córrer 3,200 en 15:35, perquè he decidit “no passar-me”, i parar i anar caminant una estona, no fos cosa que l’assumpte empitjorés després de tants dies d'inactivitat (tot i que, ja a Ronda Sant Pau, al cap de ben pocs metres d’arrancar a córrer i amb la musculatura calenta, ja no sentia gens la tibantor als abdominals).
He anat caminant per Gran Via des del carrer Urgell fins a Plaça Universitat i, un cop allà, he arrancat a córrer altra cop, carrer Pelai avall cap a Rambles (craso error, perquè estaven “a petar” i semblava més un esquiador d’eslàlom baixant muntanya avall que un runner, perquè he hagut d’anar sortejant a mil i un guiris mentre corria, dificultant-me el "anar a ritme"); he continuat corrent per Nou de La Rambla, Paral·lel i altra cop Ronda de Sant Pau, perquè havia quedat amb “el meu harem” per fer plegats el vermouth al Tres Tombs.
Finalment he acabat fent els meus primers 5,350 quilòmetresdesprés de passar la quarantena” en 26:40, o sigui, a 4:59. Gens, però que gens malament si tenim en compte
-a/ el meu estat físic i l'inactivitat durant 40 dies,
-b/ el llarg eslàlom trenca-ritme que he hagut de fer per Les Rambles,
-c/ ... i que els darrers 350 metres els he fet "a trote cochinero de recuperació", a 5:23 (els 5 quilòmetres previs els havia acabat fent  a 4:37, 5:11, 4:47, 5:06 i 5:06). De no ser per aquests darrers 350 metres "cochineros", el ritme promig final -en lloc de 4:59- hagués pogut estar de 4:53 +/- 
Bé, Txabi, bé... tenint en compte com estàs.
 
 
Llàstima, perquè uns dies abans i hagués arribat a temps per córrer "Nassos". És més, estic convençut ara mateix de que dimarts podria córrer-la... però fent un temps llastimós, gaire bé semblant als 54:22 de la meva primera cursa (i també primera "Nassos"). I el que és pitjor, patint i posant en risc tot el pla previst pels dos primers mesos de 2014:
 19 de gener, Cursa de Sant Antoni
2 de febrer, Mitja Marató de Granollers
16 de febrer, Mitja Marató de Barcelona
23 de febrer, Maratest 30 km. a Badalona
Està clar que avui no calia córrer riscos, com tampoc no ho faré dimarts corrent "Nassos", però sí que hi aniré per animar a les diferents colles (Tribanda, BDR, habituals...).
I tot això d’avui al matí després d’haver anat a sopar ahir al vespre amb Susanna i Rubén (cantina-restaurant mexicà) i aprofitant per fer-hi allà mateix unes “cates de Margarita” (de les millors, sinó les millors, de Barcelona).
(C.Q.  900   89-175-725)

viernes, diciembre 20

Demà farà ja un mes…


Sí, demà farà ja un mes que em faig fotre la trompada amb la moto; i avui fa un mes que vaig fer el darrer entrenament, exitós entrenament amb les companys del Tribanda, seguint la molt bona línea que vaig portar durant tot el mes de novembre amb Cursa Amistat (millorant temps any anterior), Cross de Sants, Behóbia-Sant Sebastiá (millorant temps any anterior) i Cursa del Clot, amb MMP inclosa en aquesta, i tot això en tan sols 17 dies).
Era un mes esplèndid, ho estava sent... fins a les vuit del matí del dia 21 a la Ronda de Dalt. Però, cóm se’t pot girar tot en un instant, no?. I pel davant encara tenia la Jean Bouin el dia 24, amb l’esperança -certa- de tornar a millorar marca. I la Cursa de la Sagrera el passat diumenge dia 15, altra cop possiblement amb la meva fantática súper llebre al meu costat, per anar-me motivant, “picant”, controlant, fi ent-me millor corredor... i acabant l’any amb la Cursa dels Nassos. Però tot es va girar aquell matí del 21.
Aquesta imatge de la darrera entrada...
 

només va ser un...........

 
 
 
 
 
i, per tant, l’ imatge que més s’assembla ara mateix a la meva situació actual és aquesta...
... en el dique seco !
Tot i que avui, amb la traumatòloga de la mútua -i després de “toquetejar-me” ella la zona del pubis i l’abdomen- hem arribat a la conclusió de què el tema de la ruptura del abductor està ja resolt... i que el dolor, la punxada, “el que em tira” ara i em molesta és la zona muscular del abdomen (la part baixa del abdominal recte i l'abdominal obliquo).
I és que, apart del “supermorao” a la cuixa esquerra que ja coneixeu per foto, al cap d’una setmana de la trompada em va sortir un mega-morao a la zona del pubis (...del que mai no hi ha hagut foto) que és el que ara m’està provocant la molèstia. Així doncs, toca esperar i no córrer -com a poc- en deu dies. No arribo, ni de conya, a “Nassos”.


I ja que no corro, al menys menjo... bé i en molt bona companyia: ahir varem fer un dinar plegats, pre-nadalenc, a El Bocao (mega recomenable, cliqueu a l'enllaç) amb Susanna i Rubén, els meus ja inseparables companys d'asfalt des de la increíble "Cursa de l'Amistat" (...per cert, delirant la conversa dels de la taula del darrera; impossible no escoltar-los). Tot i així, i després de 30 dies sense córrer ni un sol metre... el 78 encara no l’he vist ni un sol dia a la bàscula. Tot controlat !.
A veure si ja s'acaba d'una vegada aquest punyeter, complicat, dur i entremaliat any 2013 i entra amb aire nou el 2014 (que ja m’espera, de moment i abans de que acabi el mes de febrer, amb la Cursa de Sant Antoni, la Maratest  30 km a Badalona i les Mitjes Maratons de Granollers i Barcelona... “p’a ir abriendo boca”).
Salut i quilòmetres...   

jueves, diciembre 12

Compte enrere…


Avui sí; avui realment, després de 22 dies des del accident i trencada del abductor, és el primer dia en que aquesta imatge reflecteix el què i el cóm realment em sento avui: veient clarament ja, molt propera, la llum al final del túnel.
La molèstia ja no és constant, persistent i dolorosa; tot el contrari: hi ha estones, i estones llargues (ja sigui dret, assegut o caminant) en que "ni me entero" de que hi tinc rés.
El que per descomptat no faré ara, és sortir corrent per arribar-hi abans. Se m’està fent mooooolt llarg i pesat tot això com per engegar-ho tot a passeig per accelerar-ho estúpidament.
El que sí he fet avui és anar a recollir la moto al taller, per tal de retrobar sensacions i/o temors. Sensacions? bones, no problem; temors? cap ni un. Ara, això sí, si enxampo una “primitiva” o un “euromillón” em canvio la meva estimada Triumph per un scooter tipus Yamaha T-Max (o quelcom per l’estil...).
En Rajoy sembla ser que -per un cop, i només pel que fa referència a mi- l’ha encertada:
sí, ja es veu la llum al final del túnel... del d'en Txabi al menys !

sábado, diciembre 7

Tots tenim...


... els nostres "petits grans herois"; i aquests són, i han estat sempre, els meus.



(hauríeu de poder ser capaços de recordar, reconèixer, descobrir, quins són i han estat els vostres perquè, segur, que els heu tingut i els continueu tenint; potser “amagats”, “endormiscats” dins vostre, però segur que hi són).

martes, diciembre 3

Abductor, abductors… segur ?


… perquè a mi, el que realment em fa mal ara és el múscul   piramidal del abdomen   (gràcies, "Doctor" Google). Un dolor "en vertical".
D’acord que, en un primer moment, se’m va ressentir l’abductor, no us ho negaré (tot i que no sé ben bé quin d’ells, la veritat); i és també veritat que tinc un fort “morao” a la zona de la pelvis. Però actualment, el que em continua fent mal (segons aquesta imatge) és el múscul piramidal del abdomen. Suposo que tot deu tenir relació, però avui per avui és la molèstia que tinc, apart d’un immens “morao” a la part posterior de la cuixa, gaire bé ja al darrera del genoll i que m’emprenya molt quan estic assegut, perquè justament és on es recolza la cama sobre el final del seient, sigui quin sigui aquest.
 
El que tinc ara és un dolor com de què “se m’estira quelcom”, un dolor com d’agulletes... no puc fer una passa llarga deixant la cama esquerra molt enrere, perquè "em tiba" (fer una passa llarga endavant amb ella, cap problema: el problema és quan la deixo -la vull deixar, millor dit- enrere).
Això és el que té de bo el fer esport: que quan et lesiones -o et fa mal quelcom-  acabes descobrin-te  via Google músculs que no sabies ni que existien, ni que tan sols sabies que tenies (perquè, siguem sincers: qui de vosaltres coneixia aquest "múscul piramidal del abdomen"?).

I és una llàstima el que encara estigui així, perquè avui  acabo de descobrir una sortida solidaria , dura de pebrots (amb 1.100 metres de desnivell positiu) pel proper 15 de desembre:
La pujada des de Monistrol de Montserrat fins al cim de Sant Jeroni
(el punt més alt de Montserrat) acompanyant a 20 esportistes que pateixen malalties neurodegeneratives, 4 d’ells amb cadires de rodes adaptades; cliqueu aquí per veure el vídeo:  
O molt m’ho sembla a mi, o no hi arribaré a temps... però us ho ben asseguro que m’agradaria fer-la... i molt !.

Orgull de pare...



lunes, diciembre 2

H N M P L


Tant si us agraden els musicals com si no, i si a més a més sou dels de la meva època "Mecanera", aprofiteu un desplaçament a Madrid (o aneu-hi expressament, que amb l'AVE tampoc costa tants calerons) per anar a veure -a “viure”- l'espectacle musical:
« Hoy no me puedo levantar »
Tres hores i mitja de música, bon rotllo, bones interpretacions, un muntatge excepcional (a lo Broadway”), un gran desplegament de mitjans... i l’agradable descoberta d’una jove i molt prometedora actriu: la excepcional barcelonina  Andrea Guasch , la protagonista del musical en el seu paper de “Maria” (interpreta, canta i balla com els àngels). I la seva parella en escena, al menys aquests passat dissabte, en  Xavi Navarro , li dona una rèplica excel·lent en el seu paper de “Mario”. La resta del elenc, molt i molt digne, grans professionals tots ells.
L'Andrea Guasch, radiant i feliç a la sortida del espectacle.
La jove i guapa actriu va voler fer-se una foto amb mi...i  no m'hi vaig poder negar.
Si no hi aneu, vosaltres us ho perdreu... (és que, si no ho dic, rebento !)
En un altra ordre de coses, el meu abductor “P.A.”, o sigui, que progressa adequadament; i seguirà fent-ho si continuo fent bondat (per exemple, oblidant-me d’anar en moto durant una temporadeta... i baixant i pujant del cotxe com una damisel·la cursi). I és que el problema d’aquesta lesió és que “s’ha de curar sola”, procurant no fer esforços, ni moviments bruscos, a la zona afectada. Per altra banda, els “moraos” van a la baixa i avui la doctora m'ha dit que prou a l’enzima que he estat prenent per indicació seva durant aquesta última setmana per tal de diluir-los. Ha funcionat.
Veurem si amb tot això arribo a temps -i en forma- per poder córrer “La Cursa dels Nassos”; forçar, no forçaré gens ni mica; però bondat sí que en faré, per tal de poder-hi arribar en condicions; perquè, si avui ja no em fes mal rés, seria incapaç de córrer demà durant 50 metres seguits: tinc les cames pesadíííííííssimes ! (com “adormilades” de no fer rés després d'onze dies... y lo que me queda!).
Comença el compte enrere, sense “agobios”:   29  dies pel 31.

lunes, noviembre 25

Creu, definitivament, creu... !

... i això era dissabte (avui ja és la repera multicolori !)

Val, sí, em feia mal; val, sí, però pensava que era “normal” després de la forta trompada de dijous.
Però és que, fins dissabte migdia (l’accident va ser dijous de bon matí) no va “començar a agafar color la cama” amb aquella amplia gama de colors que va del blau, al rosat, i al turquesa, el violeta, color lilós enfosquit, i va anar en augment, en augment ... gaire bé blau-grana, com molt bé puntava l'altra dia la Montse ("Pelopipi").
Ahir no em feia gens de mal; tenia lleugeres molèsties, però mal-mal, no (fins i tot vaig voler/poder anar amb la moto a veure i a animar als companys i amics a la “Jean Bouin”).
Pili, la incombustible Prescoli...
La Susanna i en Rubén "tirant del carro" al carrer Lleida...
(follow the lider...)

 
 
 
 
 
 
 
 
 

Gustavo,Wai-Shan, Iolanda, Marta, Rosa.... i dos més
Però el dolor al engonal d'aquest matí "no era normal". I és per això què, preventivament, me n’he anat cap a la Mútua a veure el què.
Mosqueig” quan la doctora, després de fer-me la exploració de la zona, ha anomenat tres paraules:
ecografia - trencament - abductor
Malauradament, la ecografia posterior ho ha detectat, clar I sense cap mena de dubte: 
  Ampli trencament del abductor, amb hemorràgia interna a la zona...  

Per sort” s’ha trencat per la part que va del múscul al tendó, i no del tendó al os (algo es algo, que dijo un calvo...”).
Així doncs, tres dies de repòs absolut, “sense obrir-me de cames; i dijous visita de seguiment altra cop a la Mútua; per cert, amabilíssima -i molt encertada en el seu diagnòstic previ a la ecografia- la doctora que m‘ha visitat, Sandra S.C. (queixes, quan les coses no van; agraïments i reconeixement públic quan es fa la feina ben feta, com ha estat el cas d’avui).
Així doncs, tres/quatre setmanes de “parón obligado”; per tant sembla ser que el córrer s’ha acabat per a mi pel que resta d’any (...ni “Cursa de la Sagrera” -15/12- a la que ja estava inscrit, ni “Cursa del Nassos” 31/12); si tot va bé, i faig bondat, ja m’emplaço fins a primers de gener 2014 per la clàssica “Cursa de Sant Antoni”, habitualment la primera que corro cada any.
 
Se’m fa estrany... que jo recordi, des de finals del 2006 -en que vaig fer les primeres passes com a runner (la meva primera cursa, desembre 2007)- no he tingut mai cap lesió, tret de la operació del menisc, de la que em vaig recuperar miraculosa i ràpidament.
Paciència, Txabi, paciència...

jueves, noviembre 21

Cara i creu…


               Mes de novembre, un gran mes... o no.             


No pensava córrer gaire aquest mes de novembre, no pensava competir gaire, perquè l’objectiu prioritari era “La Behobia”. Tenia, entre seia i seia, el baixar de la 1:49:45 de l’any passat... i no volia fallar. Tot i així, no vaig aconseguir plaça en primera instància i vaig haver d'esperar a que algú alliberés a darrera hora el seu dorsal.
 
Al igual que ja vaig fer l’any passat, la setmana abans de “La Behobia” vaig tornar a córrer la excepcional, dura i única, “Cursa de l’Amistat”; i no només això: de la ma de Susanna i, sobre tot, d’en Rubèn (que van sacrificar el seu debut a la cursa per acompanyar-me a mi) vaig aconseguir acabar-la millorant en gaire bé 4 minuts menys el meu temps del 2012. Això va ser el divendres 1; la “La Behobia” m’esperava ja.
Però abans, i inesperadament, vaig fer una etapa prèvia, inesperada, només un parell de dies després: el diumenge 3, i per sorpresa, vaig córrer sense dorsal “el Cross de Sants” (ho vaig decidir al llit, la mateixa nit abans); i no només això, ho vaig fer en un molt bon temps i, el què és millor encara, amb molt bones sensacions. Em sentia “on fire”!. Ara sí, ara sí que “La Behobia” m’esperava ja el diumenge següent.

Fins ara, tot “cara”. Bona cara...
Pero arribem al dimecres dia 6, a quatre dies de “La Behobia”: pata-pam! pel terra amb la moto al sortir de casa. Aquí, ni cara ni creu: diguem-ne que “de canto”, doncs només vaig fer-me una rascada al genoll esquerra, donar-me un cop al braç esquerra i fer-me una ferida a l’ungla del dit polze de la ma dreta.

Tot i adolorit, del braç sobre tot, vaig poder córrer “La Behobia”; i no tant sols això: vaig aconseguir el que m’havia proposat, i que no era altra cosa que el rebaixar el meu temps del 2012... i en gaire bé 2 minuts, que espero finalment m’homologuin, perquè vaig perdre el xip blanc (del corredor que em va cedir el dorsal) entre el quilòmetre 10 i el final de cursa; però em diuen els de la organització -davant del correu que els hi vaig escriure- que els han quedat enregistrats els temps de pas del meu xip groc (portava els dos posats en arrancar a córrer)... ho sabré definitivament a primers de desembre.
Pasada amb èxit “La Behobia”, en el meu futur immediat només hi havia la “Jean Bouin”, en la seva edició número 90. Aquesta cursa ostentava la meva MMP des de 2008. I dic “ostentava” en pretèrit, perquè per una juguesca d’en Rubèn i la Susanna, aquest parell em van engrescar i apuntar a la per mi fins ara desconeguda “Cursa del Clot” i -a sobre- amb un objectiu clar: baixar marca. I toma, toma, tooooooma... sota la pluja i el fred de diumenge, ho vaig aconseguir: 8 segons menys, només 8 segonets, però la meva MMP -de la Jean Bouin de 2008 -(de 47:58) va passar a ser, des de diumenge, la meva MMP -de La Cursa del Clot 2013- (de 47:50). Cinc anys després !. Ja li he agraït un munt de cops a Susanna tot el què va fer per mi diumenge durant la cursa. Sense ella m'hagués estat impossible assolir-ho.

Tot continua de cara.
A tot això, ni un sol metre d’entrenament en tot el mes: els resultats “avalaven la meva singular estratègia” de no entrenar, de només competir (com diu aquella dita castellana “...y a las pruebas me remito”).

Tot i així, amb l’horitzó ja a tocar de la Jean Bouin de diumenge, i saltant-me la meva singular estratègia de no entrenar, ahir dimecres  vaig retornar als “dimecres runners” amb els companys de Tribanda. Vam sortir a córrer l’Albert, en Xavi Celma, en Ramon i la Núria. I, altra cop, em va sortir cara, perquè vaig fer el millor temps que mai havia fet abans, des de 2008, anant des de Can Mèlich al Parc de Cervantes i tornar. I no només això: amb unes sensacions increïbles (no recordo haver fet mai abans, entrenant gaire bé 8 quilòmetres, un temps promig de 4:55... tot i tenint en compte els semàfors i el haver d’anar esquivant gent per les voreres).
Cara... una altra cara.
 
Quan em vaig ficar al llit, vaig veure clarament que la recentment estrenada MMP de diumenge passat seria molt efímera i que aquest proper diumenge, a la Jean Bouin, li retallaria -com a poc- uns quants segons. N’estava segur, ben segur ! (serà cosa de les “sensacions”).
 
Però tot s’ha capgirat aquest matí, cap els voltants de les vuit, a l'interior d'un dels túnels de la la Ronda de Dalt: topada, amb la moto, contra la part del darrera del cotxe d’una dubitativa conductora.
La cara ? He aconseguit no caure de la moto, ni que aquesta em caigués al damunt, i més amb la voràgine de tràfic que hi ha a aquelles hores del matí. Haig de sentir-me ben afortunat i en dono gràcies. I també perquè, altra cop, la integritat de la moto ha quedat “a salvo”.
La creu ? La forta trompada que m’he fotut contra el dipòsit de benzina amb l’engonal esquerra (la roda del darrera de la moto s’ha aixecat ben bé un pam !). En calent, semblava que no era rés, un copet i prou. Però collons, quan he baixat de la moto vint minuts després en arribar al despatx, no podia gaire bé ni fer el gest per caminar. He resolt un parell de temes de feina i he tornat “a la meva segona casa d'aquest mes” (la Clínica Teknon).
 
-Diagnòstic: un fort cop a la zona engonal (que ara ja em repercuteix des d’una mica més avall del melic i fins a mitja cuixa, per la part interna). Només és un tema muscular, del cop, rés trencat a nivell ossos (ni pelvis, ni maluc). Podríem dir, en aquest aspecte, un altra cara.

-Conseqüència: per a mi no hi haurà Jean Bouin aquest diumenge, perquè hauré de fer repòs de la cama -ni caminar, o fer-ho al mínim possible- durant un parell o tres de dies (com a mínim).
Cara i creu....  Black and white....  Jing i Jang... Amunt i avall...

... ara que portava una bona progressió!. Confio en no perdre el bon ritme, les bones sensacions, per aquests quatre o cinc dies que estaré “adolorit-aturat”.
Mes de novembre, un gran mes... o no; jo crec, sincerament, que tot i el que m’ha passat aquest matí -i l’altra dimecres- sí que ha estat un gran mes per a mi (“runnerísticament” parlant al menys, és clar...).

(C.Q.   895  88-175-720) 

lunes, noviembre 18

Generositat...


M’he llevat aquest matí amb ganes d’escriure això que escriuré ara, quan -altra cop una casual casualitat, com la del altra dia amb lo del “nido vacío”- ha posat davant dels meus ulls l’entrada del blog d’en Carles Castillejo, referint-se al seu “fiasco” d’ahir a la Marató de València http://www.corriendovoy.com/noticia/declaraciones-carles-castillejo-maraton-valencia

I és que del que jo volia escriure avui era de

G E N E R O S I T A T

Perquè no d’altra manera puc definir el gest de les nostres “llebres” d’ahir, en Rubén i la Susanna:

G E N E R O S I T A T

En Carles Castillejo (no sé si amb raó o sense) es queixa amargament de que “el van deixar tirat les llebres” que pensava que tindria -perquè així ho havia pactat amb la organització- per tal de poder fer una marca excel·lent a la marató llevantina: volia anar per les 2:09, un temps esplèndid en territori espanyol.
Jo, com deia aquell, “ni quito ni pongo rey”; l’esport professional, suposo, té aquestes coses que tots ja sabem: curses “llançades” per mitjà de llebresde pagament”, de corredors que “es cremen” perquè un altra corredor faci marca. Per a mi, això no està ni bé ni malament. Al cap i a la fi, el corredor que acaba fent marca “se lo curra”, ningú li regala rés. Però per a la llebre és una qüestió pura i merament econòmica, un negoci (i, altra cop dic, per a mi això no està ni bé ni malament... l’esport d’elit està muntat així). No crec que això adulteri la competició.

Jo ahir, al contrari del que li va passar a Carles Castillejo, sí que vaig  poder córrer amb una llebre. I ho vaig fer amb l’objectiu d'intentar millorar la meva marca personal (MMP) en curses de 10 quilòmetres. I no només això, sinó que va ser la meva llebre la que em va empènyer a fer-ho, en una cursa en la que ni jo mateix tenia previst participar-hi.

L’escenari: un matí plujós, amb fred i vent... la climatologia que més li agrada -precisament- a la meva llebre (al inrevés us ho dic, és clar: no suporta ni el fred ni la pluja).
La meva llebre corre molt; corre molt... i corre bé. Juga en “un altra lliga”, molt diferent a la meva. Per descomptat, cap recompensa per la llebre. Només és un corredor amb ganes de motivar, d’ajudar, d’empènyer, a un altra corredor per ajudar-lo a assolir un objectiu que -en el meu cas d’ahir- ni ell mateix s’havia plantejat.

- Quina necessitat tenia la meva llebre de fer-ho ? Cap ni una.
- A canvi de què ? de rés.

¿ Cóm s’explica doncs el què, sense cap necessitat, sense cap recompensa -i en un matí desagradable com el d’ahir- una persona, un corredor com tu (però que, com a poc, corre el quilòmetre un minut i mig més ràpid del que tu ho fas) es planti al teu costat, arranqui a córrer amb tu, et vagi marcant el ritme (evidentment, molt més lent del seu ritme habitual i que, per tant, a la llebre la cursa se li fa moooooolt llarga) que afluixi o acceleri segons com veu que tu vas, et controli, et parli, t’anima, “et piqui”, et pauti...?

Només se m’acut una paraula:

G E N E R O S I T A T

Susanna, Rubén. Rubén, Susanna... gràcies per la vostre immensa generositat d’ahir... 

(i crec que parlo també en nom d’en Pere, cofoi com està pel seu primer sub-50 com a runner).

domingo, noviembre 17

Quien tiene una liebre...


... tiene un tesoro !.
I si la teva llebre és Susanna Ballester, ja ni us ho explico.
Antecedents:
-Vinc de córrer l’1 de novembre ”La Cursa de la Amistat”, el 3 de novembre “El Cross de Sants”, el 10 de novembre la “Behobia-San Sebastián” i tenia previst fer, el 24 la “Jean Bouin”. No he corregut, altra cop, ni un sol metre des de la Behobia de diumenge passat.
-Per tant aquesta d’avui, la “Cursa del Clot” no estava prevista ni de conya (és més, ni coneixia la seva existència... tot i que la d’avui era la 34ena edició). Per no tenir, no tenia ni dorsal, tot i que –via tweeter- finalment la Susanna me’n va aconseguir un, d’un tal Manuel Gallego (la samarreta de la Cursa l’he demanat talla “minijo”, perquè se la quedés ella com a “recompensa”...).
-Fa una setmaneta, més o menys, es van muntar una pel·lícula en Rubèn i la Susanna del tipus “... a millorar marca s’ha dit”, i m’engresquen (...soc molt "facilón", ja ho sabeu), ja no només a fer-la, sinó a baixar de 47:58 que és -fins a dia d'avui- la MMP, meva millor marca personal (“Jean Bouin 2008”). A mi i al Pere.
Rosa i Marcela.... sempre hi son !
-Per acabar d’arreglar-ho, ahir varem tenir “sopar de cloenda de temporada triatlera” amb els companys de Tribanda; vaig menjar el que no està escrit –bo i molt- i no em vaig beure “el agua de los floreros” perquè no n’hi havia. Per tant, d’allò tant clàssic i recomanable com el sopar “pasta y/o pizza por un tubo, y hidratos de carbono” la nit abans de la cursa, ni parlar-ne. I la hidratació que vaig prendre no era  ni molt menys la ideal (... però sí en quantitat).
Bons antecedents per sortir a córrer -i, a sobre, a "fer marca"- aquest matí, no ?.
Doncs bé, el matí s’ha llevat com s’esperava: gris i plujós, tot i que ha aguantat força, veient fins i tot el sol a pocs minuts d’arrancar a córrer. Com sempre, molts coneguts per la línea de sortida: “las Cote”, la Teresa, la Rosa, la Marcela, Nicolás, Wai-Shan...
Amb el cotxe aparcat a 30 metres de la línea de sortida-arribada, quedem poc després de les vuit amb Susanna i Rubèn per anar a recollir el dorsal al costat de meta; al poc, s’incorpora en Pere. I després de donar-se el “zambombazo” de sortida (que no tret), arranquem a córrer. Abans però, mentre preníem cafè al Ateneu, en Rubèn pontificava:
- “... què, sortim a 4:40, no ?”
Jo els he dit que, si de sortida agafàvem aquest ritme de creuer, a mi “me crujían”. Però vet aquí que comencem... i el primer quilòmetre cau en 4:05 (sempre segons el meu Garmin: http://connect.garmin.com/activity/405245367 que, per cert, ha acabat marcant 10,170 quilòmetres); començàvem bé!. Amb la Susanna sempre al meu costat esquerra ("maníes" seves) han anat caient suaument els quilòmetres: el segon en 4:47, el tercer en 4:21, el quart en 4:44 i el cinquè en 4:42... total, els 5 primers quilòmetres en 22:36 !).
En Rubèn s’ha fet càrrec d’en Pere i el seu particular repte.
Després de fotre-li un crit a Wai-Shan al quilòmetre cinc (foto "crucificció") hem agafat carrer Guipúscoa enllà, ja de tornada. A "peu de cursa" ens hem tornat a trobar amb Núria, la "reportera más dicharachera", sempre mòbil en ma (gràcies per les fotos). Anava bé, em trobava bé, amb la Susanna sempre pendent de mi, afluixant i “apretant” segons em veia que jo anava responent.
El sisè cau en 4:45, el setè en 4:43... per entrar ja després en “territori del cinc”: el vuitè (coincidint amb la pujada pel carrer Independència des d’Aragó) en 5:09 i el novè en 5:15 (encara li deu ressonar, a les orelles de Susanna, el meu “hipohuracanado grito” que li he fotut al meu amic Pere Montserrat quan hem passat pel davant del seu bar, “La Queixalada d’en Marcelino”).

Pas i gestos sincronitzats...

Me'n quedava només un, ho tenia a tocar, no era hora de defallir. Susannam’animava i em picava” en la mateixa proporció. Així, he acabat fent el darrer quilòmetre en 4:45 ...entrant a meta sprintant a 3:35 !!.
Incrédibol, què diria en Forges.
Total, que la meva millor marca personal (MMP) en curses de 10 quilòmetres ha quedat enrere després de gaire bé exactament 5 anys; o el que és el mateix: l’he deixat enrere portant a sobre -a les esquenes i a les cames- cinc anyets més): perquè el meu temps d'avui ha estat de...
M M P :  47:50
Toma, toma y tooooma !.
Propera estació: 46...“i pico.
Felicitar, per descomptat, en Pere, que ha deixat enrere el seu particular “lo puto cinc” per primer cop (49:49); i lamentar les molèsties al sòleus d’en Rubèn (... potser hauries de descansar un xic, no ?).  
Per molt i molt que digui de Susanna, la meva entranyable minijo, mai li agrairé prou el cóm i el què ha fet avui per mi, per les meves cames i per la meva autoestima. Perquè, a la meva edat, i amb el trote que portava ja a aquestes alçades del més de novembre (tres curses, i sent dos d’elles gens “senzilletes” per mi, en poc més de dues setmanes), aconseguir batre avui una marca “...de quan era jove”, de cinc anys enrere, ha estat tota una passada i un autèntic “subidón”.
Per tant, no puc més que acabar com he començat:
 “Quien tiene una liebre, tiene un tesoro...”  
....i si a sobre la teva llebre és una bona amiga, el goig és complert !.  
 
  Gràcies, Susanna  .
 
Ara, la pregunta, lógica i inevitable, és: i si en Txabi entrenés una miqueta, només una miqueta... què passaria ?.
(C.Q.  887  87-175-712)