sábado, julio 31

JA TINC “EL MEU MOMENT” DELS CAMPIONATS…


Ahir dijous em feia una foto, a la mateixa graderia, amb la russa sots campiona d’Europa de 10.000 metres ,“la meva distancia” (una foto que està a la càmera d’en Giussepe i que jo no tindré fins que ell torni a Itàlia i la pengi en el seu facebook juntament amb les mils i mils de fotos que el paio està fent).
Però avui divendres he tingut "el meu moment", un moment màgic, breu, fugaç, intens... Veureu.
Vaig escriure diumenge passat:
"prometo foto amb Marta Domínguez".
No em pregunteu el perquè, però sento una verdadera debilitat -no carnal- per aquesta ja veterana atleta palentina, rosa tenyida, amb una molt cursi cinta rosa al front, boca massa gran per culpa d’una dentadura desproporcionada, però amb un somriure irresistible. Com a corredora és una lluitadora i una triomfadora, però “de les que s’ho ha tingut que currar”. És per això que jo avui estava força content perquè -en ser la meva posició al podi la de sempre hissar la bandera del guanyador/ra, la de la medalla d’or- podria mirar a la cara a Marta mentre la bandera s’enlairava i sonava l’himne i poder fer-li des d'allà baix algun gest de complicitat. Però finalment ha quedat segona -sots campiona d’Europa dels 3.000 metres obstacles, que no està gens malament- i m’ha tocat hissar la bandera de la russa. Però “el meu moment” ha arribat quan, enlairades ja les banderes i sonant l’himne de la Federació russa, ens hem creuat els dos una mirada (jo no havia deixat de fer-ho des de que ella ha pujat al calaix), li he clucat l’ullet -algun dia tindré un seriós problema amb aquesta, del tot innocent, mania que tinc- li he fet un gest d’assentiment amb el cap i li he llançat un llarg mig somriure de complicitat que volia, a més, fer-li arribar la meva admiració. El meu “moment” ha estat quan Marta, mirant-me fixament als ulls durant uns segons -que se m’han fet deliciosament llargs- ella també m’ha clucat l’ullet, m’ha retornat l’assentiment amb el cap i m’ha deixat anar un dels seus encisadors somriures. I no, no ha estat un somni, no m’ho he imaginat: ha estat així com us ho dic (pregunteu-li quan la veieu...).
Ja no necessitava cap foto. Ja tenia “el meu moment”.
Repeteixo, no em pregunteu el perquè sento debilitat per aquesta atleta, però és que la sento.
Per cert, avui no ens ha caigut cap llamp... però “mal rayo nos parta” durant el darrer acte d’hissar banderes d’avui, precisament el de la Marta i les russes dels 3.000 metres obstacles: ha començat a sonar l’himne, ha continuat sonant, i sonant... i les banderes no pujaven perquè s’ha encallat el botó del mecanisme que les fa pujar: teníeu que haver vist la cara de mala llet que posava la russa guanyadora de l’or veient que allò no pujava i que ja s’estava acabant l’himne. Finalment el botó s’ha desencallat i les banderes han acabat pujant. Ha estat l’anècdota del dia.
Encara que inicialment havia pensat fer-ho demà dissabte, per diumenge m’he muntat una “Txabi’s Party” a la piscina de casa per a tots aquells integrants del “Trapo’s Team” que ho vulguin (així és com vaig "batejar" ahir el nostre grup de "voluntaris de banderes"). És tracta de poder estar un parell d’horetes a la piscina tots junts, xerrant, banyant-nos, i després baixar fins al restaurant-buffet de davant de la Nestlé abans d’anar per darrer cop fins al Estadi, perquè diumenge és el dia de la cloenda dels Campionats (amb “festa grossa” per atletes i voluntaris a la zona del Fórum).
Per cert, la bandera que ahir varem muntar i desmuntar fins a quatre vegades, i total per acabar hissant-la malament, era la d'Hongria).
.

1 comentario:

  1. M'encanta com t'expliques, es com si jo ja hagues estaten aquest mundial!!

    ResponderEliminar