miércoles, octubre 16

No em direu que no és maco !

 
Un altra cop, i ja serà el meu segon any, m’he inscrit a la   Cursa de l’Amistat  .
Ara mateix, no se’m acut cap altra nom millor per definir aquesta cursa tant i tant especial.
Pels que no la conegueu, us en faré cinc cèntims:
-És una cursa gratuïta (... cóm s’escandalitzaria en Núñez del Cracòvia!).
-No hi ha cronometratge “comme il faut”, ni xip que controli el temps, ni alfombreta detectora de temps ni en sortir ni en creuar meta.
-No pots fer la teva inscripció telemàticament via Internet, no; has d’anar -en persona- a lliurar el teu full d’inscripció a la botiga d’Esports MATES.
-Has de portar tu, obligatòriament, quelcom pels avituallaments per la mitja cursa i pel final; sobretot, aigua: és una cursa amb recursos molt limitats, i els espònsor que aconsegueixen fan el que poden els pobres. Aquest gest dels corredors que s’inscriuen emmarca, perfectament, el nom d’Amistat de la cursa (jo he dut dues ampolles d’aigua, tres bricks de suc de taronja i una caixa de barretes Hero de xocolata).
-No hi ha copa ni medalla pel vencedor... el què hi ha és una “Orquídia”; i alguns obsequis dels espònsors.
-Des de fa 33 anys sempre es celebra l’1 de novembre, caigui quan caigui de dia de la setmana (aquest any, en divendres... el que gaire bé segur em portarà “tomàquet” a casa perquè “esguerro” un cap de setmana de tres dies).
-Des de fa 23 anys es commemora el “Memorial Francesc Mates”, de la ma de la seva incansable, voluntariosa i engrescada filla Myrna, excel·lent successora de la tradició encetada per aquest gran atleta i artesà del calçat esportiu que va ser en Francesc Mates (crec que ja vaig dir l’any passat que van ser unes “Mates” les meves primeres sabatilles esportives “de marca” que vaig tenir a la meva vida, amb 12 ó 13 anys, anys  70-71, quan era una autèntica fera jugant a ping-pong federat).
-El recorregut, des de ja fa uns anys, de “uns 16 quilòmetres” va des de la porta del Castell de Montjuic fins al interior del Parc d’Atraccions del Tibidabo; forts desnivells ja des de que creuem la Ronda del Mig per encarar el barri de Sarrià, “vive Dios” i en arribar a la Ronda de Dalt i encarar la pujada cap a Vallvidrera, és ja un no parar...
És una cursa dura, però que l’any passat em va anar de conya per preparar la meva primera Behobia-Sant Sebastià només deu dies després, què és el mateix que faré aquest any (si finalment aconsegueixo un dorsal, que està ben fotut).
-El nombre d’inscrits es limita a 800 participants... Avui era el primer dia per anar a buscar el dorsal i, quan jo hi he anat cap a les set de la tarda, ja m’han donat aquest preciós 444. Sempre hi ha una amplia llista d’espera (el meu dorsal de l’any passat provenia d’aquesta, del darrer dia).
-És una cursa “artesana”, d’amistat, del córrer per córrer; hi ha corredors que ja fa un munt d’anys que la fan. Espero afegir-me a la llista...

La Cursa de l’Amistat... una cursa diferent !  (per sort).

No hay comentarios:

Publicar un comentario