Ja fa dies que em va amenaçant, que la meva
esquena em va donant “toques de atención”... què està a punt de fastiguejar-me, i
de quina manera !. Però, ves per on: quan més marxa li dono, millor es comporta.
Ahir varem anar amb Marta a caminar una estona
per la zona de Vallvidrera (5 quilòmetres “toboganeros” mal comptats); i després
de tres dies estant a la frontera de “deixar-me clavat i ben clavat”, a la meva maleïda esquena sembla
ser que l’activitat física, en lloc d’empitjorar-ho, ho millora; així,
inicialment avui havia pensat anar-me’n cap a casa, després de tota la tarda
"patejant-me els carrers" dels voltants de Pl. Molina per feina, perquè la tenia
ben encarcarada, adolorida, rígida. Però el que he fet és anar al
club a pedalar una estona (10 quilòmetres) i fer una llaaaarga sessió d’estiraments...
i ara mateix, com nou (veurem demà). Entre nosaltres: crec que va ser la sessió de
màquines de braços de dilluns: massa pes, i per tant, forço massa l’esquena per
ajudar-me. La meva esquena i jo: un idil·li dels d’abans,
dels de “per toooota la vida” (sense possibilitat de divorci).
Per cert, del global de 7-0 de la eliminatòria
de Champions contra el Bayern millor ni en parlem...
(C.Q.
333,3 33-57-276,3)
No hay comentarios:
Publicar un comentario