lunes, noviembre 25

Creu, definitivament, creu... !

... i això era dissabte (avui ja és la repera multicolori !)

Val, sí, em feia mal; val, sí, però pensava que era “normal” després de la forta trompada de dijous.
Però és que, fins dissabte migdia (l’accident va ser dijous de bon matí) no va “començar a agafar color la cama” amb aquella amplia gama de colors que va del blau, al rosat, i al turquesa, el violeta, color lilós enfosquit, i va anar en augment, en augment ... gaire bé blau-grana, com molt bé puntava l'altra dia la Montse ("Pelopipi").
Ahir no em feia gens de mal; tenia lleugeres molèsties, però mal-mal, no (fins i tot vaig voler/poder anar amb la moto a veure i a animar als companys i amics a la “Jean Bouin”).
Pili, la incombustible Prescoli...
La Susanna i en Rubén "tirant del carro" al carrer Lleida...
(follow the lider...)

 
 
 
 
 
 
 
 
 

Gustavo,Wai-Shan, Iolanda, Marta, Rosa.... i dos més
Però el dolor al engonal d'aquest matí "no era normal". I és per això què, preventivament, me n’he anat cap a la Mútua a veure el què.
Mosqueig” quan la doctora, després de fer-me la exploració de la zona, ha anomenat tres paraules:
ecografia - trencament - abductor
Malauradament, la ecografia posterior ho ha detectat, clar I sense cap mena de dubte: 
  Ampli trencament del abductor, amb hemorràgia interna a la zona...  

Per sort” s’ha trencat per la part que va del múscul al tendó, i no del tendó al os (algo es algo, que dijo un calvo...”).
Així doncs, tres dies de repòs absolut, “sense obrir-me de cames; i dijous visita de seguiment altra cop a la Mútua; per cert, amabilíssima -i molt encertada en el seu diagnòstic previ a la ecografia- la doctora que m‘ha visitat, Sandra S.C. (queixes, quan les coses no van; agraïments i reconeixement públic quan es fa la feina ben feta, com ha estat el cas d’avui).
Així doncs, tres/quatre setmanes de “parón obligado”; per tant sembla ser que el córrer s’ha acabat per a mi pel que resta d’any (...ni “Cursa de la Sagrera” -15/12- a la que ja estava inscrit, ni “Cursa del Nassos” 31/12); si tot va bé, i faig bondat, ja m’emplaço fins a primers de gener 2014 per la clàssica “Cursa de Sant Antoni”, habitualment la primera que corro cada any.
 
Se’m fa estrany... que jo recordi, des de finals del 2006 -en que vaig fer les primeres passes com a runner (la meva primera cursa, desembre 2007)- no he tingut mai cap lesió, tret de la operació del menisc, de la que em vaig recuperar miraculosa i ràpidament.
Paciència, Txabi, paciència...

jueves, noviembre 21

Cara i creu…


               Mes de novembre, un gran mes... o no.             


No pensava córrer gaire aquest mes de novembre, no pensava competir gaire, perquè l’objectiu prioritari era “La Behobia”. Tenia, entre seia i seia, el baixar de la 1:49:45 de l’any passat... i no volia fallar. Tot i així, no vaig aconseguir plaça en primera instància i vaig haver d'esperar a que algú alliberés a darrera hora el seu dorsal.
 
Al igual que ja vaig fer l’any passat, la setmana abans de “La Behobia” vaig tornar a córrer la excepcional, dura i única, “Cursa de l’Amistat”; i no només això: de la ma de Susanna i, sobre tot, d’en Rubèn (que van sacrificar el seu debut a la cursa per acompanyar-me a mi) vaig aconseguir acabar-la millorant en gaire bé 4 minuts menys el meu temps del 2012. Això va ser el divendres 1; la “La Behobia” m’esperava ja.
Però abans, i inesperadament, vaig fer una etapa prèvia, inesperada, només un parell de dies després: el diumenge 3, i per sorpresa, vaig córrer sense dorsal “el Cross de Sants” (ho vaig decidir al llit, la mateixa nit abans); i no només això, ho vaig fer en un molt bon temps i, el què és millor encara, amb molt bones sensacions. Em sentia “on fire”!. Ara sí, ara sí que “La Behobia” m’esperava ja el diumenge següent.

Fins ara, tot “cara”. Bona cara...
Pero arribem al dimecres dia 6, a quatre dies de “La Behobia”: pata-pam! pel terra amb la moto al sortir de casa. Aquí, ni cara ni creu: diguem-ne que “de canto”, doncs només vaig fer-me una rascada al genoll esquerra, donar-me un cop al braç esquerra i fer-me una ferida a l’ungla del dit polze de la ma dreta.

Tot i adolorit, del braç sobre tot, vaig poder córrer “La Behobia”; i no tant sols això: vaig aconseguir el que m’havia proposat, i que no era altra cosa que el rebaixar el meu temps del 2012... i en gaire bé 2 minuts, que espero finalment m’homologuin, perquè vaig perdre el xip blanc (del corredor que em va cedir el dorsal) entre el quilòmetre 10 i el final de cursa; però em diuen els de la organització -davant del correu que els hi vaig escriure- que els han quedat enregistrats els temps de pas del meu xip groc (portava els dos posats en arrancar a córrer)... ho sabré definitivament a primers de desembre.
Pasada amb èxit “La Behobia”, en el meu futur immediat només hi havia la “Jean Bouin”, en la seva edició número 90. Aquesta cursa ostentava la meva MMP des de 2008. I dic “ostentava” en pretèrit, perquè per una juguesca d’en Rubèn i la Susanna, aquest parell em van engrescar i apuntar a la per mi fins ara desconeguda “Cursa del Clot” i -a sobre- amb un objectiu clar: baixar marca. I toma, toma, tooooooma... sota la pluja i el fred de diumenge, ho vaig aconseguir: 8 segons menys, només 8 segonets, però la meva MMP -de la Jean Bouin de 2008 -(de 47:58) va passar a ser, des de diumenge, la meva MMP -de La Cursa del Clot 2013- (de 47:50). Cinc anys després !. Ja li he agraït un munt de cops a Susanna tot el què va fer per mi diumenge durant la cursa. Sense ella m'hagués estat impossible assolir-ho.

Tot continua de cara.
A tot això, ni un sol metre d’entrenament en tot el mes: els resultats “avalaven la meva singular estratègia” de no entrenar, de només competir (com diu aquella dita castellana “...y a las pruebas me remito”).

Tot i així, amb l’horitzó ja a tocar de la Jean Bouin de diumenge, i saltant-me la meva singular estratègia de no entrenar, ahir dimecres  vaig retornar als “dimecres runners” amb els companys de Tribanda. Vam sortir a córrer l’Albert, en Xavi Celma, en Ramon i la Núria. I, altra cop, em va sortir cara, perquè vaig fer el millor temps que mai havia fet abans, des de 2008, anant des de Can Mèlich al Parc de Cervantes i tornar. I no només això: amb unes sensacions increïbles (no recordo haver fet mai abans, entrenant gaire bé 8 quilòmetres, un temps promig de 4:55... tot i tenint en compte els semàfors i el haver d’anar esquivant gent per les voreres).
Cara... una altra cara.
 
Quan em vaig ficar al llit, vaig veure clarament que la recentment estrenada MMP de diumenge passat seria molt efímera i que aquest proper diumenge, a la Jean Bouin, li retallaria -com a poc- uns quants segons. N’estava segur, ben segur ! (serà cosa de les “sensacions”).
 
Però tot s’ha capgirat aquest matí, cap els voltants de les vuit, a l'interior d'un dels túnels de la la Ronda de Dalt: topada, amb la moto, contra la part del darrera del cotxe d’una dubitativa conductora.
La cara ? He aconseguit no caure de la moto, ni que aquesta em caigués al damunt, i més amb la voràgine de tràfic que hi ha a aquelles hores del matí. Haig de sentir-me ben afortunat i en dono gràcies. I també perquè, altra cop, la integritat de la moto ha quedat “a salvo”.
La creu ? La forta trompada que m’he fotut contra el dipòsit de benzina amb l’engonal esquerra (la roda del darrera de la moto s’ha aixecat ben bé un pam !). En calent, semblava que no era rés, un copet i prou. Però collons, quan he baixat de la moto vint minuts després en arribar al despatx, no podia gaire bé ni fer el gest per caminar. He resolt un parell de temes de feina i he tornat “a la meva segona casa d'aquest mes” (la Clínica Teknon).
 
-Diagnòstic: un fort cop a la zona engonal (que ara ja em repercuteix des d’una mica més avall del melic i fins a mitja cuixa, per la part interna). Només és un tema muscular, del cop, rés trencat a nivell ossos (ni pelvis, ni maluc). Podríem dir, en aquest aspecte, un altra cara.

-Conseqüència: per a mi no hi haurà Jean Bouin aquest diumenge, perquè hauré de fer repòs de la cama -ni caminar, o fer-ho al mínim possible- durant un parell o tres de dies (com a mínim).
Cara i creu....  Black and white....  Jing i Jang... Amunt i avall...

... ara que portava una bona progressió!. Confio en no perdre el bon ritme, les bones sensacions, per aquests quatre o cinc dies que estaré “adolorit-aturat”.
Mes de novembre, un gran mes... o no; jo crec, sincerament, que tot i el que m’ha passat aquest matí -i l’altra dimecres- sí que ha estat un gran mes per a mi (“runnerísticament” parlant al menys, és clar...).

(C.Q.   895  88-175-720) 

lunes, noviembre 18

Generositat...


M’he llevat aquest matí amb ganes d’escriure això que escriuré ara, quan -altra cop una casual casualitat, com la del altra dia amb lo del “nido vacío”- ha posat davant dels meus ulls l’entrada del blog d’en Carles Castillejo, referint-se al seu “fiasco” d’ahir a la Marató de València http://www.corriendovoy.com/noticia/declaraciones-carles-castillejo-maraton-valencia

I és que del que jo volia escriure avui era de

G E N E R O S I T A T

Perquè no d’altra manera puc definir el gest de les nostres “llebres” d’ahir, en Rubén i la Susanna:

G E N E R O S I T A T

En Carles Castillejo (no sé si amb raó o sense) es queixa amargament de que “el van deixar tirat les llebres” que pensava que tindria -perquè així ho havia pactat amb la organització- per tal de poder fer una marca excel·lent a la marató llevantina: volia anar per les 2:09, un temps esplèndid en territori espanyol.
Jo, com deia aquell, “ni quito ni pongo rey”; l’esport professional, suposo, té aquestes coses que tots ja sabem: curses “llançades” per mitjà de llebresde pagament”, de corredors que “es cremen” perquè un altra corredor faci marca. Per a mi, això no està ni bé ni malament. Al cap i a la fi, el corredor que acaba fent marca “se lo curra”, ningú li regala rés. Però per a la llebre és una qüestió pura i merament econòmica, un negoci (i, altra cop dic, per a mi això no està ni bé ni malament... l’esport d’elit està muntat així). No crec que això adulteri la competició.

Jo ahir, al contrari del que li va passar a Carles Castillejo, sí que vaig  poder córrer amb una llebre. I ho vaig fer amb l’objectiu d'intentar millorar la meva marca personal (MMP) en curses de 10 quilòmetres. I no només això, sinó que va ser la meva llebre la que em va empènyer a fer-ho, en una cursa en la que ni jo mateix tenia previst participar-hi.

L’escenari: un matí plujós, amb fred i vent... la climatologia que més li agrada -precisament- a la meva llebre (al inrevés us ho dic, és clar: no suporta ni el fred ni la pluja).
La meva llebre corre molt; corre molt... i corre bé. Juga en “un altra lliga”, molt diferent a la meva. Per descomptat, cap recompensa per la llebre. Només és un corredor amb ganes de motivar, d’ajudar, d’empènyer, a un altra corredor per ajudar-lo a assolir un objectiu que -en el meu cas d’ahir- ni ell mateix s’havia plantejat.

- Quina necessitat tenia la meva llebre de fer-ho ? Cap ni una.
- A canvi de què ? de rés.

¿ Cóm s’explica doncs el què, sense cap necessitat, sense cap recompensa -i en un matí desagradable com el d’ahir- una persona, un corredor com tu (però que, com a poc, corre el quilòmetre un minut i mig més ràpid del que tu ho fas) es planti al teu costat, arranqui a córrer amb tu, et vagi marcant el ritme (evidentment, molt més lent del seu ritme habitual i que, per tant, a la llebre la cursa se li fa moooooolt llarga) que afluixi o acceleri segons com veu que tu vas, et controli, et parli, t’anima, “et piqui”, et pauti...?

Només se m’acut una paraula:

G E N E R O S I T A T

Susanna, Rubén. Rubén, Susanna... gràcies per la vostre immensa generositat d’ahir... 

(i crec que parlo també en nom d’en Pere, cofoi com està pel seu primer sub-50 com a runner).

domingo, noviembre 17

Quien tiene una liebre...


... tiene un tesoro !.
I si la teva llebre és Susanna Ballester, ja ni us ho explico.
Antecedents:
-Vinc de córrer l’1 de novembre ”La Cursa de la Amistat”, el 3 de novembre “El Cross de Sants”, el 10 de novembre la “Behobia-San Sebastián” i tenia previst fer, el 24 la “Jean Bouin”. No he corregut, altra cop, ni un sol metre des de la Behobia de diumenge passat.
-Per tant aquesta d’avui, la “Cursa del Clot” no estava prevista ni de conya (és més, ni coneixia la seva existència... tot i que la d’avui era la 34ena edició). Per no tenir, no tenia ni dorsal, tot i que –via tweeter- finalment la Susanna me’n va aconseguir un, d’un tal Manuel Gallego (la samarreta de la Cursa l’he demanat talla “minijo”, perquè se la quedés ella com a “recompensa”...).
-Fa una setmaneta, més o menys, es van muntar una pel·lícula en Rubèn i la Susanna del tipus “... a millorar marca s’ha dit”, i m’engresquen (...soc molt "facilón", ja ho sabeu), ja no només a fer-la, sinó a baixar de 47:58 que és -fins a dia d'avui- la MMP, meva millor marca personal (“Jean Bouin 2008”). A mi i al Pere.
Rosa i Marcela.... sempre hi son !
-Per acabar d’arreglar-ho, ahir varem tenir “sopar de cloenda de temporada triatlera” amb els companys de Tribanda; vaig menjar el que no està escrit –bo i molt- i no em vaig beure “el agua de los floreros” perquè no n’hi havia. Per tant, d’allò tant clàssic i recomanable com el sopar “pasta y/o pizza por un tubo, y hidratos de carbono” la nit abans de la cursa, ni parlar-ne. I la hidratació que vaig prendre no era  ni molt menys la ideal (... però sí en quantitat).
Bons antecedents per sortir a córrer -i, a sobre, a "fer marca"- aquest matí, no ?.
Doncs bé, el matí s’ha llevat com s’esperava: gris i plujós, tot i que ha aguantat força, veient fins i tot el sol a pocs minuts d’arrancar a córrer. Com sempre, molts coneguts per la línea de sortida: “las Cote”, la Teresa, la Rosa, la Marcela, Nicolás, Wai-Shan...
Amb el cotxe aparcat a 30 metres de la línea de sortida-arribada, quedem poc després de les vuit amb Susanna i Rubèn per anar a recollir el dorsal al costat de meta; al poc, s’incorpora en Pere. I després de donar-se el “zambombazo” de sortida (que no tret), arranquem a córrer. Abans però, mentre preníem cafè al Ateneu, en Rubèn pontificava:
- “... què, sortim a 4:40, no ?”
Jo els he dit que, si de sortida agafàvem aquest ritme de creuer, a mi “me crujían”. Però vet aquí que comencem... i el primer quilòmetre cau en 4:05 (sempre segons el meu Garmin: http://connect.garmin.com/activity/405245367 que, per cert, ha acabat marcant 10,170 quilòmetres); començàvem bé!. Amb la Susanna sempre al meu costat esquerra ("maníes" seves) han anat caient suaument els quilòmetres: el segon en 4:47, el tercer en 4:21, el quart en 4:44 i el cinquè en 4:42... total, els 5 primers quilòmetres en 22:36 !).
En Rubèn s’ha fet càrrec d’en Pere i el seu particular repte.
Després de fotre-li un crit a Wai-Shan al quilòmetre cinc (foto "crucificció") hem agafat carrer Guipúscoa enllà, ja de tornada. A "peu de cursa" ens hem tornat a trobar amb Núria, la "reportera más dicharachera", sempre mòbil en ma (gràcies per les fotos). Anava bé, em trobava bé, amb la Susanna sempre pendent de mi, afluixant i “apretant” segons em veia que jo anava responent.
El sisè cau en 4:45, el setè en 4:43... per entrar ja després en “territori del cinc”: el vuitè (coincidint amb la pujada pel carrer Independència des d’Aragó) en 5:09 i el novè en 5:15 (encara li deu ressonar, a les orelles de Susanna, el meu “hipohuracanado grito” que li he fotut al meu amic Pere Montserrat quan hem passat pel davant del seu bar, “La Queixalada d’en Marcelino”).

Pas i gestos sincronitzats...

Me'n quedava només un, ho tenia a tocar, no era hora de defallir. Susannam’animava i em picava” en la mateixa proporció. Així, he acabat fent el darrer quilòmetre en 4:45 ...entrant a meta sprintant a 3:35 !!.
Incrédibol, què diria en Forges.
Total, que la meva millor marca personal (MMP) en curses de 10 quilòmetres ha quedat enrere després de gaire bé exactament 5 anys; o el que és el mateix: l’he deixat enrere portant a sobre -a les esquenes i a les cames- cinc anyets més): perquè el meu temps d'avui ha estat de...
M M P :  47:50
Toma, toma y tooooma !.
Propera estació: 46...“i pico.
Felicitar, per descomptat, en Pere, que ha deixat enrere el seu particular “lo puto cinc” per primer cop (49:49); i lamentar les molèsties al sòleus d’en Rubèn (... potser hauries de descansar un xic, no ?).  
Per molt i molt que digui de Susanna, la meva entranyable minijo, mai li agrairé prou el cóm i el què ha fet avui per mi, per les meves cames i per la meva autoestima. Perquè, a la meva edat, i amb el trote que portava ja a aquestes alçades del més de novembre (tres curses, i sent dos d’elles gens “senzilletes” per mi, en poc més de dues setmanes), aconseguir batre avui una marca “...de quan era jove”, de cinc anys enrere, ha estat tota una passada i un autèntic “subidón”.
Per tant, no puc més que acabar com he començat:
 “Quien tiene una liebre, tiene un tesoro...”  
....i si a sobre la teva llebre és una bona amiga, el goig és complert !.  
 
  Gràcies, Susanna  .
 
Ara, la pregunta, lógica i inevitable, és: i si en Txabi entrenés una miqueta, només una miqueta... què passaria ?.
(C.Q.  887  87-175-712)

viernes, noviembre 15

M’encanten, i em sorprenen, les casualitats…


…però al mateix temps em creen inquietud, què voleu què us digui.

Com veieu a baix, a l'entrada d’abans d’ahir, el tema era la síndrome de “el nido vacío”.
Mentre l’estava escrivint, la Martona em va dir per whatsApp que les seves amigues, del grup musical The Mamzelles (... que, per descomptat, són molt i molt més que les tres “ximpletes” de la campanya “...Envàs on vas?) tenien una sorpresa per nosaltres i que ahir dijous -entre 09,30 i 10,00- hauríem d'estar atents a la emissora M-80, al programa “Más Morning 80, amb Sergi Mas”.
Perquè dic que són “molt més que les ximpletes del envàs on vas”?. Doncs perquè The Mamzelles no només canten: son un cop d'aire fresc, irreverent, àcid, punyent, divertit, enginyós... són unes ARTISTES amb majúscules. A més a més de tot això, una de les Paules va anar tot el “cole” amb la meva Martona (que és la que ara ha deixat el niu) des de P-3 i fins acabar batxillerat. I la Bàrbara va ser una de les seves orfes quan la Martona va protagonitzar el musical “Annie” al Teatre Novedades (...amb 11 anys). A la tercera Mamzelle, l'altra Paula, jo l'he conegut ara amb la creació del grup. Les tres són molt amigues amb la Martona (el seu “nou niu” és compartit, precisament, amb la Bàrbara).
Doncs bé; jo, que vaig en moto (... quan no em foto de lloros!) ho tenia complicat per escoltar la ràdio. Tot i així em vaig endur l'iPod. I entre visita i visita es van fer dos quarts de deu; vaig parar a fer un cafè... i em vaig trobar ressonant dins les meves orelles amb això:


I és què The Mamzelles inauguraven ahir una nova secció dins de la seva pròpia secció al programa... i aquest va ser el debut !.

Té collons la cosa: jo la nit anterior escrivint de la síndrome del “nido vacío” i elles, l’endemà (i sense tenir ni la més remota idea del que jo havia fet) em dediquen una carta de la temàtica del “nido vacío”. Fort, no ?.

Quina sorpresa Paula R, Bàrbara M. I Paula M.....
The BIG Mamzelles !!!
(us faré cas... en algunes coses més que en altres)



(aquest és el vídeo, un pel “Dalinià” d’una de les seves cançons). YouTube en va ple de vídeos de les seves cançons.

miércoles, noviembre 13

Aqui us ho deixo...



 La emancipación de los hijos provoca en algunos padres sentimientos de tristeza, soledad y vacio...

Es ley de vida: un día los hijos se independizan y dejan el hogar familiar. Los padres que han dedicado todas sus energías a su cuidado son más proclives a padecer el síndrome del nido vacío. Los sentimientos de soledad, tristeza y vacío que origina no duran para siempre si se siguen algunos consejos.
 
Este sentimiento de malestar y soledad nace en los padres cuando uno o más hijos se van de casa, ya sea para ir a estudiar a la universidad o para emanciparse.
Los sentimientos que afloran en los afectados son varios: se sienten solos, tristes, inútiles, angustiados y con cierto nivel de ansiedad. Pueden, incluso, padecer trastornos del sueño, como insomnio o frecuentes despertares nocturnos. Su autoestima se puede ver afectada y, en algunos casos, desarrollan síntomas asociados a la depresión, como la fatiga o la falta de concentración. Aunque las principales señales son psicológicas, también pueden experimentar algún tipo de somatización, como dolores de estómago, dificultades en la digestión o dolores de espalda.
Este síndrome se puede sumar a otros problemas diferentes que se agravan entre sí. Del mismo modo que ocurre con la depresión, que suele empeorar cuando fallece un familiar querido o se pierde un trabajo, este trastorno se agrava si coincide con la menopausia de la madre, por los importantes cambios hormonales que conlleva, así como con la jubilación, por los cambios que implica en una estructuración del tiempo y la pérdida de compañeros.
Las madres son las que más lo sufren pero también afecta a padres y a tutores de menores.
Afecta más cuanto mayor es la sensación de soledad, lo que implica que la permanencia de un hijo o más en el hogar familiar puede aliviar un tanto los síntomas. No obstante, estos no son más acusados si se van más hijos, o menos si se queda alguno en casa, sino que depende del vínculo y dedicación que los padres hayan tenido con cada uno de ellos. Puede que esos lazos y entrega hayan sido muy estrechos con sólo uno de ellos. En ese caso, aunque quede uno o más hijos en casa, la persona puede padecer los mismos síntomas si el que se va es el que se había protegido más. En cambio, los que han sido más independientes durante años, no dejan tras de sí tantos síntomas del síndrome.
¿Se puede evitar el dolor que genera la ausencia de los hijos? Algunos estudios recientes sugieren que la calidad de la relación paterno-filial es crucial y que haber desarrollado y mantenido una buena relación entre padres e hijos ayuda a prevenir el problema, porque la transición (tras la marcha de los hijos) es más llevadera psicológicamente para los padres.
Otros expertos aconsejan a los padres que, además, se preparen para esa nueva etapa vital mientras sus hijos aún vivan en el hogar familiar. Esta preparación consiste en ampliar su red social o número de personas que uno tiene a su alrededor (por ejemplo, apuntándose a cursos), así como la calidad de sus relaciones (visitar con más frecuencia a amistades, asistir a fiestas, cumpleaños o bodas).
Es aconsejable que los padres se preparen para la nueva etapa mientras los hijos aún vivan en el hogar familiar
También aumentar el número de actividades de ocio y aficiones contribuye a prevenir el síndrome. Aquellos padres que practican deportes o están unidos a alguna asociación cultural hacen que su vida tenga un significado más, aparte del cuidado de los hijos, lo que les ayudaría a estar más preparados para su marcha.
La buena noticia es que es muy poco probable que este síndrome se arrastre para siempre, si se trabaja bien, con una correcta orientación psicológica y el paciente sigue las instrucciones de la psicoterapia.
El papel del psicólogo ante este síndrome consiste modificar las creencias y pensamientos equivocados de los afectados (la sensación de inutilidad, de que la vida ha perdido todo el sentido o de que no podrán aprender nuevas cosas ni ocupar su tiempo libre), así como ayudarlos a encarrilar la nueva etapa vital, sin hijos a su cargo, mediante algunos cambios.

Éstas son algunas de las propuestas:
 
-Ocupar el tiempo que antes se dedicaba a los hijos en actividades de ocio y tiempo libre que resulten agradables, como viajes, aficiones, deporte, labores útiles para la casa o el desarrollo personal y profesional.
-Reavivar la vida de pareja y aprovechar esa soledad para recuperar la intimidad y el diálogo que quizás no se podía tener cuando los hijos estaban aún en casa.
-Ver el problema como una liberación y oportunidad para hacer cosas que no habían podido hacer.
-Aceptar la nueva situación, ver esta transición como una nueva etapa: la relación con los hijos cambia, no termina.
-Aceptar que la pérdida es positiva. Es importante que, tanto los hijos como los padres comprendan que la pérdida es positiva. Para ello, se deben fomentar pensamientos del tipo: "si están listos para irse, entonces hemos hecho un buen trabajo".
-Concederse tiempo para adaptarse a la nueva situación, y respetarlo. No es aconsejable deshacer enseguida la habitación del hijo que se ha ido si produce un gran dolor. Hay que valorar si los padres la mantienen para las visitas o si la conservan como "un santuario" para recordar al hijo que se ha independizado y anhelar y llorar su regreso. En este segundo caso, los padres deberán trabajar por y para la aceptación de la marcha del hijo.

(tot això és un "refregit" de diversos artícles que he trobat "brujuleando" per la xarxa...).
 

lunes, noviembre 11

Behobia-Sant Sebastià 2013... per on començo ?


Malauradament, per una noticia que comença a ser ja massa habitual: va morir una corredora navarresa de 29 anys, per parada cardio-respiratòria, al davant mateix del Kursal, a poc més de 800 metres de la línea d’arribada (amb el seu marit esperant-la allà). DEP.
Dit això, sapigueu que en Txabi progressa adequadament ! (… o com diu el meu company runner,  Xavi Villanueva,  més que adequadament”)
Lo de la Behobia d’ahir va estar, com sempre, una festa. Una gran festa, amb un convidat de luxe: “lo puto vent” (fins a 68 km/hora i, casualment, sempre, sempre, a les pujades).

Pel matí de dissabte, en arribar a Sant Sebastià des d'Ondarribia (aquest cop vaig anar i tornar de BCN en avió), vaig anar-me'n directament al hostal. Hostal ? Sí, perquè, com que em vaig apuntar a la cursa molt a última hora, no hi havia un puto lloc per dormir a SS; i Marcela en va dir que compartien habitació en un hostal (6 persones) i que podria aprofitar la lesió de Luz Marina. Total, que ens hem aplegat en tres lliteres Marcela i Nicolás, la Olga i el Juan i la Mónica i jo. I després de deixar la maleta, ens en varem anar tots plegats -amb el incombustible Rafa inclòs, que també hi era al hostal- cap a La Feria del Corredor, a Anoeta (mentre hi anàvem, per la finestra del bus, vaig veure a la incansable Susanna corrent per la Conxa): i és que la meva “Mini jo” no para ni el dia abans d'una Behobia. A la Fira, trobada cordial (i foto) amb Rosa Garrido, Olga Aceña, Teresa Recuero, Francisco Polonio...
A migdia varem fer una “kedada” amb un grup de gent, que no ens coneixíem la majoria entre nosaltres (érem només tweeter-runners, de punts de connexió i procedència molt diversos, amb lligams casuals... però, això sí, tots runners); al final ens varem arreplegar uns 25 en una societat gastronòmica: tapas i pasta. Vaig anar-hi amb Susanna i va ser una vetllada molt animada i entretinguda, sobre tot amb gent com Volvoreta (Jessica), Garrafoni (Alfonso) i Mónica Petrequi .
Tarda sota la pluja amb Susanna, pels carrers del casc antic a la recerca d’un basar xinés per poder comprar-nos una samarreta de màniga llarga i una capelina, en previsió del mal tems que faria diumenge. Vaig sopar tot sol d’horeta, molt d’horeta (...més pasta). M’havia llevat a les cinc del matí, així que vaig caure rendit al llit.
Va estar plovent i xiulant molt i molt fort el vent tota la nit (des de les 4 de la matinada ja no vaig poder aclucar l’ull). Ens varem llevar tots a les sis del matí.
Com que vaig aconseguir  el dorsal per mitjà d’una cessió, em va quedar el dubte de si el xip blanc que hi havia juntament amb el dorsal era vàlid o no (ja que jo, a la organització, li havia donat el meu propi número de xip); per si les mosques, em vaig  calçar els dos, un a cada tpeu... i passejadeta fins a l’estació del tren per anar fins a Behobia.
L’ambient en arribar era excepcional: música a tope i bona, molt bona organització i sortida en el temps exacte previst (en el meu cas, a les 10:42). Fred, però més vent que fred i, contra lo previst i anunciat, sense pluja. I sortida al meu ritme, xino-xano, sense tornar-me boig aquest cop. Pel davant, uns exigents 20 quilòmetres.
L’avantatge (i la “putada”, al mateix temps) d’haver fet ja “una Behobia” és que ja saps el que t’espera a cada quilòmetre pel davant, ho tens "memoritzat"; així que... endavant. I sense pluja, però amb mooooolt de vent, sobre tot al començar les pujades. Suporto, millor del que em pensava, la primera de les tres pujades, la que ens porta fins a Ventas (km 4). I comencen els primers dels diversos “toboganets” que ens anirem trobant al llarg del recorregut.

"Los 6 del Hostal"
Al peu de la pujada al Gaintxurizketa (km 6), i a poc “d’atacar-lo” cara amunt amb la seva llaaaaarga i perllongada pendent (km 6,5) vaig prendre’m el primer dels gels, preventiu més que un altra cosa. I poc abans “de coronar el alto”, a uns 800 metres +/- ¡pata-pam! ens va caure, de cop, sense xiri-miri previ, un xàfec intens, com si algú hagués obert de cop l'aixeta, que només va durar uns 30/40 segons... però que ens va deixar calats fins el osos.
Ben xops arribem a dalt (km 8) i tornem altra cop als “toboganets”, més de cara avall que de cara amunt, fins arribar “a la planicie del Puerto de Pasajes” (Pasaia), per a mi la part més trista i feixuga de tot el recorregut, tot i que -per compensar-ho- aquest cop hi havia força gent animant, una constant durant tot el recorregut. Parada al avituallament (km 16) per prendrem el segon i darrer gel, per tal d’afrontar la duríssima (i més, a aquelles alçades de la cursa) pujada fins a Miracruz, a vessar de gent al llarg de tot els seu llarguíssim quilòmetre. Pel davant ens quedava ja només una mica més d’un quilòmetre de baixada; gir a l’esquerra, un falso llano de gaire bé un quilòmetre fins a “sortir al mar”... i d’allà un quilòmetre final ja fins a meta pel Boulevard, “a petar de gent”.
Em vaig trobar bé durant gaire bé tota la cursa, apretant les dents (i el que no són les dents) a les tres pujadetes de marras, per tal de no perdre ritme, i controlant-me a les baixades. El meu Garmin diu que només en 3 dels 20 quilòmetres (del 6 al 8 i el 16, tot coincidint amb les dues aturades pels gels) vaig anar lleugerament per sobre de 6 minuts (6:12, 6:13 i 6:00) el que em va permetre poder acabar la cursa en una bona mitja de 5:27, que vol dir ni més ni menys que el meu temps final va ser de...
1:47:53
La foto publicada avui al Diario Vasco de la meva entrada a meta.... Gràcies, "Mini jo"
(freqüència cardíaca mitja de 161 ppm). Aquest temps representa gaire bé 2 minuts menys que el de la meva Behobia de l’any passat (què, per haver-me fotut de cap en moto dimecres, no haver corregut ni un sol metre en tota la setmana, i tenir un any més, no està gens, però que gens malament); el 2012, el meu temps va ser de 1:49:45).
 
Però... hi ha hagut un seriós i lamentable inconvenient tècnic:

Recordeu la foto de dalt, “la dels dos xips”?. Doncs bé. En acabar la cursa, he anat al lloc on la sempre riallera Olga Aceña estava de voluntària per recollir els xips blancs: volia que fos ella qui me’l tragués, pequè així li havia dit a la Feria. La vaig trobar, poso el peu al calaixet i li dic:
 
- ¡ Quiero que seas tu quien me lo quite !.
I, tot rient -cóm no-, va i em diu:
 - ¿ ...que te quite el qué?
Em miro la sabatilla i... ¡ oh, sorpresa ! el xip blanc no hi era; només hi havia la brida amb el que el vaig lligar, sencera, sense trencar-se; això vol dir què el que es va trencar va ser el xip mentre corria entre el quilòmetre 10 i el 15 (últims controls oficials de la cursa en el que hi apareixen els seus tems de pas); d’això últim me’n va fer cinc cèntims via whatsApp Susanna, quan jo ja era al Aeroport esperant per tornar a casa: el puto xip que servia era el blanc i no el meu de ChampionChip, "el groc"; es veu que només van fer un canvi de titularitat del dorsal, però tot el demés era a nom d’en Mauro (el dorsal i el seu xip).
Així doncs, no tinc -per ara- temps oficial de la meva cursa d’aquest any (... ni foto oficial, ni vídeo de l’arribada).
Però, relativament, no m’importa: jo sé el què vaig fer, i en quant ho vaig fer, i això és el què a mi em val. Tot i així, avui per la tarda he escrit a la organització explicant-los el què havia passat, recolzant-me en tres coses:
-la meva lectura del Garmin, que els he adjuntat, on "se’m veu arrancant a córrer" a les 10:42, i acabant en 1:47:53
-el vídeo dels de “corriendo voy” de la meva arribada, braços enlaire, passant per sota l’arc amb el “decalatge” de temps corresponent...
-... i, per últim, la impagable foto que m’ha fet arribar Susanna: la del Diario Vasco d’avui, entrant a meta.

 Crec que amb tots aquests arguments (com diu Volvoreta) fets arribar abans del 22 de novembre, que és quan es tanquen les reclamacions, “m’oficialitzaran” la meva arribada. Per a mi és important: és la meva segona Behobia, i vull que la tercera (la del 50é aniversari) sigui millor que la primera i la segona; i, perquè això sigui així, hi ha d’haver una segona “oficial”.
No he fet una reclamació: he fet una petició a la organització.
De la cursa en sí no diré res més que no vagi ja dir l’any passat: aquesta és “La cursa”; no n’hi ha cap més d’igual a nivell competitiu; perquè la Cursa de l’Amistat, no havent-n’hi tampoc dos com ella, juga en un altra lliga, és una altra història -que vull continuar vivint mentre pugui- tot i que, per a mi, és molt més dura que la Behobia, per lo perllongat i constant de la pujada al Tibidabo.
 
Behobia és fred, és vent, és pluja, és pujades i baixades... però sobre tot, sobre tot, és gent; gent animant-te a gaire bé cada metre de cursa, sobre tot a les pujades: homes, dones, nens, molts nens, avis, avies... sents els seu alè constant, la seva escalfor, la seva “empenta”, els seus “¡aupa!”, el seu agraïment per córer “la seva” cursa.... i la Behobia és també una organització IM-PE-CA-BLE !.


 
Agrair la càlida acollida de Marcela, Mónica, Olga, Nicolás i Juan a compartir la seva mateixa habitació comunitària al Hostal (...per cert, situat a uns 50 metres de la línea d’arribada: estratègicament, perfecte!); també a Fer, l’organitzador de la trobada de tweeter-runners, per proporcionar-nos una vetllada culinària-gastronòmica genial entre “desconeguts”) i, sobre tot, sobre tot, a Susanna (la meva entranyable “Mini jo”) per la seva paciència amb mi, la seva companyia, el seu bon humor, la seva actitud sempre positiva, i pels seus ànims pre i post cursa (... i per la foto, of course !). I per ser una riallera “Mini jo” amb la seva jaqueta Tribanda !                  
I, per acabar de rematar-ho, mentre donàvem compte Susanna i jo d’un entrecot com Déu mana tot dinant, la bèstia parda” d’en Marc Márquez es proclamava el Campió del Món més Jove en la categoria reina (abans 500 cc, ara Moto GP)... i, a sobre, en l’any del seu debut a la categoria. En Maverick Vinyales s’havia proclamat minuts abans, a l’últim revolt, Campió del Món de Moto 3 i la setmana anterior en Pol Espargaró ja ho va ser de Moto 2.
Total.... 3 Campions del Món CATALANS (i perquè no hi han més categories, que si no...). Tot i això, el que continua sonant és “el himno nacional”, aquell que fa: na na, na na, nanana....
Què hi farem !.
 
Ah... i el Barça, més líder, i més en solitari, amb el Madrizz encara a 6 punts i el Atlético "una mica més despenjat"...

(C.Q.  877  86-175-702)