EL NOSTRE COS ...

(dissabte, 10)

... cóm s'acostuma de ràpid a les coses, a les rutines... i cóm les troba a faltar.

Fa una estona he sortit a córrer pels voltants de Sant Julià en caure la tarda i marxar el sol. Bàsicament ho he fet per poder constatar (o no) dues coses:

-Que el dolor del peu no tan sols havia desaparegut definitivament, sinó que no em molestava per córrer (confirmat; ni rastre de dolor)
-I per veure què tal responia el genoll després de 16 dies sense córrer (confirmat: no me'n he ressentit de rés corrent, tot i que tinc molèsties segons com poso o giro el genoll després de córrer).

Han estat uns 4 quilòmetres i mig, camí de Vilalleons, per carretera, asfalt pur i dur. I deia que el nostre cós s'acostuma ràpid a les rutines perquè... collons, cóm m'he cansat després de 15 dies justos sense córrer ! (bé: sense fer gaire bé absolutament rés, de rés, de rés, tret de la pallissa a soft ràquet de dimarts, que també va ser una passada després d'onze dies totalment parat). Acostumat com tinc el cós a un mínim de tres/quatre cops per setmana de fer exercici (ja sigui corrent, fent exercicis d'esforç, estiraments, abdominals, soft-ràquet, bici...) passar de cop a 16 dies d'activitat “zero” ha estat tot un shock; i t'hi notes quan reprens l'activitat (i a sobre, pel mig, la caiguda amb la moto). Collons si t'hi notes !.

El que sí hem fet, a mig dia, ha estat “menjar com a verros” a Sant Marc... renoi, quin fart de menjar... (potser és que, com a “penitència” he anat a córrer per la tarda).
Tranquil·litat el capvespre/nit perquè... la tele no anava ! (coses de l'antena). Així que a llegir cadascú el seu llibre (jo estic immers en “Afán de Gloria”, de Luis del Val, una novel·lada visió de la vida d'Ignacio de Loyola, del fundador dels jesuïtes) , i aprofitar per anar-se'n a clapar aviat aprofitant la no-tele

(la foto és la de la típica imatge del terra del bany abans de la dutxa, després de qualsevol sortida a córrer, ja sigui cursa o entrenament (jo ho titulo quelcom com: “Naturaleza muerta después del esfuerzo...”).

(diumenge, 11)

Matí tranquilot; avui era -hagués estat, millor dit- el 50é aniversari de boda dels meus sogres, així que hem acompanyat a la Mari Carme fins a l'església de La Gleva on es va casar; i d'allà... altra cop a mejar com a verros, aquest cop al restaurant del Santuari de Puiglagulla. Renoi, cóm estaven els rovellons a la llauna !. I potser altra cop com a penitència pel molt que he menjat, ha estat que els he dit que jo baixava del santuari caminant, per la carena, com faig tants i tants cops al estiu (tot i que el calçat que portava no era el més adient); tot i el sol que feia (per sort, més del 90% del recorregut el fas sota bosc), les sabates que duia -el handicap més gran- i la panxa plena que bambolejava a cada pas, he aconseguit baixar els quatre quilòmetres i mig llargs, muntanya a través per caminets, en 50 minuts.

Ara, ja de tornada a casa, hem trucat al RACC per veure d'engegar la BMW de la Marta, que s'ha quedat sense bateria; la va posar nova el juliol passat (...però del 2008) però des d'ençà crec que ha agafat la moto només 3 dies... (en més d'un any!) i a sobre ara ja feia mesos que ni la engegava. Resultat: Baterium mortus est !. Dimarts -o ja divendres- haurem de trucar altra cop al RACC (grua) per dur-la al taller a posar una bateria nova.

Per cert, a algú l'interessa una BMW exactament igual com aquesta (però en gris metalitzat en lloc de groga), model F650 GS, matrícula 1527 DFH, amb ABS, punys calefactors i amb només 12.000 quilòmetres i, per tant, nova-nova-nova ?. Ja direu...

Demà festius (la “Pilarica”), així que dedicarem el matí a alguna activitat cultural, que buscaré ara al diari (museu, exposició...).

I dimarts, a les 9 del matí haig d'estar a... Puigcerdà. Estaré demà atent als homes del temps, perquè crec que hi aniré amb moto (em ve de gust fer, de tornada, la Collada de Tosses). Portaré, però, “la disfressa d'aigua” a la maleta, no fos cosa de que -com de costum- els del temps s'equivoquin.
.