sábado, enero 31

Luis Eduardo AUTE dixit...



... en una de les seves cançons: "cine, cine, cine, más cine por favor..."; i jo el que dic es: "sèries, sèries, sèries, més sèries por favor...". I es que, està clar, o torno al meu ritme de sèries, o m’estanco i torno a fregar els 50 a la pròxima cursa. Així que, aquest matí, m’he arribat a Can Mèlich i he reprès les sèries a la cinta: 5 quilòmetres amb aquesta cadència:
Primer quilòmetre, a 13 – 500 metres, a 11,5 – 2on quilòmetre, a 13 – 500 metres, a 11,5 – 3er quilòmetre, a 13 - 500 metres, a 11,5.... per acabar els darrers 500 metres a 14 (total, 5 quilòmetres, en 24 minutets i 420 calories menys...). Una bona sèrie d’estiraments i una mica de peses pels braços.

La meva intenció es repetir aquest ritme de sèries, al menys, tres cops la setmana vinent i després, incrementar 2 quilòmetres cada setmana amb la mateixa cadència fins arribar a sèries de 10 quilòmetres. A veure si soc constant i ho aconsegueixo.

Ara una siesteta i després, “Valkiria” al cine... Comencem amb cine, acabem amb cine.
.

viernes, enero 30

SOL COM UN MUSSOL...




Nit de divendres; a veure, passem llista:

- la Marta, a sopar i de “farra” amb unes amigues...
- l’Andrea, a sopar i de “farra” amb els/les de la “uni”...
- i la Martona, a sopar i de “farra” amb amigues, ex-companyes del cole; possiblement, acabarà la nit amb l’Andrea en algun antro...
- Txabi... sol a casa, com un mussol. I el que ho agraeixo avui !!!. Estic fet pols; no em pregunteu perquè, perquè no en tinc ni idea; no és cansament físic (d’estar rebentat de fer exercici, per exemple), es “aplatanament”...

Així que, com totes les meves dones estan fora de casa aquesta nit, jo passaré la nit amb la meva estimada Lisbeth, la meva nova heroïna de la trilogia de “Millenium”...

"... en nuestra casa ya nadie enciende el fuego; nadie llama a mi puerta, las horas pasan muertas sin tus manos". (JMS-En nuestra casa, 1969)
.

" PERICO " QUE VUELA . . . A LA CAZUELA ! ! !



Barça 3 - "Pericolandia" 2 .... i ja estem a semi-finals de la Copa del Rey.
¿ Cóm ens hem pogut deixar fotre dos gols per aquesta colla d’arreplegats i, per primer cop aquesta temporada, acabar demanant l’hora ?. No sé si ho sabeu, jo no soc precisament un “víctorvaldés-adicte” però... que no sens esconyi perquè si hem de tirar d’en Pinto anem ben arreglats !!! (quin segon gol que s’ha empassat el paio).

Però, tranquils, que ja estem a semis... a jugar contra el Mallorca el proper dimecres, i la tornada a Palma... d’aquí un mes !!!. I la noticia del dia es que el València ha estat eliminat pel Sevilla (que jugarà l’altra semi amb el Atlètic de Bilbao) que no deixa de ser un consol, perquè la final d’aquest any es juga a... València, i així no podran aprofitar-se del factor camp (un camp no pro-culè, precisament).

Com que tenia poc temps aquesta tarda -el partir era a les 21,30- he anat al Club a fer els ja habituals 11 quilòmetres en bici, seguit d’una sèrie d’abdominals i els corresponents estiraments.

Apa, bona nit, que es tard...

"...de aldea en aldea el viento le lleva siguiendo el sendero. Su patria es el mundo. Como un vagabundo va el titiritero. Viene de muy lejos cruzando los viejos caminos de piedra. Es de aquella raza que, de plaza en plaza, nos canta su pena... siempre risueño, canta sus sueños y sus miserias". (JMS-El titiritero, 1969).
.

miércoles, enero 28

NO SE A VOSALTRES . . .




... però a mi, el temps em continua passant volant !!! Fa dos dies que parlavem de Nadal, i ja ens hem "menjat" quasi tot el mes de gener; osti noi, quines preses...

Pensava que estaria mes “cascadet” per la correguda d’ahir, però em trobo bé. Demà hi tornaré, no sé si pel club o pel carrer, a prop de casa (demà hi ha “derby” de Copa entre el Barça i els pobres “periquitos”).

M’he comprat a Girona unes noves sabatilles, aquestes MIZUNO. No les estrenaré fins a la Cursa dels Bombers d’aquest any, perquè les meves estimades Asics aguanten encara força be (... digui el que digui l’Albert). Recordo que també van ser unes MIZUNO les primeres sabatilles per córrer “amb cara i ulls” que em vaig comprar al gener de 2008, després però d’haver corregut la meva primera cursa (la dels Nassos 2007) amb unes impresentables (per córrer) Wilson, que per soft-raquet i/o tennis son de conya (son les de la dreta) però que son el més allunyat possible del que han de ser unes sabatilles per córrer. Aquelles primeres MIZUNO les vaig tenir que tornar al cap de menys d’un mes per un problema amb una “llengüete” (em vaig quedar amb una d'elles a la mà). Llavors ja no en quedaven d’aquell model i les vaig tenir que canviar pel meu model d'Asics actuals; per cert, que les primeres Asics també les vaig tornar -al cap de tres o quatre dies- tot i havent-les fet servir ja per córrer dos dies, perquè el número que vaig comprar-me no era exactament el meu... quin morro, no?.

“... ens ho ha de dir la veu tremolosa i trista d’un campanar. Un cop de llum i el crit d’una garsa que ha despertat amb fam i busca per entre blats i civades qualsevol cosa per omplir el pap. O potser un gall que dins la cort canta: la nit es morta i ja es fa clar. Mentre jo canto de matinada, la vila es adormida encara" (JMS- Cançó de matinada, 1969)
.

martes, enero 27

VAL, DONCS . . . TORNEM-HI ! ! !



Cursa diumenge, descans ahir dilluns... i avui, tornem-hi.

Fotia un fort ventet aquesta tarda quan he arribat a casa; no he anat al Club perquè, mentre venia “embotellat” com mai per la Ronda de Dalt (i això que anava amb moto) he recordat que encara tenia les meves Asics a casa, així que he decidit sortir a córrer pel carrer en lloc de fer-ho per la cinta. Destí ? la Creu de Pedralbes des de casa (5 quilòmetres 100 metres, anar i tornar, crec que en poc menys de 25 minutets). A partir d’avui, cada cop que faci el mateix recorregut, compararé els meus propis temps, a veure com milloro... o no. He estrenat una camiseta “de les del Club de tota la vida”, que previsorament m’havia comprat dissabte per si -pel fred- me’n tenia que posar una a sota de la “orange runner-shirt canmeliquense” el diumenge per la Cursa... però no va ser necessari, ja que aquell matí es va llevar amb força sol i amb una temperatura ideal per córrer (tot i anant amb una camiseta sense mànigues). I es que es preferible el passar una mica de fred mentre esperes que donin la sortida (als 200 metres d'estar corrent ja has entrat en calor) que després anar arrossegant tota la cursa la dessuadora o el tallavents...

El “sóleo” m’està tocant allò que no sona, i la molèstia es emprenyadora, no tant corrent com quan he acabat l’exercici (“algo es algo, que dijo un calvo...”).

Ah...!!! i aquest es el "botillo lleonés" que ens vam fotre diumenge a Premiá després de la Cursa (si cliqueu a sobre de la foto, el veureu "en tot el seu esplendor").

Demà me’n vaig a Figueres per feina.... qui vulgui cebes, que m’ho digui !!!.

D’aquestes, en tinc dos a casa:
“... les hores buides que passen i el camí que em torna a casa després de molt caminar. Cada moble i cada llibre, cada racó on junts vam viure moments com ningú no sap. Les meves mans i els meus llavis que del seu gust viuen àvids i no poden oblidar. Les llargues nit sense lluna, les ones i cadascuna de les llums que hi ha en el mar em parlen de Marta...” (JMS-Marta, 1969)
.

domingo, enero 25

UNA MICA MÉS, I M’ENGANXA EL MALPARIT . . . ! ! !



Què qui es el qui m’enganxa ?, doncs el puto “ 50 “. M’he lliurat per ben poc, perquè el temps final de la cursa d’avui ha estat de 49’ 48’’, que tenint en compte el meu pèssim nivell de preparació prèvia per la cursa, no està gens malament. Cada cop tinc més clar que el meu temps “estratosfèric” a la Jean Bouin (47’58’’), em tocarà molt i molt suar-lo per repetir-lo i/o millorar-lo.
Però, siguem seriosos: per la Jean Bouin vaig entrenar en serio tot el mes, i amb ganes... així que, finalment, res es per casualitat: si no sembres, no reculls, i això és el que m’ha passat avui: sense entrenar com cal, i refredat, els miracles em costen una miqueta més. L’avantatge de tot això ? doncs que com que sé l’origen del problema (no haver entrenat per la cursa com cal) tinc a les meves mans la solució.

La cursa en números:
- Un temps de 49’48’’
- Lloc d’entrada: 1.506 de 2.632 classificats (això que s’hi van inscriure 3.100).
- Temps de pas pels 5 quilòmetres: 25’39’’
- Temps de pas pels 7 quilòmetres: 38’04’’
- Lloc dins la meva categoria: el 120

Altres temps dels runners de Can Mèlich (els que he trobat a la llista al menys):

- El nostre campió, en David 39’09’’ ...però no millora marca.
– l’Albert, 39’34'', tampoc millora marca, però molt bon temps... i el bandarra deia que s’ho prendria amb la calma !!!.
– i en Pau 43’10’’, que SI millora, i en més d’un minut -ni més ni menys- la seva millor marca de 44’16’’ ... la seva progressió des de “La Mercè 2008” (la seva primera cursa) ha estat espectacular, ja que -recordeu- va arribar darrera meu !!!.

Però.... cóm m’agrada competir !!! Entrenar, ni fú ni fá, però competir es una passada !!!.

Es tot un ritual.

Tot comença el dia abans, amb la retirada del dorsal. Després a casa, a mitja tarda, passar-me la màquina “al 2” pel cabell, perquè el serrell no em molesti en cursa. I el preparar la nit abans tota la indumentària al menjador, per no despertar la Marta l'endemà: les meves Asics de la sort, amb el xip groc col·locat, sempre els mateixos mitjons, sempre el mateix slip (només porto slip en curses), els mateixos cullottes, la samarreta -la que toqui o la que millor en gana em vingui, depenent de la cursa que sigui- l’iPod i el seu suport pel braç (no sé córrer sense música), la banda del Buff, el pulsòmetre...

La nit prèvia a la cursa es llarga, incòmoda, em remoc inquiet al llit, no puc dormir.... em desperto, com un nen a la nit de Reis, una vegada i un altra: a les quatre, a les cinc, a les cinc i mitja, a les sis... i ja no puc tornar-me a dormir fins l’hora prevista per llevar-me, que acostuma a ser a tres quarts de set si la cursa es a Barcelona ciutat.

Un altra ritual: l’esmorzar un parell d’hores abans de la Cursa; dues torrades amb força pernil dolç, més de mitja ampolla de litre d'Aquarius, un enorme suc de taronja, un plàtan, una bona tassa de cafè amb llet amb molta mel en lloc de sucre (doble de cafè) amb un bon grapat de cereals. I, mitja hora abans de la cursa, un altra plàtan i el que resta d’Aquarius.

Els moments abans de començar no tenen preu; van arribant els corredors; tots comencen a escalfar al teu costat, uns amb més estil i ganes que d’altres, la veritat... i el trobar-te amb els companys, algunes fotos, continuar escalfant... els minuts passen a poc a poc. Ens anem “apretujando” tots el més a prop de la línia de sortida; cops d’ull al crono, escalfament sobre el terreny, quasi no et pots moure, rodejat de corredors com estàs... I l’arrencada, sempre a l'hora en punt, lenta, sempre moooolt lenta, perquè som molts... els primers metres, quasi els fem caminant, per anar accelerant poc a poc, intentant desempallegar-te de tota la gent que et rodeja i poder així agafar el més aviat possible el teu ritme de cursa... I ja, llavors, tot depèn de tu... i de les teves cames.

Repeteixo: cóm m’agrada competir (...i si el crono es favorable, ja ni us ho explico !!!).
.

sábado, enero 24

DEMÀ ES EL DIA . . .







Ja tenim dorsal (el nº més baix que mai no he tingut fins ara), ja coneixem el recorregut, ja sabem que farà un vent de collons (cap problema si bufa d’esquena i en baixada...).

Així que... tot a punt per córrer “la de Sant Antoni” per primer cop.

Aquesta tarda m’aproparé per Can Mèlich a fer una bona i relaxant sauneta i una llaaaaarga sessió de jacuzzi, sortint a temps per arribar a casa, sopar i marxar cap al Camp Nou a veure el Barça – Numància, que es l’únic equip -en Lliga- que ens ha guanyat, que té collons la cosa... Lo de anar al camp a veure el partit està “en el aire” i mai millor dit perquè, a les deu del vespre i amb aquest coi de fortíssim vent que fot avui i fent el partit per la tele, no està gaire clar que em vinguin moltes ganes de sortir de casa, la veritat (perquè enganyant-se...).

"... quan neix un fruit és tan petit que ni els ocells gosen picar-lo; pensant, potser, que ès el darrer, el darrer fruit i cal mimar-lo. Ells cada estiu fan el seu niu al damunt de qualsevol branca. I l'arbre vell sent així amb ell néixer la vida d'una branca. (JMS-L'Olivera, 1969)
.

viernes, enero 23

CANVI CLIMATIC ?

.
Acabant-se ja aquest divendres, només queda un dia per la “Cursa de Sant Antoni”.

Aquesta tarda no he anat al Club com tenia pensat (per “estirar una miqueta les cames” al menys) perquè després de dinar no m’he trobat gaire be de la panxa (què collons hauré menjat ?). Així que la cursa l’afronto amb les pitjors condicions de preparació física inimaginable. Com per intentar millorar qualsevol temps !!!.

Parlant de temps: ara mateix son tres quarts de set del vespre ...i tenim una temperatura al carrer de 21 graus !!! (i ja som a 23 de gener). A veure qui collons ho entén això.

Serà, per cert, un diumenge de "overbooking" de curses, ja que "la de Sant Antoni" coincideix en dia i hora amb la "Cursa de Sant Enric D’Ossó", la que fan des de ja fa anys al cole de les Teresianes de Ganduxer -que es el cole on han anat l’Andrea i la Martona tota la vida- i que es la cursa en que la que la Marta i jo -com a “eterns” components de la comissió esportiva- participàvem en la seva organització. La Martona va acabar batxillerat el curs passat i, es clar, aquesta es la “primera cursa sense nenes al cole”; però tot i així ens han demanat les monges d’anar-hi per donar un cop de mà amb els nous, una sort de “traspàs de papers”... Evidentment jo no podré anar-hi a primera hora (problema de “timing” coincident amb la "meva" cursa) però la Marta sí que matinarà per estar al peu del canyó (asseguda, com sempre, al costat de la seva tauleta de venedora de cupons de l’ONCE) coordinant als voluntaris que s'han de col·locar a les cruïlles dels carrers per on passa la cursa. Jo, en quan acabi m’hi aproparé.

I després de les curses... cap a Premiá a fotran's el "botillo leonés" !!!.

"... però un dia els hi van dir: no cal que sembris, enguany els vostres camps no han de dar blat; cal que per un fusell canvieu l'arada. Camí avall de matí se'n va un soldat. Va cremar i va matar mentre envellia, fins que un altra tirà abans que ell; l'enterraren un bon dia en un pou amb altres cent. Camí avall sense un adéu, ningú no hi va posar una creu, no calia" (JMS-Camí avall, 1969).
.

jueves, enero 22

THE ANSWER, MY FRIENDS, IS BLOWING IN THE WIN…


Doncs sí, amics meus; parafrasejant al meu estimat Bob Dylan, i “por si éramos pocos, parió la abuela” resulta que, a sobre de la baixa forma en la que em trobo, la resposta a la pregunta de quin temps faré a la cursa de diumenge “...està en el vent”; en les fortes ràfegues de vent que diuen que fotrà aquest dissabte i diumenge, vull dir. El que em faltava !!! . Que faci vent vol dir tenir i sentir una sensació de fred molt més intensa, i més un 25 de gener a les 09,30 del matí. I per aquesta Cursa, els runners de Can Mèlich pensàvem anar tots amb la camiseta del Club, la “naranjito” que, per més inri, es sense mànigues... però jo la portaré.

Però... no tot son males noticies; perquè avui era el dia de fer-me el Ecocardiograma; i el resultat ha estat similar al de la prova d’esforç de fa dues setmanes: estoy hecho un chaval !!!”. Encara que no s’apreciï gaire, aquest de la dreta es el meu cor; sempre he pensat que la gent que fan les ecografies (ginecòlegs, cardiòlegs, traumatòlegs...) o be tenen una imaginació brutal o be van molt “fumats”, perquè t’ho ensenyen mentre te les fan i et van dient:
- Veus ? això es el caparronet, i això les cametes... li veus els ditets ? ... mira cóm li batega el cor....
I tu, mira que miraràs i no encertes a veure rés de rés del que et diu, però fingeixes, poses cara d’il·lusionat, i li respons:
- Oi sí, què maco...

Doncs això, que tant a nivell de resistència com de “l'estat de l’eina” (el cor), no hi ha cap problema. Així que... a córrer !!!.

“...saps ?, les llàgrimes el temps les arrossega; saps ?, després del hivern, neix la primavera; saps ?, s’ha perdut la teva olor i no recordo ni el color d’aquells ulls que tant em varen mirar. Quan el mes cos lligaves amb les teves mans i jo era un infant. Quan en sentir-te a prop en arribar la nit em feia petit. Saps ?, ja torno a riure amb qualsevol cosa; saps ? avui els teus records no em fan cap nosa” (JMS-Saps, 1969).
.

miércoles, enero 21

YES… WE CAN ?

La que li ha caigut al pobre… Per una vegada, la primera, que un afroamericà arriba a la “Casa Blanca del món” (amb tota la importància i les moltes connotacions -positives- que això comporta) “menuo fregao” li ha deixat el “texà boig d’en Bush Jr.”. No ho tindrà gens, gens fàcil el pobre Obama; però, al menys, es respira optimisme per totes bandes i això ja es important, a menys que l’Obama ens acabi sortint un somiatruites com el nostre “bambi” i tot acabi “en agua de borrajas” i en bones intencions, gestos de cara a la galeria i, en el fons, sense prendre cap decisió important ni intentant fer l’impossible: intentar quedar bé amb tothom: això es una quimera perquè, quan prens decisions (per això et paguen) no pots fer a tothom content (a veure si se'n entera d'això el nostre ZP)..

(per cert, dec ser l’únic habitant d’aquest món que no ha vist ni una sola imatge de la presa de possessió d'en Barack Obama ...).

Val, després d’aquesta “panfletada”, anem al dia a dia dels entrenaments: he fet els meus habituals 11 quilòmetres amb bici en 30 minutets, una llarga sessió d’estiraments (perquè he sentit varis “amagos” de que se’m pujaven els bessons, els de la cama esquerra sobre tot), una bona sèrie d’abdominals i una mica de peses pels pectorals i braços.

A la cursa de diumenge serem uns 12 ó 13 runners de Can Mèlich. ¿ Podré mantenir els meus 47 minuts i escaig ?.
Yes, I can !!!


"... diré adeu a la gent, al tros i al vent que m'han vist créixer. I tancaré el calaix del meu ahir sense una queixa. I deixaré la casa per anar on el sol escalfi. Cal que me'n vagi lluny de l'alzinar" (JMS-En qualsevol lloc, 1969)
.

martes, enero 20

JORNADA DE DESCANS . . .

Avui no tenia ganes de fer res...

He sortit dels despatx amb l’idea d’instal·lar-li a la Martona el paquet “Office” al seu ordinador i, amb aquesta “excusa”, he tingut la coartada per no fer res.

Demà serà un altra dia... però ja només me’n restaran 3 per la Cursa. Espero, però, no tornar a veure el “ 5 “ en el meu temps final per molt malament que hem vagin les coses.

"... i em vaig acostumar a poc a poc al teu nom, a la teva escalfor i a les teves paraules, al soroll del teu pas pujant els esglaons i a la teva manera de parar la taula; a la olor de les teves mans, que cada nit voltaven el meu cos com una fina gasa. Però tot es va ensorrar quan et vaig sentir dir: me'n vaig a buscar el sol, es molt fosca la casa. Ningú no m'està esperant. Gràcies per tot, Joan... Eres jove i bonica. Se'n va anar de repent el que vaig anar perdent de mica en mica" (JMS-De mica en mica, 1969)
.

lunes, enero 19

AIXÓ NO VA BÉ …

Està clar que mantenir el ritme d’entrenament es fonamental… i que quan el trenques, pues “pasa lo que pasa”.

Ahir, després de tants dies sense fer res, vaig fer la “machadeta” de fer una de les meves “sèries in crescendo”, i avui els meus quàdriceps ho estan notant (feia temps que no tenia "agulletes"). Però tot i així he decidit anar a Can Mèlich a intentar mantenir el ritme; però he sortit tard del despatx i a sobre plovia i, anant en moto com anava, ben xopet que he arribat a casa poc abans de les vuit. I, sobre la marxa, he decidit no anar-hi i en canvi sortir a córrer per Esplugues (ja que per aquí plovia poquet).

Abans d'arribar al pàrquing de casa he fet un “circuit” amb moto pels voltants (per mesurar la distància que després faria): des de casa (Domènech i Montaner), anant per Juli Culebras (baixadeta), pujada constant mitja per Avda. Lluis Companys cap a la rotonda de la Pl. de la Constitució, agafant pel carrer Jacint Esteva Fontanet (la del Col·legi Alemany, un falso llano, en pujadeta constant lleu), baixant per aquest mateix carrer cap a la rotonda de La Masía (baixada intensa), passant per sota l’autopista, rotonda de la Nestlé, i pujadota mooolt pronunciada per Melcior Llavinés i fins a casa altra cop; total: 2 quilòmetres 600 metres. Un traçat “durillo”, la veritat (per mi al menys...). Si feu "clic" a sobre del títol "Aixó no va bé", veureu el mapa de la zona que us descric.


Doncs be, l’idea era donar-hi dues voltes (5 quilòmetres 200 metres), primer en un sentit i, en arribar a casa, fer-ho en l’altra. Però, nasti de plasti: he fet el recorregut indicat però un sol cop, en 13 minuts i mig, i en el sentit invers al que us he detallat (que llaaaaarga se’m ha fet la pujada per Jacint Esteva i Fontanet des de la rotonda de baix !!!). Decididament, no estic gens en forma. Però com el tinc al voltat de casa, aquest serà un dels meus “circuits urbans d'entrenament”... alternant-t'ho altres dies anant fins a La Creu de Pedralbes. Ara només falta que aconsegueixi convèncer a algun dels meus veïns runners (que n'hi han) perquè m’acompanyi i així no anar-hi tot sol.
.
"et vaig donar una mà, i em vas seguir a la nit com un gosset perdut que prega una carícia. Vas omplir de colors la tristor del meu llit, de vermells de capvespre i de verds de Galícia; i el meu racó va ser el teu racó també. Eres jove i bonica. Vaig començar jugant i et vaig anar estimant de mica en mica..." (JMS-De mica en mica, 1969)
.

domingo, enero 18

COMPTE ENRERE . . .


Vinc del Club de fer-me una de les meves “sèries in crescendo”. Cada cop les vario; les d’avui han estat sèries de un quilòmetre a velocitat de cinta 10, 11, 12, 13 i 14; en total, 5 quilòmetres en 25’ 15’’.

La veritat es que, després de tants dies sense fer quasi bé res, ahir i avui tenia “rampes” a les cames i avui, en acabar, estava realment cansant, suat, fos... Encara tinc dilluns, dimarts, dimecres, dijous i divendres per “desengreixar” les cames i tornar a agafar una miqueta de ritme perquè el resultat de la Cursa de diumenge no sigui molt “catastròfic”... Per cert, que a la Cursa espero trobar-me a la meva cardiòloga, la mateixa que em va fer la prova d’esforç i que aquest dijous em farà el eco cardiograma (el seu xicot es runner i ella, aquest Nadal li ha comprat unes súper Asics voladores....).

A veure si no hi ha contratemps entre setmana i puc fer els entrenaments ben pautats.

Per cert que diumenge, a Premià de Mar, després de la cursa, tenim “sessió de botillo”, l’àpat lleonès per excel•lència, “lleugeret de collons”, amb el meu grup d’amics muntanyencs (sort que hi ha hagut canvi de dates, perquè en principi la “botillada” era pel dissabte abans de la cursa !!!).

Botillos : Son productos cárnicos embutidos, elaborados con despieces de cerdo: costillas, rabo y lengua troceados y adobadas con sal, pimentón, ajo y orégano y embutidos en el ciego del cerdo. El Botillo del Bierzo tiene Denominación de Origen. Se deben presentar ahumados con leña de roble y semi curados. Es imprescindible someterlos a un esmerado proceso de secado, con unas buenas condiciones de temperatura, humedad y aireación. El secado es un proceso difícil, solo para manipuladores expertos, pues es en este proceso donde el Botillo alcanza el culmen de sus propiedades gustativas. Se consume normalmente cocido, acompañado de Cachelos, aunque existen multitud de exquisitas recetas. Si pruebas el Botillo y no te gusta, es que era un producto de baja calidad o estaba mal preparado.

"... s'ha anat pansint dia a dia com la vella melodia que ningú ja no canta perquè els temps canvien; quan vegis pel Paral·lel a la vella i el gos, li parles de llavors quan, er sentir el seu cos, potser tu haguessis omplert d'or a la Carmeta" (JMS-La Carmeta, 1969)
.

viernes, enero 16

LA MEVA MARTONA, AVUI EN FA 19 ! ! !




Imagineu-vos l’escena:

Una nit, a Las Palmas de Gran Canaria -allà hi varem viure des de setembre del 87 fins l'abril del 91- després de sopar, jo solet, veient una peli (que allà, obviament, vèiem "una hora abans"...).

A mitja peli, una trucada:

- Txabi, que me he puesto a parir !!! buff, buff, buff !!! (...respiracions per atenuar el dolor de les contraccions)

La trucada era des de . . . Barcelona i la que em trucaba era la Marta, anunciant-me (quasi un mes abans del que tocava) l'imminent arrivada de la Martona per aquella propera matinada del 16 de gener de 1990. I jo a més de 3.000 quilòmetres !!!. Sort que la nostra veïna de baix, la Mercedes, era “chaqueta roja” d’Iberia i em va aconseguir un impossible bitllet per l’endemà mateix a primera hora (en aquells temps només hi havia un sol vol directe Las Palmas – Barcelona, i sempre anava fins els topes).

Des d'aquesta passada matinada, ja en fa 19 anys de tot aixó; collons, cóm passa de volant el temps !!!.

" Què vols dir-me, clarejant a ran de cadira, ulls de sucre, manetes de quart de pam, que has baixat del teu castell de jocs i joguines al nostre món ple de manies i de gent gran ?. Què vols fer-me saber, princesa de l'estora ?. A quin déu clama justicia el teu dit alçat ?. Amb què haurà ensopegat la teva pell de monja ?. Quin daltabaix el nou mon ens té reservat ?, que has deixat joguines i jocs escampades a l'eixida i entre els meus genolls vens a plorar... (JMS-Jocs i joguines, 1980).
.

jueves, enero 15

JA HI HEM TORNAT … !!!


Per fi he pogut abandonar la posició horitzontal d’estar tombat al llit després de quasi 5 dies seguits estant-t’hi, envoltat pel núvol de la febre... i ja hem anat a pencar !!!.

By the flys, he anat amb cotxe. He començat el dia amb dues visites que tenia pendents de dilluns i a les 10 ja era al despatx per “ensorrar-me quasi hora i mitja” sota la safata d’entrada del meu compte de correu; i encara vaig ràpid, perquè al tenir-ho sincronitzat amb la blackberry, ja conec tots els continguts: però s’han d’esborrar, o arxivar al seu lloc o contestar, o prendre algun tipus d’acció, i això menja temps. I entre això i fer els ajustos al tancament de l’any i preparar dues propostes, m’han tocat les tres i quart sense dinar... Ho he fet ràpid (bocata), he tornat en menys de vint minuts, he estat fins a les cinc i quart acabant “cosetes sueltas” (d’aquelles que “no cunden”, però que prenen molt de temps).

He fet dues visites per la tarda (una d’elles fallida, perquè el que te dije no hi era) i poc després de les set he anat al Club, a veure si podia “desoxidar” la musculatura del cos, totalment engarrotada després de no fer res des del dijous passat dia 8, en que vaig fer la prova d’esforç.

No m’he tornat boix, i el que he fet ha estat els ja habituals 11 quilòmetres amb bici en 30 minutets, uns exercicis de peses per reforzar braços i pectorals i una llarga sessió d’estiraments i abdominals. Al no haver fet carrera en cinta, no me’n he ressentit del refredat que encara porto i no m’he “ofegat”.

Ho necessitava !!!.

"... ella qui sap on és, ella qui sap on para. La vaig perdre i mai més he tornat a trobar-la" (JMS-Paraules d'amor, 1969)
.

miércoles, enero 14

RECAIGUDA . . . ! ! !

.
He començat el dia rebent la visita a casa del... metge. Sí perquè ahir, després d’haver passat tota la tarda només amb “decimetes”, a les nou del vespre em vaig tornar a posar a 38,5... collons !!!.

Diagnòstic: un fort procés gripal (res d’un “refredat”) i una faringitis de cavall, amb unes plaques al coll “que echan p’atrás”. Així que, antibiòtic a saco !!!. Ara la febre ha anat afluixant. Esperem que demà sí que ja pugui anar a pencar, perquè no m’imagino tot el que em trobaré per fer.

La febre es una punyeta, la veritat. Et deixa “xafat”, sense ganes de fer res, amb una apatia brutal, només amb ganes d’estar a les fosques, ulls tancats, en silenci, i deixant-te anar, com en un núvol; sense ganes ni de llegir, ni de veure la tele, ni de parlar amb ningú (a mi al menys). Avui però, que la cosa ha anat millorant, he pogut llegir una estona; he reprès la lectura de “La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina” que promet ser igual, o millor encara, que “Los hombres que no amaban a las mujeres”. Era un bon escriptor el suec Stieg Larsson (nascut l’any 1954 i mort als 50 anys d’un atac de cor pocs dies després de lliurar al seu editor l’original del tercer llibre de la seva trilogia “Millenium” i abans de veure publicat el primer d'ells); llàstima que el pobre no hagi pogut gaudir dels èxits -ni dels beneficis- de les multimilionàries vendes de la seva trilogia.

“... i així sense mirar endarrere m’heu de veure passar: res no us deixo, ningú no m’espera, me’n puc anar i tornar, com ho fa el vent...” (JMS-Com ho fa el vent, 1969)
.

martes, enero 13

SEGUR QUE L' ANY VINENT HO SERÀS TU, LEO…


Començo avui amb un petit homenatge pel Messi, aquest petit-gran-futbolista cridat a ser (sinó ens el espatllen ... o si no s’espatlla ell solet) un dels 5 ó 6 indiscutiblement grans d’aquest esport. Els que hem jugat a futbol sabem sobradament el molt que costa fer tot això que ell fa d’una manera tan, tan, aparentment fàcil... I quina velocitat amb la pilota al peu, renoi !!!
Aquest any, com l’any passat, en Leo ha tornat a ser segon del FIFA World Player, per darrera del insuportable i pedant Cristianito Ronaldo (que mèrits, però, sí que havia fet, cal ser justos); clar que, el criteri de votació és el que és: sense anar més lluny, el seleccionador nacional espanyol, V. Del Bosque, no li va donar cap vot a Leo Messi i sí va votar com a millor jugador del mon a ... Casillas: ¡¡¡ ole el criteri professional i desinteressat !!!. Per cert, si us fixeu a la foto, a “el millor porter del mon” li faltaven mans i cames per tractar d’evitar que se la colés, pocs moments abans de que “el FIFA World Player 2006, Fabio Cannavaro” -un altra “encert” en el seu dia- s’estampés estrepitosa e inútilment contra el pal (quin mal em fa cada cop que ho torno a veure...).
Encara que avui he anat amb cotxe, i després anava tapat pel carrer com si estigués caminant pels voltants del “Perito Moreno” argentí, crec que la he “cagat” sortint al carrer per anar a la reunió d’avui al matí: en arribar a casa, el termòmetre a 37,8. Confiem en que en tota la tarda no em torni a pujar la febre i demà ja pugui anar a pencar, que se’m acumula la feina (ho deixo aquí un moment... després torno).

Ja soc aquí un altra cop.

La tarda ha anat be, sense esternuts, sense gaire febre... i només amb “ibuprofeno”, però mantenint el xarop per la tos, com a precaució de “manteniment”. La dubta es, demà, el anar en cotxe o en moto (ben tapadet, això si).

Estic pensant que tot aquest procés refredogripal m’haurà anat bé per descansar i per relaxar una mica la musculatura, de les cames sobre tot (perquè “ja no em tira” ni el isquio ni el femoral esquerra). Si demà finalment ja vaig a pencar, com espero poder fer, en sortir tractaré de passar pel Club per traçar un “pla d’entrenament exprés a molt curt termini” amb l’Albert per preparar-me de la millor manera possible per la cursa del dia 25 (queden ja tan pocs dies...). Ara que, visto lo visto, no em preocupa gaire el temps que finalment faré perquè, com abans que jo ja va dir un tal Felip II:

-“jo no he fet anar a les meves cames a lluitar contra els elements... gripals”.

“... vindran dies clars, de pluja i de tempesta, però han d’anar endavant: sempre hi ha un infant que espera els titelles.” (JMS-Els titelles, 1967).
.

lunes, enero 12

EN FASE TERMINAL…. (ESPERO)

Quasi el tercer dia sencer a casa, al llit, sense sortir, per culpa d'aquest punyeter refredat (... o serà grip?).

Des de divendres a mitja tarda en que, fet pols, em vaig posar al llit amb febre -mantenint una mitja de 38,5º en tots el dies- no he fet altra cosa que:
- dormir, dormir i dormir (estava literalment "esclafat")...
- suar, suar i suar (tres pijames “empapats” literalment, dos jocs de llençols canviats i un quilo/quilo i mig de menys com a poc )....
- esternudar, esternudar i esternudar.... (tinc el cos molt del retruc dels esternuts al pit, ronyons i esquena)...
- i de treure’m, treure’m i treure’m tones i tones de mucositat (es acollonant la quantitat que en pot arribar a produir el nostre cos en un procés com aquest; he acabat amb els stocks de paper de cuina de Mercadona, perquè amb el kleenex típic no anava enlloc).

Com be diu la Martona:

-“papi, només et poses malalt un cop l’any, però renoi, quan t’hi poses, t’hi poses...”.

Per això es pel que em vaig poder “lliurar” d’anar a la festa-sopar de 50 aniversari d’una de les 8 “Amigues de les Dames Negres” de la Marta dissabte passat (ja només me’n queden 7 de festes d’aquestes en el que resta d’any, inclosa la de "la meva" Marta...).

Així que avui dilluns no he pogut anar a la feina, i demà ho dubto molt perquè, o fas ben net en aquests processos gripals, o les recaigudes son encara pitjor; faré, però, tots els possibles (un anar i venir ràpid, encara que sigui amb taxi) per anar a una reunió que tenim demà a dos quarts d’onze en la que ens hi juguem molt.

I de córrer, què ...? doncs, amb aquest panorama ja us ho podeu imaginar: res de res; i els dies avancen inexorablement cap el 25, dia de “la de San Antoni”, en que tot pinta que m’agafarà amb baixa forma. Però, anar-hi, s’hi ha d’anar.

Pels que no els coneixeu, els de la foto son els nostres “noruecs trotadors”, runners de Can Mèlich (en Per i la Belén amb les seves corresponents samarretes de runners del club, i els seus dos nanos) donant-nos sana enveja per haver pogut participar en una cursa popular de 7 kms. a RANELAGH, un poblet a les afores de... Buenos Aires-ARGENTINA !!!; aquí tots nosaltres geladets-geladets amb aquest temps que fa, i ells fent -tot suadets- una cursa en ple estiu austral argentí (fins i tot van fer podi). Enhorabona doncs als nostres "noruecs trotadors" !!!

(quin detall el emportar-se les samarretes fins a l'Argentina !!!; Albert, ja en pots preparar un parell més pels dos "noruecs-trotadors-júniors": se les han guanyat i hem de mimar i mantenir motivada a la "pedrere", que la resta ja ens anem fent grans... !!!)

Apa, me’n torno al llit, a suar-la una miqueta més...

"... les ones han d'esborrar les petjades que deixo en el teu port. Me'n vaig a peu, el camí fa pujada, i a les vores hi ha flors". (JMS-Me'n vaig a peu, 1967)
.

viernes, enero 9

SEGUEIXO AMB UN REFREDAT DE COLLONS . . . ! ! !

.
... i ara ja estem a la fase “atacs de tos d'aquells brutals”, que semblo sortit d’un anunci d’INISTON !!!. I quin mal de cap que em foten aquests atacs...

Amb aquest panorama, de sortir a córrer aquesta tarda de divendres amb els runners ni hablar del peluquín: no sortiré de casa en tot el cap de setmana, a veure si m’ho trec de sobre el més aviat possible; encara que -ara que ho penso- demà a la nit tenim un altra sopar de 50 aniversari; ja veureu, ja, quan hi arribeu vosaltres: tots els vostres amics faran els cinquanta anys amb una diferència de 1 any o 1 any i mig, i durant aquella època anireu de sopar “sorpresa” en sopar “sorpresa” un cap de setmana sí, i l'altra quasi que també (un consell: ja podeu anar començant a guardar calerons en una guardiola, perquè aquesta es un altra: regalet rera regalet... una pasta !!!).

Així que “la de Sant Antoni” ja veurem com surt amb tot aquest enrenou de tos, esternuts, mals de cap i no podent anar a entrenar amb regularitat...

"... però l'endemà tot ha canviat, car ningú no pensa en el vell. Els pescadors son a la mar, els minyons juguen pel carrer; però a la platja, plena ahir, sols una barca hi ha restat, amb una xarxa que mai més no tornarà a besar la mar" (JMS-La mort de l'avi, 1967)
.

jueves, enero 8

¡ ¡ ¡ ESTOY HECHO UN TORETE . . . ! ! !


Ahir finalment no vaig arribar a fer les "sèries" previstes: vaig fer els exercicis que fa dies em va preparar l'Albert per tal de reforçar les meves cames, per guanyar potència, seguit d'unes sèries d'abdominals i acabant amb els pertinents i imprescindibles estiraments finals (però em vaig "oblidar" de fer l'escalfament previ de 10 minuts de bici... nobody's perfect !)

I avui era el dia; el dia de fer-me...

la PROVA D’ESFORÇ.

I els resultats han sortit tal i com podeu veure -o entreveure- en el document adjunt:

INTERPRETACIÓN Prueba de esfuerzo maximal clínica y EKG (-):

EXCELENTE capacidad funcional

¡¡¡ Toma ya !!!, amb quasi 52 “tacos” i fet un xaval…

Freqüència cardíaca max ................ 168 (adequada)
Freqüència cardíaca max. teórica ..... 169 (99,4%)
Pressió Arterial máx. ................... 180 (la mínima no s’ha mogut de 80).

i per d’aquí a dues setmanes haig de fer-me un Eco-cardiograma preventiu, per comprovar cóm està “el motor” per dins i per fora...

Així les coses, amb una meva FC máx. teòrica de 169 (anant al 100%) l'ideal serà no passar del 90% de la FC max, o sigui, no passar de 150/152 anant “a tope”; amb el meu nou pulsòmetre potser pugui anar-me controlant.

Així que en principi, per aquesta banda, tot correcte !!!

A mi el que realment “em mata” es el no poder respirar pel nas i tenir que fer-ho sempre amb la boca oberta, com si fos un peix fora de l’aigua (i això ara, al hivern, es una putada perquè la boca i el coll queden secs “como el esparto”, apart d’agafar i tenir mal de coll a perpetuïtat).

“... i així fins la nit de carrer en carrer, i de taverna en taverna. Amb els teus papers i el cos plé de vi tornaràs a casa teva..” (JMS-El drapaire, 1967)
.

miércoles, enero 7

¡ ¡ ¡ ... SANT TORNEM-HI ! ! !

Vaig sortir del despatx, per darrer cop, a migdia del divendres 19 del mes i l’any passat i no he torna’t a trepitjar-lo fins avui al mati... ni us explico com tenia de plena la safata de “correo de entrada” del meu ordinador !!! m’he passat gaire bé dues hores i mitja llegint, esborrant, prenent notes i arxivant.

El fred que fa avui -com ja varen avisar- es de collons, així que devant l’amenaça de pluja/neu d’avui he optat pel cotxe en lloc de per la moto. Quan surti del despatx aniré a veure un client a darrera hora de la tarda i després passaré pel club a començar “seriosament” la preparació de la cursa, tot i el Sr. Refredat que porto a sobre i que ni amb uboprofenos, ni gelocatils, ni bisolgrips em trec de sobra.

Si tot va be, farem unes sèries “apanyadetes”; però ja veurem, depèn de com m’hi trobi i de com em vagin de be per córrer aquestes ASICS holandeses que m'he comprat avui de rebaixes...


"... el país pel qual camina no és altra que el seu país, i el vi que mulla sa gola no és altra vi que el seu vi" (JMS-Balada per a un trobador, 1967)
.

martes, enero 6

QUIN REFREDAT QUE PORTO . . . ! ! !

Des d’abans d’ahir, porto un refredat de collons ! ! ! ( serà per aquesta mania meva d’anar sempre en calça curta tot el dia, faci el fred que faci ?... va a ser que sí ). I avui, ja fa un fred realment important, de glacera.

Avui dia de Reis, dia de regals, de sorpreses, d’il·lusió... un tornar a ser nens per uns minuts; ahir, de cavalcada amb els meus nebots ( quelcom no gaire recomanable, per cert, pel meu refredat ) i avui, dinar amb pares i germà amb intercanvi de regals.

Vinc de suar-la de valent a la sauna del club (amb calça curta, per cert), i d’una llarga sessió de jacuzzi, a veure si se’m alleujava una mica aquest refredat, que em té fa dos dies moc amunt-moc avall, amb les orelles tapades, picor al coll i uns esternuts que fan tremolar les parets.

Visto lo visto, ja veurem si demà reprenc els entrenaments per la Cursa.

Desprès de 19 dies sense anar pel despatx per vacances, demà hauré de posar el GPS per en recordar-me’n de com si va... !!!.

“... ets filla del vent sec i d’una eixuta terra, d’una terra que mai no has pogut oblidar malgrat el llarg camí que et van fer caminar els teus germans de sang, els teus germans de llengua; i encara vols morir escoltant mallerengues, coberta per la pols d’aquella pobra terra.” (JMS-Cançó de bressol, 1967)
.

lunes, enero 5

“ IN CRESCENDO . . .”

Encara que havia previst fer-ho per la tarda (i per raons que no venen ara al cas) hi ha hagut canvi de plans i he anat a entrenar pel migdia.

M’he tret de la màniga unes “sèries especials”, el que sobre la marxa jo mateix he denominat “sèries in crescendo” (es pronuncia “creschendo” i no precisament pel ex-jugador del Madrid sinó perquè -com ja sabeu tots- en italià quan s’escriu amb “c” es pronuncia “ch” i quan s’escriu amb “ch” es pronuncia “c”: es per fer-nos-ho més “fàcil” als que no sabem italià... penseu sinó com s’escriuen i es pronuncien Versace i Moschino, per exemple...).

I perquè “in crescendo” ? : doncs perquè, venint de la Cursa dels Nassos volia comprovar què tal estava jo de forces i per no forçar precisament.

Així que he fet el primer quilòmetre a 11 - el segon a 11,5 – el tercer a 12 – el quart a 12,5 .... i del darrer quilòmetre he fet 500 metres a 13 i els 500 metres finals a 13,5 i tot en 24’50’’. He acabat, es clar, amb una bona sèrie d’estiraments i abdominals.

Apa, us deixo, que me’n vaig a la cavalcada...
.

EN ELS DOS CASOS, SON TRES . . .


... però no em negareu que aquests tres "reiets" d'aquí a l'esquerra no tenen perill !!!.

Els altres tres Reis, es de la dreta (els "clàssics", experts per cert en "raids by camel" pel desert) ja sabem tots que estaran molt enfeinats aquesta nit, però ... a veure què es el que faran els altres tres "reiets" en aquesta nit “màgica” !!! (magíca, que dirien els mañicos).





"... s'estimen com jo voldria ser estimat, si els costums que segueixo ho permeten; i s'agafen de les mans els vells amants, i es bressolen cada nit com dos infants petits..." (JMS-Els vells amants, 1967)
.

domingo, enero 4

QUINA POCA VOLUNTAT NOI . . . ! ! !

Doncs sí que comencem be amb els primers propòsits de l’any !!!.

Ahir a la tarda tenia previst començar amb el “pla d’entrenament 2009”... i al final, ná de ná: em vaig quedar llegint a casa per la tarda; el dia de la Cursa dels Nassos vaig “menjar-me” la primera meitat del premi Planeta d’aquest any ("La Hermandad de la buena suerte", de Fernando Sabater... fluixet, fluixet) i ahir vaig optar per fini quitar el 50% restant; i d’aquí una estona, en quan acabi d’escriure, començaré el segon llibre de la trilogia de Millennium La chica que soñaba con una cerilla y un bidón de gasolina del suec Stieg Larsson, de qui ja us en vaig recomanar Los hombres que no amaban a las mujeres, que obria aquesta trilogia i que acabarà amb La reina en el palacio de las corrientes de aire, que sortirà publicat, segons diuen, cap el mes de maig...

El que sí he fet aquest solejat matí de diumenge al club ha estat fer-me 11 quilòmetres en bici en 30 minutets i després una bona sauna reparadora. Demà dilluns, ja correrem !!!.

(en sortir, m'he creuat amb el pobre Xavi Celma, encara amb cara de decepcionat i desil·lusionat per no haver pogut córrer la Cursa dels Nassos per un "problema de guàrdies"; per cert que ell, l'Albert i jo ja estem inscrits "a la de Sant Antoni" del 25 d'aquest mes).

“ ... me la van regalar quan em voltaven somnis dels meus setze anys, encara adolescent; i entre les meves mans que tremolaven jo vaig prendre ben fort aquell joguet...” (JMS-Una guitarra, 1967)
.

sábado, enero 3

NO S'HO CREU NI ELLA . . . ( amb "mitjonets" o sense ...)


He donat un cop d’ull al blog d’en Marco ( “Me Odio Cuando Corro”) i veig que -com que està a Madrid- s’ha com solidaritzat amb la “causa perduda” de la candidatura de " MADRID 2016 " pels Jocs Olímpics...

Que perquè dic “causa perduda” ?. Crec que la cosa està bastant clara:

- Juntament amb Madrid, una de les altres ciutats pre-candidates es.... CHICAGO.

- i de CHICAGO es, precissament, un noiet que s’ha fet moooolt famós darrerament...

- ... tant que fins i tot l’han acabat fent President dels Estats Units d’Amèrica i que es diu OBAMA (us sona ?).

- Així dons... algú creu encara que no serà CHICAGO -la ciutat del "presi del món"- la escollida com a seu dels Jocs Olímpics del 2016 ?.

¿ Què tal si, previsorament, la "Espe" ja va pensant en encarregar un nou logo per a la pre-candidatura de “MADRID 2020” ? (i no em digueu "anti-patriota", si us plau...).
.

VIST i NO VIST . . .


Això cada dia va més ràpid (i no em refereixo als meus temps en cursa...). Vull dir que encara no fa res acabàvem l’any corrent pels carrers de Barcelona... i ja som a dia 3 de gener !!!. Collons, quines preses...

A La Vanguardia d’avui, encara que sigui sota l’excusa de “com baixar els quilos del dinar de Nadal”, fan una glosa a les excel·lències del córrer. Us en recomano la seva lectura, encara que pels runners habituals no hi ha res que ja no sapigueu.

Encara continuo donant-li voltes a la meva Cursa dels Nassos... Tot i que les sensacions abans de la cursa ja sabeu que no eren bones, em vaig trobar molt bé des del principi. La sortida com sempre moooolt lenta, pels “embussos” que hi ha a la sortida, amb tanta i tanta gent; costa una miqueta agafar la millor “velocitat de creuer”; però passat el primer quilòmetre i fins al quilòmetre 6 tenia la convicció, i la certesa, de que anava força bé: allargava el pas, aixecava els genolls, no anava gaire tirat endavant i posava l’esquena el mes dreta que podia... (això vol dir que “anava pensant”, que anava fresc mentre corria, i que no anava “ofegat”); però no tenia idea exacta del temps que anava fent perquè ja no hi veig tres dalt d'un burro sense les ulleres; i es que ja ho deia un amic meu, amb tota la raó:

- “després dels 50, pots prescindir del sexe (ho deia per ell, es clar), però no de les ulleres...”. Però pel que entreveia en el crono, anava be i em sentia be.

Però “va arribar la foscor”, literalment, perquè era realment fosc tot el tram un cop passat el carrer Marina i fins arribar a la Diagonal: vaig entrar en el meu particular “triángulo de las Bermudas”, descentrat, sense rumb. En aquest quilòmetre i escaig es on vaig llençar la carrera; perquè desprès, en el tram final per tota la Diagonal i a l’entrada de Selva de Mar vaig tornar a anar, i a sentir-me, be (esprintant i tot !!!). Però al final, la decepció.

Ahir, sessió de sauna i jacuzzi per intentar "deixar-me anar" una mica les cames, engarrotades encara, perquè continuava estant “baldat”. Ha estat aquesta la cursa que mes m’ha passat factura de totes les que he corregut fins ara... i no ho entenc !!!.

Així dons a continuar entrenant, que el 25 d’aquest mes tenim “La de Sant Antoni” i s'han de poder millorar aquests 48'44'' i si es possible els 47'58'' de la Jean Bouin. D'aquí a una estona ja faré la primera sessió de l'any abans d'anar-me'n cap a can Barça a veure el partit contra el Mallorca.

"... i demà quan el sol surti ha de seguir el seu camí. Arrivarà a un altre poble i se n'anirà d'allí amb les sabates foradades, la roba plena de pols..." (JMS-Balada per a un trovador, 1967)
.

jueves, enero 1

JA ELS TENIM AQUÍ . . . ! ! ! ( els resultats i el 2009, vull dir )


Els resultats definitius de la Cursa dels Nassos d'ahir ja estan penjats a la xarxa, tot i que van dir que no estarien llestos fins demà dia 2:

(www.bcn.cat/santsilvestre/ca/ )

- El meu temps final ha estat de 48'44'', o sigui, que m'he "menjat" 46 segons del meu millor temps "jeanbouinero"; però, veient-ho (com faig sempre) pel costat optimista, no podem oblidar el que -ara fa justament un any- en aquesta mateixa Cursa el meu temps va ser de 54’22’’ (recordeu: el got, sempre, sempre, mig plé !!!).

- Els molt bons temps dels altres 7 "Can Mèlich Runner's":

en David S., 38'39'' / l'Albert, 40'30'' / en David G., 41'06'' / el Jose O., 41'53'' / pel Juan Carlos, 48'09'', per en Jordi Marín uns molt excel·lents 48'46'' i pel Enric, 49'22''.

- El meu lloc d'arribada a meta va ser el 2.497 d'entre els 6.936 participants que van acabar la cursa.
- El meu temps parcial de pas pels primers 5 quilòmetres: 23'35'' a ritme de 4'43'' (... a que anava be ?).
- El meu temps parcial dels darrers 5 quilòmetres: 25'10'', a ritme de 5'02'', o sigui 19'' més per quilòmetre que a la primera meitat de la cursa (aquí es, està clar, on "vaig començar a fer figa"...).
- Mitja final de temps per quilòmetre: 4'52'' (fluixet, fluixet...).
- Clasificació específica dins de la meva categoria, la "ME" (... o sigui, la dels "Molt Espatllats"): el 141.

Conclussió de tot això ? a seguir entrenant, nano, o no baixaràs mai de 47' !!!

(avui, però, estic "baldat"; tinc molt "tocats" els turmells, segueixo amb la molèstia al isquio i al femoral esquerra i s'accentua el dolor a la planta del peu... hauré d'anar al trauma a que li doni un cop d'ull a tot plegat; per cert, el proper dia 8 vaig a fer-me una prova d'esforç preventiva... que ja en son quasi 52 els que arrosego i millor prevenir que curar.. o enterrar).

"... i un mirall esquerdat li dirà: ja et fas gran; com ha passat el temps, com han volat els anys, com somnis de jovent pels carrers s'han perdut; com s'arruga la pell, com s'ensorren els ulls..." (JMS-La tieta, 1967)
.