ME PARECE QUE VA A SER QUE NO . . . .

I em refereixo a lo de fer la Mitja Marató el 15 de març, tot i el que us deia ahir. O molt han de canviar les coses d’ara fins llavors. Veureu.

Avui divendres he sortit a córrer amb els runners del club (pocs, aquest cop): l’ Albert, en Xavi, l’Enric, jo i una parelleta jove, noia i noi; si m’haguessin dit fa un parell d’anys que, jo, quedaria amb uns amics per sortir a córrer una estoneta i acabar fent, com el que res, 10 quilòmetres, li hagués dit a qui fos que “estava sonat” (perquè, 10 quilòmetres son 10 quilòmetres, no una “passejadeta”).

Però això es el que hem fet avui. Des del Club fins a La Creu de Pedralbes i tornar (10 quilòmetres, tres-cents metres exactament). Com sempre, hem sortit plegats; en arribar a l’alçada de del servei de neteja de cotxes d’Esplugues-poble, l’Albert, en Xavi i l’Enric s’han anat separant de mi... i jo de la parelleta que portava al darrera... Poc a poc els 3 s’han anat allunyant, però sense perdre’ls jo de vista i jo allunyant-me més de la parelleta que portava al darrera. Passem per davant de l’Ajuntament, per davant de la Nestlé, se’n van allunyant progressivament, però encara els veig... fins més o menys quan ells passen pels “3 Molinos”; jo penso: “quan arribin a la font del Cervantes, com sempre, m’esperaran...”; però no... quan jo arribo, allà no hi ha ningú. El primer que penso es: “cony, si que has afluixat en aquest darrer tram...”. Com sempre, passo de llarg la font (si bec aigua corrent, em va fatal...) i segueixo fins a La Creu de Pedralbes, perquè sé que estaran esperant-me allà fent els estiraments; però, ni por esas (encara que jo ja sabia que ells no tornaríem pel mateix camí, sinó que baixarien fins a la Diagonal per creuar el Parc Cervantes). Així que arribo a la Creu, faig els meus estiraments, creu-ho a l’altra vorera, com sempre faig, i torno al Club, sol, com un mussol, com quasi sempre (i encara es pregunta l’Albert cóm es que vaig amb l’Ipod mentre corro...). El camí de tornada el faig en 27 minuts clavats, que no està gens malament.

Arribo al club i encara no ha arribat ningú; mentre faig els estiraments van arribant. I aquest es el flash-back de la cursa:

Quan els tres primers han arribat a La Font del Cervantes, aquesta no anava, així que han entrat a dins del parc que n’hi ha una altra. Està clar que mentre ells eren dins el parc he arribat jo a la Font, no els he vist i, sense parar ni estirar, he tirat cap a la Creu. Quan ells han sortit del parc, diuen que han esperat a que jo arribés (?) i han esperat també a la parelleta, i tots cinc plegats han anat tirant cap a la Creu. Jo, a aquelles alçades, ja he degut d'arribar a la Creu, fet els estiraments i començava a tornar per l’altra vorera; el cas es que ni jo ni els ells ens hem vist (?), i he tornat sol al Club, el mateix que ha fet la parelleta, desfent com jo el camí d’anada, mentre els altres tres baixaven a la Diagonal. Realment, no entenc què ha passat i cóm no ens hem vist; que no les hagi vist jo quasi ho entenc, perquè corro (mal fet, ja ho sé) amb el cap mirant al terra i amb la música a tope; però ells eren 5 !!! i algú d’ells -encara que jo anés per l’altra vorera- m’hauria d’haver vist quan ens hem creuat, forçosament, en el tram de la Font fins a la Creu... Però, no ha estat així.

Però, tornant al principi: això de fer 10 quilòmetres “com si res” (encara que acabo “tocadet” però) m’ho diuen fa un any i mig i, a qui sigui l’engego o el prenc per boix...

I, com deia al principi: molt han de canviar les coses per fer "la mitja" perquè, en arribar al Club, després d'haver fet els 10 quilòmetres i pico d’avui, m’ha caigut el món a sobre només de pensar que, a la mitja marató hauria de tornar a fer altra cop tot el que ja acabava de fer, o sigui, uns altres 11 quilòmetres fins a completar els 21 i pico de la mitja... i, ja dic, quasi se’m cau el món a sobre. L’Albert diu que el ritme a la mitja es un altra, que t’ho prens d’un altra manera... però no deixen de ser 21 quilòmetres (però, ara que ho penso, seria un bon regal de 52 aniversari que em podria fer jo mateix si aconsegueixo, no només acabar-la, sinó baixar de dues hores).
Ja veurem. De moment, diumenge 22, cap a Sant Boi, a per uns altres 10.

“...era suau com el vellut, i poregosa com un conill menut; en Snoopy era el seu heroi i li agradava jugar com un noi, i de la mà em duia amunt i avall sense parar. Com un estel, fent tombarelles pel cel. Que és maco el temps d’estimar !!. I no va ser aquell un temps perdut, conillet de vellut; però el conill, fora del niu, m’enganyava; se’m perdia en el forat d’una Nikon o una Hasselblad..” (JMS-Conillet de vellut, 1970).

.