domingo, marzo 1

QUINA MARATÓ . . . ! ! !

Senyores i senyors... fins que no has viscut “des de dins” una Marató, no te’n pots fer ni una lleugera idea del què es (...i això que jo, realment, es pot dir que no la he corregut).
Entenc perfectament la desbordant il·lusió-satisfacció a les cares d’en Jose i d’en Marco en acabar.


M’he llevat d’hora, com si jo l’hagués de córrer. I he esmorzat com si l’hagués de córrer. I m’he vestit com si l’hagués de córrer.

Abans de les 9 del matí ja havia aparcat el cotxe al carrer Numància, una mica per sota de la Diagonal. Ha començat a plovisquejar... He vist passar primer els corredors amb minusvalidesa i les seves “cadires de rodes supersòniques”. I al cap d’una estona, qui si no: els africans, destacats, ja mooolt destacats. Això era el quilòmetre 5, davant mateix de L’Illa; la cursa ja anava -a aquelles alçades- molt estirada al capdavant.

Per molt que ho he intentat, no he localitzat ni en Jose ni en Marco; he baixat després fins a Numància amb Travessera, després fins a Numància amb Avda. de Madrid i per fi a Tarragona amb confluència amb el carrer Aragó, on hi havia un dels avituallaments. I en tots llocs, sempre animant a la gent (les seves cares, algunes ja totalment desencaixades, ho demanaven a crits).

He deixat el cotxe a Rocafort cantonada amb Sepúlveda, i me’n he anat al trote fins a Les Drassanes, perquè allà era on vaig quedar amb l’Albert que m’afegiria a la Marató, acompanyant a Marco en els seus quilòmetres finals (Paral·lel, Rda. Sant Pau, Sepúlveda i final a Plaça Espanya). Hi he arribat a les 10,30... i m’he tingut que esperar bastant més d’un hora (bastant cascadet per la “rasca” que feia allà paradet) per poder veure aparèixer al Jose i en Pau (qui se li ha “afegit” en els darrers 18 quilòmetres) i al cap d’una estona al Marco i l’Albert.

Aquella era la meva hora, la “meva Marató” i a ells dos m’he afegit, animant (i filmant, sobre la marxa) a en Marco -que ja anava “tocat” del maluc des del quilòmetre 18- corrent amb ells dos des d’allà i fins a creuar la mateixa línia d’arribada a l’Avinguda Maria Cristina.

Quina passada, nois !!! (i això que, repeteixo, jo “no la he corregut” més que en els seus pocs quilòmetres finals).

Espero que en Marco pugui gaudir, guardar i conservar, les seves imatges corrent i creuant la meta de la seva primera Marató

Enhorabona Jose (3 h.19'50'' ), enhorabona, Marco ( 3 h.23'40'' )
..

1 comentario:

  1. Anónimo2/3/09, 9:36

    Txabi,muchas gracias por acompañarnos en la maratón. Tu presencia nos a dado fuerzas. Un abrazo, Jose

    ResponderEliminar