domingo, febrero 28

DE TURÓ EN TURÓ….

.
Avui, tot i ser diumenge, he matinat. M’he despertat a les 8, m’he llevat a les 8,15 i a les 8,30 ja estava a la porta de casa (a Sant Feliu de Guíxols) llest per sortir a córrer una estona. I me’n he anat tot corrent, baixant des de dalt del turó on es troba el Cap Ducal (on tenim la casa, a la foto, enfront del mega-edifici de dalt de tot) fins al turó on es troba l’Ermita de Sant Elm, a l’altra banda de la platja de Sant Feliu de Guíxols, però baixant per la part del darrera, fins a la platja de s’Agaró i agafant després la carretera per dins del poble i fins al passeig marítim de Sant Feliu per començar el camí de pujada fins a l’Ermita (d’aquest recorregut cap a l’ermita he fet la primera rampa -¼ del recorregut- corrent i els ¾ restants caminant a bon ritme).
Les vistes des del mirador de l’ermita -a banda i banda- eren espectaculars, en un matí gris i mig emboirat, en una constatació de la meva ferma convicció de que la Costa Brava és genial tot l’any... menys a l'estiu.
Corrent de baixada, m’he fet d’anada i tornada altra cop tot el passeig marítim, fent temps per trobar-me amb la Marta, que m’ha vingut a recollir, per anar-nos tos dos a esmorzar per allà baix.
De tornada a Barcelona, després d’un pantagruèlic mega-dinar al Port Olímpic, siestecita reparadora i després, llarga sessió de sauna i jacuzzi al Club, de on he tornat ara fa una estona.
D’avui en vuit.... Mitja de BCN ! Allà ens hi veurem l’Albert, en Marco, en José, l’Alberto, en Xavi, en Pau i crec que un bon grup dels "Cobardes" (els companys del Club -excepte en Xavi, que "vol fer temps"- la faran sencera, però sense “pressionar-se” en tema de temps... o això diuen).
A mi l’isquiotibial de la cama esquerra i la natja esquerra comencen a preocupar-me: l’un “tira”, com encongit, i en l’altra sento una forta, contínua i emprenyadora punxada en córrer... i el que és pitjor, sense córrer també. La molèstia en ambdós és continua i constant, i no va a menys.
A veure què cony serà finalment això.
.

viernes, febrero 26

jueves, febrero 25

SOC TAN FÀCIL DE CONVÈNCER ...

Avui he arribat al Club amb la ferma convicció de fer, només, una llarga sessió de sauna i jacuzzi i prou. I és que les natges (nalgas para los “mesetarios”) continuaven donant-me guerra. Però noi, ha estat arribar, comentar-ho amb l'Albert i dir-me:
- "no home no, fes una mica de bici, exercicis de braços i una sessió llarga d'estiraments... "
així que, de sauna i jacuzzi rés de rés: 10 quilòmetres en bici, un bon tute a les màquines de reforçament del terç superior i estiraments, una bona sessió d'estiraments.
I ha estat fent els estiraments quan l'Albert m'ha dit si volia apuntar-me a comprar “mitjons tècnics dels llargs” per córrer (i és que s'han posat de moda, amb arguments tècniques ben raonats i sembla ser que els meus amics del Tri-banda han trobat un “chollete” per poder comprar-ne a uns preus especials).

Qui m'ho havia de dir fa tans sols dos anys!. Vaig córrer la primera cursa de 10 quilòmetres de la meva vida el 31 de desembre de 2007 amb unes sabatilles/zapatones de tennis infumables... i ara resulta que ja no podem córrer si no és amb unes Asics o unes Saucony, amb samarretes tècniques, pulsòmetre... i ara, per acabar d'arreglar-ho, amb uns mitjons tècnics de darrera generació !.
..

miércoles, febrero 24

AIXÒ VA BÉ ...!!!

.
L'objectiu era superar la sèrie de dilluns... i continuar viu. I com es veu (perquè estic escrivint...) la cosa ha anat bé, molt bé.
La sèrie d'avui ha estat de 3 tandes de dos quilòmetres cadascuna a velocitat 13 (4'36''/quilòmetre) completant per tant 6 quilòmetres seriats; i no content amb això, he acabat fent un darrer setè quilòmetre en dos trams seguits de 500 metres, els primers a velocitat 13 per acabar fent uns espectaculars 500 metres finals... a velocitat 15 (4'/quilòmetre).
He acabat fos, però molt satisfet per cóm han respòs les cames, tot i que les natges i l'isquiotibial esquerra em foten molt la guitza; sembla que cada cop l'isquiotibial sigui més curt, perquè “em tira molt”, corrent i en repòs. El fet positiu és que noto que cada cop em costa menys temps recuperar-me. Veurem si divendres puc repetir aquesta sèrie sense morir en el intent.
Això va bé !.
.

martes, febrero 23

BUEEEENO.....


... jugant com han jugat a la primera part, la cosa podria haver estat pitjor.

SÈRIE RÀPIDA….

.
…mini sèrie, però ràpida. I es que ahir dilluns vaig variar el tema “sèrie”: vaig fer-ne dues a velocitat 13, però de dos quilòmetres seguits cada una, amb una paradeta entre elles de dos minuts; una sessió de sèries, de quatre quilòmetres en total, que va acabar de constatar que...
- “Txabi, no andamos bien del isquiotibial...”.
I no només l’isquio, ja que -cada cop més freqüentment- acabo adolorit de natges, l’esquerra sobre tot. I vaig constatar, també (com es barrunta que passa la Martona) que en els gym no controlen gaire bé el tema del aire condicionat/calefacció i que tenen la temperatura posada de tal manera què acabis suant com un verro i així tinguis la sensació de que...
- “m’he esforçat la tira perquè, mira cóm suo...! ”
(o això és el que diu/pensa la Martona...). El cas és que darrerament, al Club, jo sí que suo com no havia suat mai, jo que -precisament- no soc de suar gaire...
Avui tot el dia per Costa Brava-Girona (és collonut: dimarts de la setmana passada, nevant per Madrid... i avui a 20 graus !) acabant però la jornada amb una reunió a darrera hora de la tarda al despatx i, per tant, sortint tard... i cap a casa a escoltar tranquil·lament -mentre escric això- el partit de Champions del Stuttgart-Barça, que jo crec (només porten ara 23 minutets de joc) que acabarà en un molt més que esperançador 1-2. Veurem. (merda !... minut 24, gol dels alemanys ! sembla que nosaltres anem una mica "adormits"...).
Demà dimecres tornarem a la sèrie ràpida, però intentaré completar tres sèries de dos quilòmetres, parant els dos minutets de rigor entre una sèrie i l’altra... A veure cóm responen les cames, les natges... i “la cintilla”, que també sembla que vol tornar a recuperar un protagonisme que jo ja creia oblidat.

Ai senyor !.
.

domingo, febrero 21

CAMPIONS ... ! ! !

... i només per 19 punts de diferència !!!.
Barça 80 - Real Madrid 61
Lorbek, Mickeal, Navarro, Morris, Ricky, Basile, Vázquez, Sada, Grimau, Ndong, Lakovic, Trias, Rabaseda, Burton.
.

sábado, febrero 20

¿ QUIÉN DIJO MIEDO... ?

Després d'una derrota, el que cal fer és guanyar i -si pot ser- guanyar de la manera que ho ha fet avui al Barça: senzill, efectiu i contundent !. He encertat el total de gols (4) però no en el repartiment: els quatre han estat nostres.
I en basquet... “derby habemus: jugarem la final de Copa Del Que Te Dije contra el Reial Madrid (guanyarem !).
Com tenia previst, me'n he anat “a fer la Diagonal” i més recorregut del que em pensava: m'he cruspit finalment 7,5 quilòmetres (des d'El Corte Inglés fins al Passeig de Sant Joan... i tornada). Haig de dir que em sento amb les cames “pesades”, cansades... Crec que em passa factura el haver abandonat els exercicis de reforçament de cames; ja m'ho va dir fa temps l'Albert: amb córrer no ni ha prou. Els hauré de “repescar”, perquè sinó patiré -i cóm- durant el meu “Tourmalet” particular del mes de març.
I demà... calçotada casolana a cal Xavi, a Cubelles.
...

UN ALTRA "23-F" ÉS POSSIBLE...

... i és que ja fa tant de temps que varem jugar el darrer partit de Champions que gaire bé se’ns oblida que l’hem de tornar a guanyar... i al Bernabéu aquest cop ! (Londres, París, Roma, Madrid... quin póker més fantástic).
Després del "siestorro" pertinent dels dissabtes, me'n aniré "a fer la Diagonal" d'anada i tornada a mitja tarda i, acte seguit, dutxa a casa i cap a can Barça a veure el partit contra el Racing de Santander. ¿ el meu pronòstic ?... 3-1
.

jueves, febrero 18

ROVELLAT !

.
... si noi, sí; després de tres dies “enclaustrat” dins del cotxe, sense fer ni gota d'exercici, avui, quan he arribat al Club m'he notat rovellat !.
El que tenia clar és que, abans de començar a fer res, tenia que estirar; i això és el que he fet, per pujar després a la bici per fer 5 quilòmetres a bon ritme i després 2 quilòmetres a velocitat 13 a la cinta; he parat per fer uns exercicis de braços i després he acabat corrent un altra quilòmetre (fent els darrers 250 metres a 15). Altra cop a estirar i, totalment empapat de suor, cap a la dutxa !.
Qué dolent és trencar amb les rutines d'exercici...
.

miércoles, febrero 17

HEREU, ESCOLTA… !!!

A Madrid no hi circulen (crec) ni una dècima part de les motos que circulen per Barcelona i mireu el senyal de tràfic que m’he trobat per tot Madrid:

Deixen circular les motos pel carril bus !!!

(en canvi, aquí, trepitges la ratlla del carril bus... i te la foten !).
Ja estic a casa; he sortit de Madrid cap els voltants de les dues del migdia. He dinat a un poblet de Guadalajara (Torijo, Alcarria pura i dura) i després de fotrem -per 8 miserables euros- unes "judias pintas con chorizo", uns filets de porc i un "flan de pastor" (boníssim) me'n he anat d’una tirada fins a casa, on he arribat a les nou del vespre amb l'esquena feta pols, com sempre que vaig amb cotxe. Per tant, avui, de córrer, altra cop rés de rés. A veure si a partir de demà aconsegueixo tornar a agafar el meu ritme “normal” d'entrenament... perquè tinc un mes de març d'aupa !.
.

martes, febrero 16

DEMÀ JA TORNO.....

.
... s'acaba aquest "periplo" madrileny un dia abans del previst; en lloc de tornar dijous a mig dia ho faré demà dimecres a mitja tarda, fent abans una paradeta a Alcalá d'Henares i d'allá ja directe fins a Esplugues city.

No ha parat de ploure en tot el dia (però no, jo no he "cantat sota la pluja"), així que de sortir a córrer i estirar les cames pels voltants del hotel, rés de rés. Amb tota l'esperança i les ganes de fer-ho vaig carregar al cotxe la bossa amb les sabatilles, samarretes, pantalons, tallavents... però plovent no em motiva gens, ni avui ni ahir. Si només fes fred no m'hagués importat, tot i que per aquí, als afores de Las Rozas, camí ja de "la sierra madrileña", la temperatura no deu baixar de -2 a -5. Però plovent... que corri sa tia !.
.

lunes, febrero 15

COLLONS CÓM NEVA... !!!

He arribat a Madrid cap a les cinc de la tarda, prèvia parada a Saragossa i per dinar després a Alcolea del Pinar. Ha començat a ploure aigua-neu cap a les quatre i escaig, en arribar a la part sur de Madrid, prop de Getafe. I quan anava cap a Majadahonda a veure uns amics meus, per informar-els de què anava això de la protecció de dades (tenen una perfumeria i son distribuïdors d'una marca de cosmètica a nivell nacional) ha començat a nevar: copitos, copos... copones !!!. En els tres quarts d'hora que he estat amb ells, el cotxe ha quedat cobert amb 2 dits de neu (la foto no és de Madrid).
Visto lo visto, i com que demà començo el dia a Pozuelo, me n'he anat cap a Las Rozas, però en lloc de dormir al meu hotel habitual, el “Travelodge” de Las Matas, m'he arriscat i -a indicació dels meus amics- he anat directament al “Campanille” de Las Rozas. Motiu ? El Travelodge té el pàrquing a peu de carrer i el Campanille el té soterrat i “con la que está cayendo”, millor no trobar el cotxe demà enterrat sota un bloc de neu i gel. A més, aquest és encara més econòmic, més gran, més net, millor cafeteria-restaurant i amb més gent. Serà el meu des d'ara en endavant
Amb aquest clima hivernal (encara que ara ja ha deixat de nevar fa una estona, però plou amb ganes) de sortir a córrer, rés de rés.
Veurem si per demà ja escampa una mica...!.
.

domingo, febrero 14

JA HA PASSAT LA MITJA MARATÓ DE BCN...

... i la Carolina l'ha fet ! i l’ha acabat... viva, que ja és prou per una primera Mitja Marató. El seu temps ? i a qui collons li preocupa el temps d’una primera Mitja: l’ha fet i amb això ja n’hi ha prou.
El matí ha començat calentet... per la part dels collons!. Queia neu quan aparcava el cotxe al costat de l’Estació del Nord, que era el meeting-point de trobada. Poc a poc han anat arribant en Pau, la Carolina, en Marco, l’Alberto, “les meves dues Cobardes preferides” (la Maria José i la Montse), en Roy...
No, a la foto no rèiem: era el comdemnat fred que refotía el que ens feia tenir aquest rictus a modo de simulacre d’un somriure, que ens feia quedar a tots com si estiguéssim en un càsting per interpretar el personatge delJockerde Batman ! (perquè, el que tinc a sobre la meva orella a la foto -fent joc amb els meus cabells blancs- no és un error de revelatge fotogràfic: és un floquet de neu caient i passant per davant del objectiu de la càmara...).
Jo tenia un problema logístic: com que “la meva cursa” començava al quilòmetre 15, he aparcat el cotxe prop de l’arribada, així que el tema era cóm anava des d’allà fins a Diagonal Mar per “enganxar-me” a la Mitja amb en Pau i la Carolina. Després d’estar una estona amb tots els companys “al calaix”, en quant s’ha donat el tret de sortida he pres una decisió sobre la marxa: me’n hi vaig corrent. Així que, amb el fred que fotia, me’n he anat des de l’Arc del Triomf fins a Diagonal Mar que calculo, així per sobre, que deu haver-hi uns quatre quilòmetres. I es que he pensat que mentre més aviat arribés, més fred tindria allà plantat com un estaquirot, així que perquè agafar un taxi...
I se m’ha fet llarga l’espera (prop d’una hora) mooolt llarga i freda, perquè només portava la meva estimada Asics blava de màniga llarga i el tallavents nou. Han anat passant, molt espaiats, en Roy (no m’ha donat temps de fer-te la foto company), en Joan, l’Alberto, l’Àngel (un client meu), “les meves dues Cobardes preferides”, en Marco i finalment, en Pau i la Carolina; i a partir d’aquell punt hem fet els sis quilòmetres finals de cursa els tres plegats, animant a la Carolina, muntant -com sempre- “bulla” entre els corredors que ens acompanyaven... i així fins a l’entrada gloriosa de la Carolina per sota del Arc del Triomf de la ma d’en Pau.
Ara em queda el regust de no haver-la feta tota, en pla xino-xano...
La propera... els 21 quilòmetres finals de la Marató de Barcelona del dia 7 de març.
.

sábado, febrero 13

LA SETMANA QUE VE . . .

. . . cap a Madrid !.
Marxo dilluns al matí i torno -espero- dijous al vespre. A veure què tal serà el córrer els vespres "por la capital del reino y con la que está cayendo". Seran quatre dies "inoblidables" en cotxe (i amb les carreteres tal i com estan, de neu i gel amb aquestes temperatures); però, com deia aquell:

- si hay que ir, se va...
A

PROPERS ESDEVENIMENTS ESPORTIUS . . .






... i el primer, demà mateix, acompanyant el Pau i la Carol (ella "debuta" en una Mitja) en el seus últims 6 quilòmetres de la Mitja Marató de Barcelona. Després "descansaré" fins el primer diumenge de març per un "ja no parar":
-el 7 de març, fer Mitja Marató (els 21 quilòmetres finals) de la Marató de Barcelona.
-el 14, córrer els 10 quilòmetres de la Cursa Atlètica "Vila d'Esparreguera", i -com a fi de festa, i ja amb els 53 complerts
-el 21, córrer -ja per segona vegada- la Mitja Marató "Barcelona-Costa del Maresme", amb l'objectiu de baixar de 1 h. 50'
Un bon tute per donar la benvinguda a la primavera...
.

jueves, febrero 11

QUIN FRED QUE FOT… ! ! !

Aquesta tarda, tornant de Castelldefels cap els voltants de les set del vespre -en moto, of course- semblava que els quilòmetres no avançaven i la sensació de fred era acollonant, les puntes dels dits eren tot un poema (d’hivern, és clar).
Si esteu a casa, calentons, i voleu donar-li una ullada, aquí teniu un "divertimento" per passar l'estona, un dibuix interessant d’una “vella pansida i arrugada”... o potser no ?.
Què hi veus tu ?.

Potser, si li dius a algú :
-“mira quina dona vella, encongida, de perfil, amb el seu mocador al cap...
ell et contesti:
-“una dona vella ?, on collons veus tu una dona vella ? estàs boix ?”
Va, digues... què hi veus tu en el dibuix ?.
Me’n vaig a enterrar-me sota l’edredó del llit !.
.

miércoles, febrero 10

AHIR DESCANS...

.
... avui era “Sant Torne'm-hi”.
Tot i que les cames encara se'm queixaven, he pujat a la cinta per veure què tal anava de sensacions... i de forces. Al final he aconseguit completar 5 quilòmetres: 4 i mig “xino-xano” a velocitat 12 (5 minuts/quilòmetre) i els darrers 500 metres forçant la màquina a velocitat 14. I després, a estirar, estirar, estirar...
En acabar, no he aconseguit finalment endevinar on em fa mal: si a la part baixa dels bessons o a la part alta del soleu. Jo apostaria per la darrera possibilitat, perquè em fa més mal quan estiro soleu que quan estiro bessons.
21 quilòmetres corrent diumenge, 10 quilòmetres en bici dilluns, uns altres 5 quilòmetres corrent avui dimecres... si m'ho arriben a dir fa tres anys, els hagués tatxat de boixos !.
.

lunes, febrero 8

AVUI, FENT NÚMEROS…

.
… me’n he adonat de que (de promig) el meu temps per quilòmetre va ser de 5’20’’. Per a mi, un ritme així durant 21 quilòmetres i pico no està gens, però que gens malament (fins ara, el meu millor promig era de 4’48''... però en una cursa de 10 quilòmetres, la Jean Bouin de 2008).

En una de les fotos, quan l’oxigen encara m’arribava al cervell (només portava 2 quilòmetres recorreguts) encara tenia ganes de girar-me i saludar a l’Albert, que degut a la seva lesió va venir a donar-nos ànims i a fer-nos fotos. L'altra, de dos dels companys "Cobardes"...
I avui, “como mandan los cánones”, rés de quedar-me a casa “llepant-me les ferides”... Cap al club a fer “recuperació activa”: 10 quilòmetres en bici i una llarga -i molt necessària- sèrie d’estiraments.
Quàdriceps encara tocadets, l’isquiotibial va millor, i m’he descobert una sospitosa punxadeta sobre el genoll esquerra; pel demès, bé.
.

domingo, febrero 7

VIVÈNCIES POST-MITJA…

.
Ja tenim els temps oficials dels runner's de Can Mèlich:
-1 h 33'44'' en Pau.
-1 h 43'12'' en Per, que corria amb el dorsal del lesionat Albert.
-1 h 49'43'' en Juan Carlos
I, en Txabi, confirmat i "clavat": 1 h 51'56'' (el 3.746 de 6.600 corredors).

És curiós el que em passa (només a mi ?) en una Mitja Marató ; ja m’ha passat el mateix en les dues que he corregut.
Els primers 10 quilòmetres (tot i que els d’avui han estat "duriyos") em passen relativament ràpids i els faig "be"; potser és perquè sé que, en arribar-hi, encara me’n faltaran per fer-ne 11 més.

Avui aquest 10 primers quilòmetres s’han complert dins del mateix nucli urbà de La Garriga, després d’agafar la punyetera desviació/pujada a ma dreta i recórrer la llaaaarga Rambla en constant "cara amunt". A La Garriga, un munt de gent pels carrers, cridant, animant... Segons el meu crono, he fet aquests primers 10 quilòmetres en 53'20'' que, tenint en compte que gran part del que venia per davant era ''cara avall'' (però amb un parell o tres de "tobogans" inclosos) feia pensar en un bon temps... si no feia "figa".
Particularment, és curiós, del 1 al 10 vaig "afegint-hi" quilòmetres:
- va, Txabi, que ja en portes 4... va, que ja en portes 8... va, que ja n’has fet 10...
per -després del 10- anar "descomptant" quilòmetres:
- va, Txabi, que ja només te’n queden 11.... ja només te’n queden 6... només un parell més i llestos...
i així vaig fent (se m’ha fet molt llarg del quilòmetre 13 al 16, amb la baixada-pujada del túnel inclosa).
Potser per això, que fins al 10 "no problem", no he tingut el "bajonazo" entre el 6,5 i el 7,5 com ja és habitual en les curses de 10 quilòmetres: he anat molt regular tota l’estona, tret de l’estupidesa (també habitual com sempre) "de sortir com una bala" els dos primers quilòmetres (a 4’23). El que sí he fet aquest cop és aprofitar "les baixadetes" per anar recuperant el temps que m’anava deixant en els "tobogans". I molt encertada la música del iPod que portava, tret de tres balades que se m’han "colat" (el pas pel Polígon de la Garriga, ja "de tornada" ha estat al ritme de Coldplay i el seu guardiolero "Viva la vida").
Ara entenc perfectament el perquè de la ben guanyada fama d’aquesta Mitja Marató i l'alt nivell de corredors d’elit que hi venen (l’any passat, en dones, va guanyar Marta Domiguez, per exemple i fa dos anys, en Gebrselassie). La organització, molt bona; el recorregut és d’aquells "per fer temps", que diria l’Albert. La gent pels carrers molt engrescadora per tots els nuclis urbans pels que passàvem... i la llaaaarga recta d’arribada ( 2 quilòmetres gaire bé ?) és tota una invitació a "apretar los dientes", perquè des de molt lluny la veus allà, "a tocar"... i s’apropa, s’apropa, no et deixa que afluxis.
La recollida de obsequis i el darrer avituallament molt ràpids, tot i els 6.600 corredors que hi havia avui.
Finalment el temps s’ha posat de part nostra: un matí lluminós, ni una mica de vent, i una temperatura ideal (haurem sortit amb uns 10-12 graus, per anar pujant progressivament fins als 14-15 cap als voltants del migdia).
I què tal el meu cos després d’unes hores d’acabada la Mitja i d’haver fet un parell d’hores de reparadora "siesta"?. Apart del lògic cansament general, avui més que mai sento l’isquiotibial de la cama esquerra com si s’hagués escurçat, com si fos molt més curt; em tira molt i tinc fortes molèsties. La resta, normal després de córrer 21 quilòmetres als que no estic ni acostumat ni entrenat: adolorits els turmells, les plantes del peu (els mitjons que vaig comprar-me ahir no sé si han estat una gran ajuda...), una mica de dolor als braços, tinc els quàdriceps "ben tocats", poca cosa als genolls i gaire be gens de mal d’esquena (curiós). El millor de tot ? que en cursa no tinc mancances de respiració, no esbufego, "ni se’m disparen les pulsacions": si no ho faig millor és perquè el que m’acaben fallant són les forces a les cames, no els pulmons ni el cor. I això que d’aquí a no res en faig... 53 !.

I qui ha guanyat La Mitja si no he estat jo ? Doncs un cosí llunyà d’en Iniesta: el guanyador de la Marató de Boston dels anys 2003, 2006, 2007 i 2008 i segon classificat a la Marató de Nova York de 2009, en Robert KIPKOECH, de Kenia, en un temps de 1h 02'01''. La guanyadora, una altra cosina d’en Iniesta, també de Kenia, la Joyce CHEPKIRUI, en 1h 12' 56''.
L’any que ve... més Mitja !
...

AMB UN PARELL, TXABI … !!!



Crònica d’urgència de la Mitja Marató d’aquest matí a Granollers:
A – co – llo – nant... ! ! !
En un recorregut molt exigent per mi (fins el quilòmetre 10, en pujadeta i amb un "tobogan" darrera l’altra) molt més exigent que el de la meva anterior Mitja Marató (però que molt, molt…) i a falta de confirmació “oficial” de temps, el meu d'avui ha estat de….



Això vol dir que, després de córrer durant 21 quilòmetres i 97 metres, he rebaixat el meu temps en: 2 minuts i 7 segons.... una passada !!!.
Parte mèdic d’urgència: el faré “per defecte”: NO em fa mal la segona pestanya de dalt de l'ull dret; la resta del cos, tot un poema. Però, aquest cop, em fan mal els braços, però els puc moure sense problemes.

"Seguiremos informando" (perquè aquesta Mitja, i les sensacions viscudes, s’ho mereixen).

Me’n vaig a fer una llaaaarga siesta.
.

HA ARRIBAT EL GRAN DIA ...

... el meu particular “dia D”, canviant el 6 de juny de 1944 (Normandia) pel 7 de febrer 2010 (Granollers) i les “barcazas” -repletes de soldats- pel meu cotxe d'avui; val, sí, d'acord, no és ben bé el mateix, però sí que hi ha un aspecte en comú, perquè tant llavors com ara hi ha un mateix objectiu: assolir l'èxit, despistant “l'enemic”. El de 1944 ja el coneixem abastament i el meu “enemic” d'avui també és conegut, perquè és el mateix de sempre abans de totes les curses: les molèsties diverses a l'esquena, natges, malucs, genolls... He acabat per convencem de que tot és fruit de la tensió pre-cursa, perquè en quant “desembarco” a la meva “platja d'Omaha” particular de cada cursa allibero tota aquesta tensió i se'm passen tots els mals.

LA MEVA SEGONA MITJA MARATÓ.

Com aquell 6 de juny, el dia s'ha llevat ideal pel “desembarc”. Llueix el sol, no fa vent... però sí que fa fresqueta, que provocarà que mentre estigui “en mig dels altres soldats” dins la nostre “barcaza” (els calaixos per temps) tot esperant el tret de sortida, passi fred; però tot i així penso sortir a córrer amb la “Cobarde” i prou, perquè després “tot em sobra”, perquè posar-me més roba sobre el cos sempre em molesta. Sort que si s'aguanta així, i com que la Mitja Marató comença a les 10,45 la temperatura ja haurà pujat a 14/16 graus (...Molina, no la caguis !) i serà la ideal per córrer.

Ja he esmorzat fa una estona (torrades, pernil, més de mig litre de suc de taronja, doble cafè amb llet i mel i cereals), i abans de sortir un “PC” (plàtan de Canarias) i anar-li fotent “aquarius” fins a l'hora de la sortida. La Marta ve amb mi altra cop a una Mitja (vaig a despertar-la, que ja són tres quarts de nou). Recordo que, de no ser per ella, jo encara estaria a Calella, perquè en acabar la Mitja Marató de Barcelona-Costa del Maresme no podia moure els braços... Espero que avui la cosa acabi millor.
Escolta'm, hora cinquanta: ens veurem avui en creuar la meta ?.
..

sábado, febrero 6

AQUEST BARÇA POT AMB TOT... !!!


... i els "periquitos" fent l'habitual lliurament dels 3 puntets de cada temporada quan visita el Bernabéu (el Madrid sap sobradament, abans de començar la temporada, que ja té 6 punts segurs...). M'ho sembla a mi o quan l'Espanyol va jugar al Camp Nou hi va posar més nassos ?

SEMBLA SER QUE…

… demà, ploure, no plourà; és més, lluirà el sol.

Però sí que hi ha amenaça de vent.

Collons, prefereixo fins i tot la pluja i el fred que no pas el vent: és molt emprenyador per córrer.
Aquest matí me’n he anat al club a estirar les cames i “escalfar” una miqueta. He fet suaus, molt suaus, 8 quilòmetres en bici, uns quants abdominals i, això sí, una llaaarga sessió d’estiraments, per acabar força estona sota la dutxa amb aigua ben calenta.
D’aquí a uns minutets, cap el camp del Barça per veure el partit contra el Getafe i, en sortir, passaré una estoneta per la festa d’aniversari del Esteve... i un cop a casa em fotré per sopar el preceptiu plat de pasta pre-cursa.
Estic d’allò més neguitós... però tinc bones sensacions per demà. En "homenatge" als meus companys "cobardes" (la majoría d'ells són dels voltants de Granollers) demà correré amb la camiseta negre cobarde.
Si baixo d' 1 hora cinquanta, em donaré un homenatge !.
.

SENSE COMENTARIS ...


Pel que te de simbología: ser una dona, fundamentalisme radical, estar feta la foto al mateix Irán...
... ole tus ovarios !.

(encara que és fàcil que no se'n torni a saber rés més d'ella...)
.

DEMÀ JA ÉS AQUÍ ....

.
Ara mateix són les onze del matí del dissabte pre-cursa del any; demà, a aquesta mateixa hora, ja portaré a les cames uns cinc quilòmetres de Mitja Marató.... i encara me'n faltarán 16 i pico !!!.
Sembla que demà farà fred.. però que lluirà el sol.

Bon dia per córrer !.
.

viernes, febrero 5

SOC SERRATISTA, JA HO SABEU...

... però el que no sabeu és que he descobert, tard -molt tard, i gracies a la meva Andrea- al gran Sabina. Les lletres de les cançons d’en Sabina son... un luxe.
Serrat, Sabina... Sabina y Serrat: quina joia poder-los tenir, gaudir i sentir-los junts
(mai no me’n penediré lo suficient per no haver anat a veure “Dos pájaros de un tiro”... snifff !).
Com a mostra, dos grans exemples... (com veieu, continuo sense saber "pujar" vídeos).
I és que una lletra com aquesta és impagable:
CONTIGO
Yo no quiero un amor civilizado,
con recibo y escena del sofá;
yo no quiero que viajes al pasado
y vuelvas del mercado con ganas de llorar;
yo no quiero vecinas con puchero;
yo no quiero sembrar y compartir.
Yo no quiero 14 de febrero,
ni cumpleaños feliz.
Yo no quiero cargar con tus maletas;
yo no quiero que elijas mi champú;
yo no quiero mudarme de planeta,
cortarme la coleta,
brindar a su salud.
Yo no quiero domingos por la tarde;
yo no quiero columpio en el jardín.
… lo que yo quiero, corazón cobarde,
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas;
y matarme contigo si te mueres,
porque el amor cuando no muere, mata;
porque amores que matan, nunca mueren.
Yo no quiero juntar para mañana,
nunca supe llegar a fin de mes;
yo no quiero comerme una manzana
dos veces por semana sin ganas de comer;
yo no quiero calor de invernadero;
yo no quiero besar tu cicatriz;
yo no quiero París con aguacero, ni Venecia sin ti.
No me esperes a las 12 en el juzgado;
no me digas volvamos a empezar.
Yo no quiero ni libre ni ocupado,
ni carne ni pecado, ni orgullo ni piedad;
yo no quiero saber porqué lo hiciste;
yo no quiero contigo ni sin ti.
...lo que yo quiero, muchacha de ojos tristes
es que mueras por mí.
Y morirme contigo si te matas;
y matarme contigo si te mueres,
porque el amor cuando no muere, mata;
porque amores que matan, nunca mueren.
.

DONAR SANG, SÍ …

però no dos dies abans de córrer una Mitja Marató, tontet !. La veritat és que no sé en què pensava...

Poc abans de les dues he acabat la darrera de les meves visites del matí, i ho he fet a Granollers; i m’he apropat fins a la plaça Porxada per veure cóm anaven els preparatius del muntatge pel lliurament de dorsal per la Mitja de diumenge i pel lliurament d’obsequis al corredor. I quan hi anava caminant (tot el centre de Granollers és zona de vianants... cosa dels d’Iniciativa-Verds, suposo) m’he topat amb el autobús del Banc de Sang; i cap dins que me’n he anat. Després de omplir el munt de caselles de Sí/No del formulari, m’han punxat un dit per veure “no sé què” i quan ja anava a estirar-me per a fer l’extracció, la doctora no sé cóm s’ho ha fet anar que li he contestat:
-bé, diumenge corro la Mitja Marató...
...i, evidentment, no m’ha deixat donar sang perquè no hauria recuperat, d’aquí a diumenge, tot el que avui m'haguessin tret; per cert, cada cop que dono sang (2/3 cops l’any, mínim) els paios al·lucinen amb la rapidesa amb la que omplo la bossa: tinc la sang súper fluida i la bombejo amb força. Ja veus tu.
He dinat a Granollers i poc després de les tres ja estava altra cop a la Porxada per recollir el dorsal (3866) i l’obsequi (cutre, cutre, cutre: una tovallola Adidas blau cel i una bosa-macuto negre del més horrible que he vist mai) i ja hi havia unes 30 persones fent cua... i al cap de menys de deu minuts la cua ja donava la volta a la plaça.
Granollers viu la Mitja, “la seva Mitja”; es veu pels carrers, pels comentaris de la gent, pels aparadors de les botigues. Està clar que la fama que te no és per casualitat.

Amb una cursa així... diumenge no puc fallar !.
.

jueves, febrero 4

LO PROMETIDO ES DEUDA...

.
Avui tocava bici (10 quilòmetres), exercicis de força de braços i estiraments, una llaaaarga sessió d'estiraments. I això és precisament el que he fet... després de passar-me més d'una punyetera hora dins del cotxe per arribar des de Badalona a Can Mèlich. Odio anar en cotxe !!. Però noi, plovisquejava (el suficient com per no poder anar en moto) i avui no he tingut més remei que agafar-lo.
A la bici m'he trobat bé (una mica carregat de quàdriceps, però rés important) i gaire bé sense cap molèstia ni als isquiotibials ni el soleu. En els exercicis de braços no he forçat, però els tenia que fer per tractar d'evitar que em torni a passar el mateix que l'altra cop: que en acabar no els podia ni moure !. I els estiraments, avui més necessaris que mai.

Demà, “si el cuerpo me lo pide” repetiré la mateixa sessió d'avui: bici, braços i estiraments i potser faci, només potser, un parell o dos de quilòmetres a la cinta; no sé, ja veurem.

“... y el sábado, descansó !”
perquè... ja tenim a sobre la Mitja !.
.

EN TOMÁS MOLINA (per aquest cop) L’HA CLAVAT ... !!!


... perquè avui, finalment, P L O U; tota aquesta tarda ho ha estat fent (a Badalona al menys); clar que en Molina és badaloní el paio i tanmateix no ha volgut “quedar malament” amb els del barri i -no sé cóm- "ha fet ploure". A veure quina "predicció profètica" es treu de la butxaca per diumenge....

miércoles, febrero 3

AVUI… RELAX !

I és que les sèries d’ahir sembla que m’han passat una mica de factura. Em foten mal les natges, però no així en canvi les cames, ni els bessons, ni el soleu (algo es algo...).
Ara, abans d’anar-me’n a dormir, faré una sessió d’estiraments al menjador de casa, i cap al llit !. I serà demà i divendres quan vagi pel Club a fer una mica de bici i els necessaris exercicis de braços (no em pot tornar a passar diumenge lo del mal de braços de l’altra mitja marató).
Demà amenaça pluja; això vol dir cotxe altra cop. Collons !, i mira que ha fet fred aquests dies, eh ?, però és que el cotxe, per ciutat, em posa dels nervis.
.

martes, febrero 2

SORT N'HE TINGUT AVUI DE L'ALBERT ...


... perquè avui m'hagués “suïcidat” a la cinta. I es que ahir, després de recordar-me que:

- Txabi, no et veig entrenar gens per la Mitja, i 21 quilòmetres son 21 quilòmetres, no és cap “tonteria”...

varem quedar en que avui hauria de fer, com a mínim, uns 10 quilòmetres; el que no vaig fer és entendre'l be, i avui anava disposat a fer 10 sèries de 1 quilòmetre a velocitat 14, amb descansos de 1 minut i mig o dos; sort que quan en portava fetes 4 l'Albert m'ha dit que afluixés, que ell no parlava d'una sèrie forta de 10 quilòmetres, sinó de córrer 10 quilòmetres (que no és el mateix); així és que finalment he fet 5 sèries a 14 i un darrer quilòmetre a velocitat 12.
I és curiós: abans de començar a fer sèries a 14, el anar a 12 era el meu ritme normal-alt de cadència i avui, després de les 5 sèries a 14, al fer el darrer quilòmetre a 12 m'ha donat la sensació “com d'anar caminant” en lloc d'anar corrent. I me n'he adonat d'un altra cosa: corrent a 14 aixeco molt més els talons (van més "enganxats" al cul) i també els genolls en fer les pases, “boto” més. Però he acabat bastant “tocat” del soleu de la cama dreta (i suant com un "berro").
Ara (perquè jo conec el meu cos) el que toca és no força la màquina d'aquí a diumenge; així doncs una mica de bici, exercicis de braços i estiraments demà; descans dijous però fent estiraments a casa i més bici i estiraments divendres; i dissabte descans total.
Ja només falten 4 dies... !
..

lunes, febrero 1

A PUNT DE CAURE…

.
… perquè els símptomes són inequívocs: la cosa va de trancazo !.

He anat pel Club a fer 8 quilòmetres en bici i després la classe d’abdominals amb l’Albert... i en acabar no em podia ni aixecar del terra: estava marejat com una sopa, crec que tenia febre (ara ja ho confirmo) i totalment “tapat de nas”. Merda !. La setmana del repte més important del any i, cata-crack!, un handicap afegit als 21 quilòmetres i 97,5 metres del proper diumenge a Granollers.
I ara, una curiositat referent al perquè de la distància “un tanto rara” de 42 quilòmetres i 195 metres de la Marató:

La modalidad de "Maratón" fue introducida en el programa olímpico ya en los primeros Juegos de la era Moderna, en Atenas 1896. Pero desde esa fecha la Maratón fue teniendo una distancia aleatoria, aunque siempre en torno a los 40 kilómetros, la distancia que tuvo en su estreno en Atenas 1896. Cuatro años después, en París, la distancia aumentó en 260 metros; en St. Louis 1904 regresó a los 40 kilómetros pelados; y en Atenas 1906 subió a los 41 kilómetros y 860 metros (sí, ya lo sé, unas distancias raras, raras, raras…).
La distancia oficial de 42 kilómetros y 195 metros no se fijó hasta los Juegos de Londres 1908, y fue gracias a un capricho de la realeza británica. Y es que el 24 de julio de aquel año los atletas recorrieron 26 millas desde la línea de salida (situada junto al castillo de Windsor) hasta el estadio Shepherd's Bush, al que tenían que entrar y completar las 385 yardas hasta llegar a cruzar la línea de meta, situada -exactamente- frente al palco de la reina Alexandra. Esta distancia de 26 millas y 385 yardas (puñeteros ingleses y sus jodidas medidas) convertida al sistema métrico son los ahora ya clásicos 42 kilómetros y 195 metros. Esta primera Maratón la ganó el estadounidense John Hayes con un tiempo de 2h 55’18’’. Actualmente, y desde el 28 de Septiembre de 2008, el récord del mundo de Maratón está en 2h 03’58’’ por el “monstruo” etíope, el gran Haile Gebrselassie… Sí, vale, ya lo sé, él corre la Maratón enterita casi en el mismo tiempo en que yo -con mi 1h 54'03''- corro tan solo 1/2 Maratón; pero es que hay que tener presente que yo he nacido
blanco, en el primer mundo, y sin muchas aptitudes para correr por lo que parece... Y ya se sabe que, de donde no hay, no se puede sacar !...
.