domingo, julio 31

CAMPIONAT DEL MÓN DE NATACIÓ “BARCELONA 2013”


Cóm és nota que a Barcelona ens preparem a consciència, i amb temps suficient, per a les coses; i més quan es tracte de la preparació i celebració d’esdeveniments esportius: només cal recordar els nostres inoblidables Jocs Olímpics del 92.
Com ja sabreu, Barcelona ha estat escollida com a seu dels Campionats del Món de Natació 2013. I ja ahir mateix, “començant a posar-hi fil a l’agulla”, es va posar a prova la primera de les instal·lacions que albergaran algunes de les disciplines dels Campionats; la que veieu a la foto és la flamant piscina de...
l’Estació del Metro de Passeig de Gràcia (ahir dissabte per la tarda).
tota una innovació, i tota una revolució, per uns Campionats del Món !.
Som o no som uns innovadors de collons els barcelonins ?.
(fotografia penjada al seu twitter per l’Andreu Buenafente...).

QUILÒMETRES I QUILÒMETRES...


1-2-3-4-5-6-7-8-9-10-11-12-13-14-15-16-17-18-19-20-21-22-23-24-25-26-27-28-29-30-31-32-33-34-35-36-37-38-39-40-41-42-43-44-45-46-47-48-49-50-51-52-53-54-55-56-57-58-59-60-61-62-63-64-65-66-67-68-69-70-71-72-73-74-75-76-77-78-79-80-81-82-83-84-85-86-87-88-89-90-91-92-93-94-95-96-97-98-99-100-101-102-103-104-105-106-107-108-109-110-111-112-113-114-115-116-117-118-119-120-121-122-123-124-125-126-127-128-129-130-131-132-133-134-135-136-137-138-139-140-141-142-143-144-145-146-147-148-149-150-151-152-153-154-155-156-157-158-159-160-161-162-163-164-165-166-167-168-169-170-171-172-173-174-175-176-177-178-179-180-181-182-183-184-185-186-187-188-189-190-191-192-193-194-195-196-197-198-199-200-201-202-203-204-205-206-207-208-209-210-211-212-213-214-215-216-217-218-219-220-221-222-223-224-225-226-227-228-229-230-231-232-233-234-235-236-237-238-239-240-241-242-243-244-245-246-247-248-249-250-251-252-253-254-255-256-257-258-259-260-261-262-263-264-265-266-267-268-269-270-271-272-273-274-275-276-277-278-279-280-281-282-283-284-285-286-287-288-289-290-291-292-293-294-295-296-297-298-299-300-301-302-303-304-305-306-307-308-309-310-311-312-313-314-345-316-317-318-319-320-321-322-323-324-325-326-327-328-329-330-331-332-333-334-335-336-337-338-339-340-341-342-343-344-345-346-347-378-349-350-351-352-353-354-355-356-357-358-359-360-361-362-363-364-365-366-367-368-369-370-371-372-373-374-375-376-377-378-379-380-381-382-383-384-385-386-387-388-389-390-391-392-393-394-395-396-397-398-399-400-401-402-403-404-405-406-407-408-409-410-411-412-413-414-415-416-417-418-419-420-421-422-423-424-425-426-427-428-429-430-431-432-433-434-435-436-437-438-439-440-441-442-443-444-445-446-447-448-449-450-451-452-453-454-455-456-457-458-459-460-461-462-463-464-465-466-467-468-469-470-471-472-473-474-475-476-477-478-479-480-481-482-483-484-485-486-487-488-489-490-491-492-493-494-495-496-497-498-499-500-501-502-503-504-505-506-507-508-509-510-511-512-513-514-515-516-517-518-519-520-521-522-523-524-525-526-527-528-529-530-531-532-533-534-535-536-537-538-539-540-541-542-543-544-545-546-547-548-549-550-551-552-553-554-555-556-557-558-559-560-561-562-563-564-565-566-567-568-569-570-571-572-573-574-575-576-577-578-579-580-581-582-583-584-585-586-587-588-589-590-591-592-593-594-595-596-597-598-599-600-601-602-603-604-605-606-607-608-609-610-611-612-613-614-615-616-617-618-619-620-621-622-623-624-625-626-627-628-629-630-631-632-633-634-635-636-637-638-639-640-641-642-643-644-645-646-647-648-649-650-651-652-653-654-655-656-657-658-659-660-661-662-663-664-665-666-667-668-669-670-671-672-673-674-675-676-677-678-679-680-681-682-683-684-685-686-687-688-689-690-691-692-693-694-695-696-697-698-699-700-701-702-703-704-705-706-707-708-709-710-711-712-713-714-715-716-717-718-719-720-721-722-723-724-725-726-727-728-729-730-731-732-733-734-735-736-737-738-739-740-741-742-743-744-745-746-747-748-749-750-751-752-753-754-755-756-757-758-759-760-761-762-763-764-765-766-767-768-769-770-771-772-773-774-775-776-777-778-779-780-781-782-783-784-785-786-787-788-789-790-791-792-793-794-795-796-797-798-799-800-801-802-803-804-805-806-807-808-809-810-811-812-813-814-815-816-817-818-819-820-821-822-823-824-825-826-827-828-829-830-831-832-833-834-835-836-837-838-839-840-841-842-843-844-845-846-847-848-849-850-851-852-853-854-855-856-857-858-859-860-861-862-863-864-865-866-867-868-869-870-871-872-873-874-875-876-877-878-879-880-881-882-883-884-885-886-887-888-889-890-891-892-893-894-895-896-897-898-899-900-901-902-903-904-905-906-907-908-909-910-911-912-913-914-915-916-917-918-919-920-921-922-923-924-925-926-927-928-929-930-931-932-933-934-935-936-937-938-939-940-941-942-943-944-945-946-947-948-949-950-951-952-953-954-955-956-957-958-959-960-961-962-963-964-965-966-967-968-969-970-971-972-973-974-975-976-977-978-979-980-981-982-983-984-985-986-987-988-989-990-991-992-993-994-995-996-997-998-999-1.000-1.001-1.002-1.003-1.004.....
Després d’estar-me “mano sobre mano” dimecres, dijous i divendres -"l'excusa" era per una contractura a l’omòplat que encara dura i que crec motivada per la natació de divendres passat- ahir dissabte per la tarda vaig tornar a passar pel Club per “estirar una mica les cames” i trencar així el cercle viciós en el que estava entrant del "no fer rés perquè no em trobo bé", perquè encara em trobo més xafat si em quedo a casa...No sabia ben bé què fer, així que vaig pujar a la cinta i, apa, a córrer !. I com que em quedaven només 3 quilòmetres per arribar als 1.000 (des del 1 de gener d'aquest any)m’he proposat arribar-hi... i passar-me'n. A ritme 5:27 durant 5 quilòmetres (aquí ja "prova superada amb escreix!"), avituallament de beguda sense baixar de la cinta, i uns altres 2 quilòmetres més, però a 5:00, per acabar completant els 7 quilòmetres en 37:30 i cremant 615 calories (tornava a fer calor, mooolta calor ahir al club). Així doncs, la propera prova serà el superar els 1.000 quilòmetres... però corrent (perquè, dels ja 1.004 que porto fins ara, 503 els he fet pedalejant i 501 corrent); ja “només” me’n falten uns altres 499 abans de que acabi aquest 2011 !.
Com els cucs de seda, que fan la seva metamorfosis, jo ja he passat també -i superat- tres “estadis”:
-el de "no m’agrada córrer".
-el de "no m’agrada córrer en cinta".
-i ara estic en el de "corro més en cinta que per l’exterior".
Mira tu cóm canvien les coses...
Demà dilluns comença la meva “Rodríguez's week” pre-vacances (però que no deixen de ser com unes "mini-vacances" per a mi): les meves dues Martas marxen, una cap a Formentera (dimarts) i l’altra cap a Menorca (avui diumenge mateix). Em sembla que, per les tardes -i aprofitant que ja estarem en jornada continua a la feina- m’instal·laré al Club (llegir, nedar, córrer...).

viernes, julio 29

MÉS QUE UN GOL ...


Barça   Fundació Bill i Melinda Gates a favor de la eradicació de la Polio.

I encara hi ha algú que es pregunta el perquè del "més que un Club" ?

Acompanyen l'acord signat amb les imatges d'aquest enllaç  (algún culé se n’havia oblidat d'alguna d’elles... ?).
.

" L' ALTRE" 20 - N

20-N  (de 36 anys després).....  "Sant Tornem-hi, que no ha estat rés"

jueves, julio 28

EL QUE POT ARRIBAR A FER AMB TU…


… el pas de 28 anyets de no rés !.
El que sí està clar és que, ara, vaig més “fresquet de la teulada”; i que, contràriament a tota lògica raonable, en Xavier de 26 no atraparia corrent -ni de conya- al Txabi de 54 de la dreta...
Ves per on !.

LA CANÇÒ DE L'AMY...


Aquesta era la cançó favorita de Amy Winehouse... i, escoltant-la, sembla està clar el perquè.
So far away  ...by Carole King.
(cliqueu a sobre del nom de la cançó...).

miércoles, julio 27

... I D'AQUÍ A UN ANY

 





27-7-2012:  Cerimònia inaugural dels
Jocs Olímpics 
LONDON 2012


I de les seves dues mascotes, "para gustos, colores".
Així ens les "expliquen":
"Las mascotas se llaman Wenlock y Mandeville.
Wenlock representa a los Juegos Olímpicos y recibe su nombre de Much Wenlock, un pueblo del siglo XIX en el que se empezaron a celebrar los juegos olímpicos de la era moderna. Mandeville por su parte tiene el mismo nombre del hospital donde empezaron a celebrarse los Juegos Paralímpicos, a los cuales representará en Londres 2012. Ambas mascotas están forjadas, figurativamente, del metal con el que se construyó el Estadio Olímpico que será sede de los Juegos.
Los grandes ojos de ambos personajes son en realidad cámaras que les permitirán “observar y grabar” los momentos más importantes del evento. La tercera cosa que comparten estos amigos es la insignia que se encuentra sobre sus cabezas y que hace referencia a los faros que todo taxi londinense lleva sobre el techo del vehículo.
De los detalles específicos de cada uno podemos destacar que Wenlock (Juegos Olímpicos) brilla en 3 tonalidades: dorado, plateado y bronce, haciendo referencia a las tres medallas que se entregan a los ganadores de las diferentes disciplinas olímpicas. Por último, se puede observar que esta mascota usa los cinco aros, que representan a los continentes del mundo, como pulsera. Por su parte Mandeville (Juegos Paralímpicos) es completamente aerodinámico, desde la cabeza con forma de casco de ciclista, hasta las manos puntiagudas que le servirán para cortar la resistencia del aire. Parece ser que veloz es el adjetivo que mejor describe a esta mascota, ya que además podemos observar un reloj-cronómetro en su muñeca derecha".

Del logo, ja ni en parlem...

(...i se'n fotien del nostre estimat COBI !).
.

AVUI JA FA UN ANY… !

Avui 27 de juliol de 2011, cap allà les 21,45 farà justament un any que vaig trepitjar per primer cop (com a Voluntari del Campionat d’Europa d’Atletisme Barcelona-2010) la tarima del àrea de cerimònia de banderes per hissar-ne la primera que em va tocar: va ser la del guanyador dels 20 KM. Marxa, el atleta de la Federació Russa Stanislav EMELYANOV.
Abans, però, la primera bandera que és va hissar aquella primera nit va ser la de Bielorússia, per la guanyadora de Llançament de Pes Nadzeya OSTAPCHUCK (que aquí a la foto encara no havia sopat la pobre...).
(el link porta data 28... perquè ja era 28 quan vaig arribar a casa per escriure l’entrada).
L’experiència de la meva participació com a Voluntari en els Campionats ... ? impagable i inoblidable !.
... i ja ha passat un any;  collons, cóm passa de ràpid el temps !.
Dos mesos després d’aquell dia, i molt animat per tot el que vaig veure i viure aquells intensos dies que em van “empapar” d’atletisme, vaig córrer -i completar- la meva primera Marató, a Berlín, i vaig “rematar'ho” amb una segona participació en una Marató dos mesos més tard (la de Donosti) i millorant fins i tot la meva marca berlinesa en 10 minuts.
Un estiu d’allò més “atlètic/maratonià” aquell del 2010.

Avui, descans, que em foten mal els malucs d’ahir i “em grinyola” una mica el genoll esquerra.
.

martes, julio 26

A 3


Mentre corria aquesta tarda a la cinta, ja tenia decidit cóm titularia, cóm decoraria i cóm “ambientaria” aquesta entrada d’avui:
 




No, no és que m’hagi canviat altra cop de cotxe i que ara tingui un A-3, no; el que passa es que mentre estava a la cinta he recordat que em faltaven 13 quilòmetres per arribar a completar 1.000 quilòmetres (entre corrent i pedalejant) des de que va començar aquest any 2011.
1.000 quilòmetres en 108 dies d'activitat  (...dels 207 que ja portem d'any). 
I tot i que pensava fer-los avui, he decidit finalment deixar-ho estar després de fer-ne “només10 (els 5 primers a 6:00, els 4 següents a 5:27 i l’últim a 5:00) en 56:50 i cremant (... i suant de valent) 880 calories, així que m’he quedat...  A 3; perquè, renoi, quina calor que he passat avui corrent al club!. Que podria haver fets els 13 i deixar-ho en un número rodó ? potser sí, però no hi havia cap necessitat de forçar rés. La bona noticia és que he tornat a poder beure, i tot sovint, sense deixar de córrer (i això sí que és una bona noticia: a glopets, poc a poc, però fent ingesta de líquids, quelcom molt necessari amb tot el que arribo a suar ara a l’estiu: "el secret" és que botella no estigui del tot plena, sinó mig buida).
El que des de fa mesos és una “tocada d’allò que no sona” és el meu estómac: jo sempre he estat “una llima” menjant, i amb unes digestions súper ràpides. Però la cosa ha canviat des de fa uns quatre o cinc mesos: el menjar se’m queda “allà dalt”, a l’estómac, sense baixar (sense anar més lluny, ahir us ho deia de la paella sitgetana, menjada a les tres i que a quarts de deu, després d'haver fins i tot anat al club a pedalejar i córrer, continuava “allà dalt”); i comença a ser una conya el tenir que estar sovint prenent-me un sobre d’Almax després de cada àpat "perquè això baixi"...

Txabi... et fas gran ! (... o potser és que ja no pots menjar tant copiosament com abans).

(C.Q.  997  108-503-494)  
.

lunes, julio 25

170 + 10 + 2

Què “raritos” són aquests dies festius que només ho son per a tu, però no per a tota la gent del teu entorn. Només tu fas festa. Doncs aquest ha estat un d’aquests dies: el antic “Santiago y cierra España, Fiesta Nacional” no es celebra ja a Barcelona, però sí a Badalona -on jo tinc el despatx- així que me l’he agafat (normalment el canviava per La Mercè... però aquest any cau en dissabte)..
Poc abans de dos quarts de dotze he agafat la Triumph i... cap a Montserrat. Del que és tractava era de "gastar els pneumàtics pels laterals", ja que la majoria dels quilòmetres que faig amb la moto els faig per ciutat i, per tant, només desgasto els pneumàtics per la part central.
La pujada a Montserrat m’agrada, i més avui que no m’he trobat a ningú pujant i l'he pogut fer “del tirón” i rapidet. De baixada no he tornat fins a Monistrol sinó que, des de dalt mateix, he rodejat tota la muntanya, i he agafat el trencall cap a Igualada, passant per l’antic port del Bruch, i després ja per la N-II fins agafar el desviament de la nova C-15 cap a Capellades i Vilafranca. Un cop a Vilafranca (quina merda de senyalitzacions per dintre la ciutat !) he agafat direcció Sitges. Paelleta de marisc a peu de platja i de tornada a Esplugues, per les “meves” Costes del Garraf, camí del club (170 quilòmetres). Hi he arribat amb la paella encara “a dalt de tot”, així que he decidit no córrer sinó fer 10 quilòmetres en bici, a veure si "l’ajudava a baixar" panxa avall; després de la bici, he estirat una mica les cames fent 2 quilòmetres a la cinta, estiraments... i cap a casa.

(la paella continua, a hores d'ara, "a dalt de tot" encara...)

(C.Q.  987  107-503-484)
.

sábado, julio 23

A M Y…


Després de tenir-lo durant més de mig any al costat del ordinador, veient-lo cada dia, no ha estat sinó precisament aquest mateix migdia que m’he passat al iPod els dos CD’s addicionals (jo creia que eren dos DVD's) d’un "pack especial" de la Amy Winehouse ("Frank" i "Back to black") que em van regalar aquest passat Nadal l’Andrea i la Marta. Saben que m’encanta l’Amy. I recordo que li he comentat avui a l’Andrea mentre ho estava fent:
- És una llàstima, però crec que l’Amy la palmará aviat…
Acabo d’arribar del cine (*) i Sara, la meva companya del despatx, amb la que compartim molts i molts cops a l’Amy com a música de fons a l'ordinador, m’acaba d'enviar un missatge curt, precís, dur:
- Ha mort l’Amy Winehouse, què fort …
(*) he anat a veure Pequeñas mentiras sin importancia”: no us la perdeu.
.

EXCEL·LENT TARDA-NIT EN REMULL…


… tot i que em vaig reafirmar en la idea, cada cop més, de que jo soc “de secano” (... que no de “Mecano”), més de córrer que de nedar.
Finalment varem ser tres equips i un “yo nado solo”. D’aquest “solo” vaig a dir que, en veure’l que es posava el neoprè per nadar i dir-li a l’Albert:
- “si vols, els 10 quilòmetres els faig jo sol...”,
el primer que vaig pensar és: “vaya fantasma”.
Però, sí, sí, fantasma: una màquina el paio ! (no en recordo ara mateix el seu nom); va començar a nedar al mateix temps que tots nosaltres, pel carrer de l’esquerra, i plas, plas, plas, plas... a ritme dièsel, el paio és va “menjar” els seus 10 quilòmetres ell solet, quan els altres tres equips, tot i rellevant-nos, gaire bé no n’havíem fet ni 7. Chapeu ! (és clar que ell fa curses en mar obert, de 12 i 15 quilòmetres... és un “ex Natació Barcelona dels de tota la vida”).
A les 19,15 en punt ens varem tirar a l’aigua els tres equips i "el solo":
- “Els Mantas” (en Marc, en Jordi, en Marcos i en Víctor, als que a darrera hora s’hi va afegir en Darío i que finalment van acabar completant 9,100 quilòmetres en tres hores).
-“Els Dophins” (en X.Celma, en César i en Gerard, que van nedar 9,150) i...
-“Els Sapos” (en Tomàs, l’Albert, l’Edu -el socorrista- i en Txabi que, gràcies a mi, “només” van poder-ne completar 8,700). També va fer dues sèries de 50 metres la Eli (collons cóm corria...!).
Jo vaig poder “ajudar” només en 5 sortides a la piscina: una primera i una segona fent 100 metres cada cop -quatre piscines, quatre “llargades”, cada un dels dos cops- però després ja 3 “chapuzones” de només 50 metres -de dues llargades cada cop- perquè, apart d’anar ja fos, a la última de les llargades em va donar una forta rampa al bessó de la cama dreta (que ja m’havia “amenaçat” a la segona llargada de la quarta; mai fins ara, corrent, m'ha donat cap rampa).
Una "ajuda" d'uns ridículs 350 metres. I’m sorry, team !.
L’Albert està fort, molt fort, nedant (i corrent, i en bici...) però nedant no creieu que deixa gaire enrere a en Tomàs: quines màquines els dos, fotent llargades de 500 i 600 metres “del tirón” en els 3 últims quilòmetres ! (de la resta de participants no em vaig poder fixar gaire perquè, un cop jo ho vaig deixar, em vaig dedicar a peu de piscina a anar comptant els llargs que anaven fent els companys).
Repeteixo, varen ser tres hores en remull amb un gran ambient de camaraderia. I en el aire, la promesa de repetir-ho el mes de setembre, abans de que “tanqui” la piscina.
El que està clar ( ...quin descobriment !) és que el estar mitjanament en forma -i jo crec que ara mateix ho estic- no és cap garantia, ni de lluny, de poder fer de tot; i el nedar requereix preparació específica i quilòmetres i quilòmetres en remull, amunt i avall... i jo no nedava -fent llargades- des dels temps de la foto del perfil (és, precisament, una foto amb la Copa de segon classificat en una cursa de 50 metres lliures, a Vallirana l’any 1965, quan jo tenia 8 anys).
(I pensar que, quan en tenia 12, els del C.N. Barcelona em van donar una beca  per lo bé que ho feia això de nedar quan anàvem allà cada quinze dies amb el cole i que, després d’anar-hi només a tres entrenaments ho vaig deixar córrer perquè m’avorria...!.).   

jueves, julio 21

ELS MEUS 3 SEGONS "DE GLÒRIA"...


Perquè sí, i sense cap motiu aparent, aquest migdia abans de dinar m’he mirat, amb melangia, la foto que tinc sobre la taula del despatx creuant per sota de la pancarta de la línea d’arribada de la HALF MARATHON DE NOVA YORK 2009.  Ja vaig explicar aquí en el seu moment que, estant de vacances a NY de tornada de Costa Rica, em vaig trobar -de cop- corrent la Mitja Marató de Nova York pels carrers de Manhattan, tot un somni, sense tenir ni idea de que es corria aquell dia 16 d’agost. I mirant avui la foto m’he dit:
            - No hi haurà cap imatge d’en Txabi en el vídeo oficial de la Half Marathon de Nova York ?.
Així que he fet una “google-recerca” a veure què hi trobava i... et voilà !:


Us hi heu de fixar bé, ja us ho aviso... però també us ho he posat ben fàcil.
En el minut 2:34 hi ha un “barrido”a les imatges; a la nova toma hi apareix, a la part esquerra de les imatges, més o menys a sota de la “Y” del cartell d'arrivada, un paio amb una camiseta “amarillo que te pillo” ben llampant; és la camiseta de la Cursa de La Maquinista 2009, la mateixa que li vaig regalar després de la cursa -dins mateix del metro- al noi dominicà que em va pagar el bitllet del metro per poder tornar des de la línea d’arribada -al final de tot de Manhatthan- fins gaire bé a dalt de tot, al carrer 57, que és on jo tenia l’hotel.
Quan en els minuts 2:36,2:37 i 2:38 apareix “el paio de la camiseta amarillo que te pillo” ja al tram final de la recta d’arrivada, veureu que saludo amb un “give-me five” a la gent que hi ha animant als vorals. Aquest és un gest que vaig fer repetidament durant tot el recorregut, i que he fet -repetidament- tant a Nova York, com a Berlín, com a Donosti; ho faig sempre que corro maratons, o mitja marató en aquest cas: un “give-me five” amb la gent que hi ha a les voreres, allà palplantats, per agrair-los el seu suport, els seus crits d’ànim, tant necessaris quan corres durant tants i tants quilòmetres.
Perquè negar-ho: he tingut un “subidón” quan m’he reconegut a les imatges, entre els mils i mils de corredors que hi havia corrent aquell dia pels carrers de Manhattan, i de entre les cents i cents d’imatges que deurien haver gravat aquell dia...
I no, no m’ho invento: soc jo, creieu-me.
.

miércoles, julio 20

UNS ALTRES 10 QUILÒMETRES


Avui, sincerament, he arribat al club sense ni idea del què pensava fer; i quan em passa això ja em veig, de sobte, trotant dalt la cinta. I un cop allà dalt, el de sempre:
- faràs una “cursa de fons”, a ritme lent...
- no, faràs una altra sèrie ràpida...
- no, no, faràs un mix...
- no correràs més de 5 quilòmetres avui, que divendres tens natació...
(semblava el mateix Francisco Camps, el valencianet, decidint si marxava o no, si és declarava culpable o no... un mar de dubtes).
Així que, finalment i sobre la marxa, he anat decidint el què fer: he començat a córrer a ritme suau (6:00), amb la intenció de fer-ne 2 a 6:00, 2 a 5:27, 2 a 5:00... però ho he anat variant a mida que corria, pensant:
-“fes-ne 5 de seguits sense variar aquest ritme de 6:00 i després fes-ne 2 a  5:27, 2 a 5:00, i acabant amb un darrer quilòmetre a 4:36”...
Ná de ná. El que he fet finalment han estat aquests 10 quilòmetres: 7 quilòmetres, del tirón, ”a ritme marató de 6:00”, seguits de 2 quilòmetres a 5:27 i per acabar amb un darrer quilòmetre a 5:00. Tot això cremant 880 calories (quina suada !) en 58:00 minuts clavats. Per cert, torno a entrenar amb música, amb el mini-iPod blau que li vaig comprar a Marco “de second hand”, en substitució del meu que “em va volar”.
Espero que aquests 10 quilòmetres d’avui no em passin factura divendres a la competició 100x100 de natació. I parlant de natació: el meu petit, però merescut homenatge a Andrea Fuentes (fins ara, injustament, sempre a l'ombra de la gran Gemma Mengual). 

(C.Q. 975  106-493-482....   apropant-me cada cop més als 1.000 quilòmetres fets -correguts o pedalats- en el que va d’any !).
.

martes, julio 19

“BUCLE” PERILLÓS…

Cada cop n’estic més convençut:
el no fer rés m’esgota, em cansa, “m’adorm”...
Val, sí: aquesta passada nit/matinada, amb la pluja, els llamps i els trons, ja no m’he tornat a dormir des de que han sonat les quatre i m’he llevat a tancar finestres. Però si per la tarda hagués fet cas a la meva primera idea, avui que he plegat d’hora, me n’hauria anat cap el club, sí més no a pedalejar una mica o, coneixent-me com em conec, hagués tornat a pujar a la cinta a córrer una bona estona. Hagués arribat a casa cansat, però físicament.
En lloc d’això, me n’he anat cap a casa, m’he posat roba còmoda, m’he estirat al sofà, he encés la TV... i ja “l’he liada”: m’ha agafat una “modorra” impressionant, m’he endormiscat... i ja no he estat capaç de fer rés més fins l’hora de sopar.
I és que el no fer rés, el no estar “actiu”, em deixa “aplatanat”, sense esma, entrant en un bucle de no tenir ganes de fer rés perquè em trobo cansat, i em trobo cansat perquè no faig rés, i bla, bla, bla...
Recordeu-me que quan em torni a passar quelcom semblant al que m'ha passat aquesta tarda (i que em passa sovint els divendres, però aconsegueixo normalment “sortir-me’n”) que no em faci cas ni a mi mateix i tiri pel dret cap el club, sense pensa-m’ho (o que em calci les sabatilles i surti a córrer per voltants de casa).
El “sillón-ball” té perill, moooolt de perill... t’atrapa i no et deixa sortir-ne de la seva “abraçada d’os”.

lunes, julio 18

A PER ELLES ... !

Aquestes seran les meves properes sabatilles; definitivament, em declaro "SAUCONY-addicte":
les  "RIDE 4" , per petjada neutra (...com la meva).

ELS 5 QUILÒMETRES…


més ràpids que mai he corregut fins ara.
Avui m’he decidit per fer una sèrie una mica menys ràpida que l'altra dia, però molt més intensa, més “llarga”; en lloc de sèries de 500 metres a 6:00 i 500 metres a 4:16, he fet el que m’havia proposat: fer, durant 5 quilòmetres sense descans, sèries de 250 metres i de 750 metres per quilòmetre a ritmes de 5:27 i 4:26.
Això vol dir -comparant amb les sèries de l'altra dia- que el “temps de recuperació” entre les sèries “llargues” ha estat més curt (de 250 metres en lloc dels 500), però fen-t’ho a més velocitat (a 5:27 en lloc de a 6:00... 33 segons menys per quilòmetre); per contra, la sèrie “llarga” la he fet més llarga (de 750 metres en lloc de 500), però un pel, només un pel, més lenta (a 4:26 en lloc de a 4:16... 10 segons més per quilòmetre).
Això m'ha representat el poder acabar corrent els meus 5 quilòmetres més ràpids mai correguts fins ara: en només 23:30, cremant 430 calories (gaire bé 100 menys que l’altra dia, en les sèries de 500 i 500... suposo que perquè l’altra dia vaig estar corrent, a la sèrie, durant 7 minuts més).

Pels que no correu, i no podeu apreciar ni valorar en la seva justa mesura la vital importància dels segons de més o de menys mentre corres, demanar-vos que repetiu amb mi, amb cadència, amb ritme, com si fóssiu vosaltres mateixos un rellotge :
- Un, dos, tres, quatre, cinc...
Si ho heu fet bé, “a ritme”, això "només" són 5 segons.
5 segons no són rés... o poden ser molt mentre corres. I 5 segons per quilòmetre encara us poden semblar encara menys, quan el que corres són 10 quilòmetres; però és que resulta que aquests 5 segons, de més o de menys per quilòmetre, aquests insignificants 1, 2, 3, 4, 5 “inapreciables i insignificants” segons, resulta, deia, fan que acabis la cursa amb 50 segons de més... o de menys, que acabis la cursa en 46:48... o en uns (per a mi) molt brillants 45:58 (un somni, a hores d'ara)Aquesta és la diferència, la brutal diferència; i “només” has de córrer 5 segons més ràpid per quilòmetre: 1, 2, 3, 4, 5... “només” (o sigui, anar menys de ½ segon més ràpid cada 100 metres durant cada un dels 10 quilòmetres...).
És per això pel que (sense obsessionar-me) necessito agafar una punta més de velocitat de creuer”: per poder baixar de 47:00 en les meves curses de 10 quilòmetres (la meva millor marca és de 47:58). Avui ja he fet el primer pas “seriós” (m’ha costat més la primera sèrie que la última); això sí, he acabat xop, xop, xop...
Definitivament divendres al vespre el passarem “en remull: he formalitzat la meva inscripció a la competició de natació del Club de dissabte (100 sèries x 100 metres, i per equips). I per anar “ad-hoc”, i no desentonar amb la resta del equip, he "repescat" dels calaixos més oblidats el meu banyador “de competició”... ja !.

(C.Q.  965  105-493-472)

domingo, julio 17

BON DIA DE MOTOS…

Com que ni ahir ni avui no he corregut ni un sol metre, potser com a consol he vist per televisió els pilots catalans del Campionat del Món de Motociclisme, que sí que corrien, i cóm han donat tota una lliçó.
Primer, el descarat lleidatà Marc Márquez, imposant-se en Moto 2, en una cursa la seva -com sempre- molt intel·ligent i amb el punt necessari de risc, valentia i audàcia ("con un par...") en l’avançament definitiu a Stefan Bradl, el pilot alemany líder del Mundial i que, a sobre, avui corria a casa. Si en Marc no s'hagués caigut a les primeres curses del Campionat...
Més tard, en Dani Pedrosa. Després de la seva doble fractura de clavícula, i de la seva absència durant dos mesos (i després de tornar la setmana passada a Itàlia-Mugelo), avui ha donat tot un cop de manillar i -en una cursa “de les seves”- faltant 10 voltes ha avançat i deixat enrere a Jorge Lorenzo, despés d'haver-ho fet abans amb Casey Stoner. Val a dir que el traçat del circuit alemany (amb moltíssims més revolts d’esquerra que de detres) li ha permès donar estones de descans, a cada volta, a la seva clavícula dreta. Lorenzo continua segon del Mundial, però ja a menys de 50 punts del australià.
I per últim: he dit i repetit -un i mil cops- lo dur que sempre m’ha semblat, i em sembla, el ciclisme, tant el de carretera com el de mountain-bike. I ahir el Tour de França ens va tornar a donar una nova imatge, dura, crua -una més- que ens permet comprovar de quina "pasta" és de la que estan fets els ciclistes, amb aquest holandès que, per suposat, s’hi va deixar la cara en l’etapa d’ahir.

viernes, julio 15

SPRINT SÈRIE AGAIN….

Avui he passat en pocs segons del “sillón-ball” a les “sprint-sèries”, que ara feia ja força temps que tenia oblidades. Si, com deia Napoleón:
“La grandeza de un hombre consiste en que sea capaz de hacer a solas, aquello de lo que se ve capaz de hacer delante de mucha gente”...
... avui li he fet cas al petit-gran general cors; perquè estava a casa “perreando” al sofà, sense gens ni mica de ganes de fer rés (com caaaaada divendres per la tarda), i menys de córrer; però cap allà les set del vespre tot plegat m’he vist assegut a dins del cotxe camí del club. I un cop allà, gaire bé sense pensar-m’ho, m’ha donat per recuperar les meves particulars “sprint-sèries”. No les tenia totes amb mi, perquè les molèsties a la cuixa esquerra no m’havien desaparegut del tot, però tot i així ho he provat corrent una sèrie ràpida (al menys per a mi) de 6 quilòmetres.
He corregut els primers 5 quilòmetres en sèries alternes de 500 metres, a ritmes 6:00 i 4:16; i el darrer quilòmetre he fet 250 metres a 6:00 i 750 metres a 4:16, que no està gens malament. I tot això en 30:30, cremant 520 calories; i després de força dies fent “el préssec”, avui el solucionat el tema “sabatilles”: he portat -i deixat- a la taquilla les “Brooks”, i m’he emportat cap a casa les Saucony, perquè corro més al Club que no ocasionalment per fora, pels voltants de casa, sense anar abans pel club, així que no tenia sentit estar corrent a la cinta cada dia amb les meves velles i estimades, i ja molt "cascades Saucony berlineses".
El que està clar és que l’objectiu és el poder arribar a fer les sèries de 250 i 750 metres, perquè el “descans” a ritme 6:00 durant 500 metres és fa molt llarg i em trenca el ritme. El proper cop provaré de córrer 5 quilòmetres fent la sèrie de 250 i 750 metres (... i si poden ser 6 ó 7 quilòmetres, millor). Crec que amb això podré anar agafant una mica més de punta de velocitat de fons.

Divendres que ve, per la tarda, no correrem; el passarem en remull !. Perquè hi ha una competició “amistosa” de natació a la piscina exterior del Club a partir de les 19,15, i amb un pica-pica en acabar.  Nedarem, en equips de 4, 100 metres durant 100 vegades (10.000 metres). Jo fa molt que no nedo... així que ja veurem què tal em va la cosa.


(C.Q.  970  104-493-467)

jueves, julio 14

ENDINSANT-TE…

... per l’interior de la província de Girona encara pots trobar-te amb joies com aquesta:
el clàssic “enrajolat” de Xocolates TORRAS
(abans, està clar, "Chocolates") que hi havia casi a totes les entrades dels pobles (aquest està gaire bé intacte), juntament amb els parcs infantils que aquests xocolaters catalans  instal·laven per tot arreu (amb el seu tobogan, els gronxadors, els "sube y baja"...).  


O pots trobar-te, encara, “enrajolats del règim”, també a l'entrada del poble, com aquest altra, tot una “joia”, i força ben conservat.

Avui, jornada de descans... segona consecutiva.

miércoles, julio 13

MANHATTANHENGE


Aquesta nit, la posta de sol s’alinearà perfectament amb les rectes que dibuixa la quadrícula dels carrers de Manhattan, a Nova York, en un fenomen que és coneix com a "Manhattanhenge" (en una clara, i gens subtil, referència amb el monument prehistòric anglès de Stonehenge).
El sòl baixarà "encanonat" entre el perfil dels gratacels de "la gran manzana", il·luminant al seu pas -com es veu a la foto- els carrers orientats d’est a oest 14, 23, 34, 42 i 57 (pel carrer 42 hi vaig córrer jo l’any de la Mitja Marató de NYC correguda "per sorpresa"; i, casualment, al carrer 57 -cantonada amb Broadway- teníem l'hotel).
Si la quadrícula dels carrers de Manhattan estigués perfectament  alineada cap el nord (com sí que passa a Stonehenge) aquest fenomen ocasional novaiorquès es veuria durant els solsticis (però què llestos eren els nostres ancestres, tot i els nuls mitjans dels que disposaven); però al estar lleugerament inclinada 30 graus, les dates a Nova York varien i no hi coincideixen.
(Font: LA VANGUARDIA digital)
.

martes, julio 12

UNS ALTRES 10 QUILÒMETRES...


... però avui, corrent. Amb la previsió de que demà no hi aniré -toca descans- i de que dijous tampoc (berenar-sopar en família), avui -després dels 15 quilòmetres en bici d'ahir- m'he pujat a la cinta tot decidit i m'he “cruspit” 10 quilòmetres corrent, amb ritme “in crescendo” variable:
- el primer quilòmetre, d'escalfament, a 6:00 (... per comprovar que rés em “grinyolava” a les cames); els 6 següents a 5:27; els altres 2,5 a 5:12... per acabar rematant-t'ho amb uns últims 500 metres a 4:36. Tot això en 54:13, cremant -suant com un berro, millor dit- 847 calories.
L'avantatge que et dona el córrer -una d'elles al menys- és que aprens anatomia: et fa mal un múscul del teu cos, i corres ràpid a mirar quin és, cóm es diu. I és que avui, en acabar de córrer, he notat una punxada/molèstia a la part del darrera de la cuixa, gaire bé a la part mitja del que resulta ser el... bíceps femoral (segons Mr. Google, que “ho sap tot”); si ja tenia previst no fer rés durant dos dies, ara amb aquesta molèstia, raó de més. A descansar toca !.

(C.Q.  954  103 493 461)
(ens apropem cada cop més als 1.000 quilòmetres des del mes de gener, després de 103 dies d'activitat, ja sigui pedalant o corrent).
.

I ARA QUÈ ?.

Marta Domínguez, exculpada también de suministro de fármaco sin receta. La atleta palentina queda por tanto, libre de todo cargo por dopaje y por suministrar sin receta un fármaco.


... cóm et treus “la merda de sobre” d’un “marrón” com aquest ?; cóm queda la teva imatge personal i professional ?; cóm és pot engegar el ventilador tan impunement, jugant d’aquesta manera tant alegre amb la vida i el treball d’una persona ?; cóm evitarà Marta, la "meva" Marta Domínguez (tot i la bandera i el toro) quan la mirin pel carrer, o quan estigui altra cop corrent sobre el tartán d’un estadi, no pensar: 
-“aquests pensen que sí que ho vaig fer...”.
cóm és pot arribar a viure, ja permanentment, sota sospita ?; qui creurà en la netedat d’un nou triomf de l’atleta palentina, la meva rubia teñida preferida, cursi més que cursi, amb la seva cinta rosa al cap ?.
Marta, jo estic amb tu... i et vull veure ben aviat tornant a córrer per aquests mons de Déu.  Ànims !.

(ara que també et dic que, si saps del cert els noms dels que esborronen l’esport, el nostre i el de la resta d’esports, ho hauries de poder dir amb tota la tranquil·litat del món i sense amagar-te de rés).
.

lunes, julio 11

UN ANY DESPRÉS...


… continuo meravellat de la poca importància que se li don -i se li va donar en el seu moment- al fet de que BARÇA-ÑA guanyés, avui fa justament un any, la Copa del Món de Futbol. Sembla com si fos lo més normal del món, quan no l’havíem guanyat mai en tota la nostra història (... ni crec que la tornem a guanyar mai altra cop, la veritat). És quelcom semblant al poc reso mediàtic que van tenir el nostres sis títols:  
“Copa - Lliga - Champions - Super Copa d’Espanya - Super Copa d’Europa - Mundial de Clubs”
en una mateixa temporada: tot el que és podia guanyar (Copa Catalunya apart, és clar...).
No vull ni imaginar-me el que ens hauríem hagut de “tragar” si haguessin estat els “merengones” els qui, en un mateix any, guanyessin dos títols, o tres, o quatre, o cinc  (sí, ja ho sé, sembla ciència ficció això que estic dient de guanyar tant referint-me alsmerengones”...); i ja ni et dic si fossin ells els qui haguessin guanyat els sis títols que nosaltres sí varem guanyar: encara n’estarien parlant avui !. I, si ho penseu bé i ho recordeu fredament, aquesta gran gesta esportiva nostra, monumental, èpica, irrepetible, va passar gaire bé sense pena ni glòria, inclús a casa nostra.
Avui, amb la “galipàndria” que vaig agafar la nit de divendres al sopar, he decidit que millor no ofegar-me corrent a la cinta, i he tornat a posar en contacte el meu cul amb el seient de la bici (continuen a la grenya) per acabar fent a bon ritme 15 quilòmetres, en poc més de 36 minuts. Encara que, com que jo ja no respiro gaire bé gens pel nas (“zero” seria més exacte) el estar refredat, o amb el nas tapat o gotejant, no m’afecta tant com a la resta de mortals (emprenya el degoteig del nas, això sí).
I parlant de bicis... podeu imaginar-vos els diaris francesos si, “a la Vueltaun cotxe de TVE s’emporta per davant a un ciclista francès... ?.

(C.Q.  944  102-493-451)
.

TEMPS ERA TEMPS…


… que deia en Serrat en aquella cançó.
La foto és, per descomptat, del segle passat (any 1981 ó 1982).
D’esquerra a dreta els Albert Brothers: en Josep, en Jordi i sí... en Txabi (perquè, sí: jo fa temps, mooolt de temps, en una galàxia molt, molt llunyana, tenia cabell...).

domingo, julio 10

TORNANT A FER “LA CABRA”…


Sí, perquè ahir vaig tornar a fer la pujada fins al Santuari de Puig - l’Agulla des de Sant Julià de Vilatorta… o al menys aquesta era la meva intenció; perquè amb el que no comptava, o no sabia més ben dit, era que ja havien començat les obres del desdoblament del Eix Transversal.
Vaig sortir ja cap el tard, encara que amb força sol. Començo a pujar, pujar... i en arribar al pas per on, des de sempre, és passava per sobre l’Eix Transversal per encarar ja la carena... zas !, tallat per les obres: impossible passar a l’altra banda. Vaig intentar recular una mica, paral·lel a la tanca de les obres per veure si, des de més a baix és podia passar, però no; així que vaig tornar passes enrere; però en lloc de tornar per on havia pujat, vaig desviar-me cap a La Font de la Riera i, des d’allà, per la carretera fins a Sant Julià.
Està clar que aquest estiu, si vull pujar fins el santuari, hauré de fer servir dues variants: o bé anar per la carretera de Vilalleons fins que aquesta passa per sobre l’Eix i llavors agafar qualsevol trencall a mà esquerra, per anar a buscar la carena, o be anar per la Font de la Riera, trencant a ma esquerra i pujar i pujar fins arribar al trencall de la carena, a l'altra banda del Eix; en ambdós casos, son trajectes que m’agraden menys que el que, any rere any, he estat fent però... esto es lo que hay, perquè no te pinta de que facin cap pontet per on jo abans creuava per sobre l’Eix. I és que aquestes pujades i baixades del santuari em van molt i molt bé per reforçar cames.

(C.Q.  929  101-478-451)  
.