Generositat...

M’he llevat aquest matí amb ganes d’escriure sobre això que escriuré ara, quan de casualitat he vist l’entrada del blog d’en Carles Castillejo, referint-se al seu “fiasco” d’ahir a la Marató de València http://www.corriendovoy.com/noticia/declaraciones-carles-castillejo-maraton-valencia

I és perquè del que jo volia escriure avui era de

G E N E R O S I T A T

Perquè no d’altra manera puc definir el gest de les nostres “llebres” d’ahir, en Rubén i la Susanna:

G E N E R O S I T A T

En Carles Castillejo (no sé si amb raó o sense) es queixa amargament de que “el van deixar tirat les llebres” que pensava que tindria -perquè així ho havia pactat amb la organització- per tal de poder fer una marca excel·lent a la marató llevantina: volia anar per les 2:09, un temps esplèndid en territori espanyol.

Jo, com deia aquell, “ni quito ni pongo rey”; l’esport professional, suposo, té aquestes coses que tots ja sabem: curses “llançades” per mitjà de llebres “de pagament”, de corredors que “es cremen” perquè un altra corredor faci marca. Per a mi, això no està ni bé ni malament. Al cap i a la fi, el corredor que acaba fent marca “se lo curra”, ningú li regala rés. Però per a la llebre és una qüestió pura i merament econòmica, un negoci (i, altra cop dic, per a mi això no està ni bé ni malament... l’esport d’elit està muntat així). No crec que això adulteri la competició.

Jo ahir, al contrari del que li va passar a Carles Castillejo, sí que vaig  poder córrer amb una llebre. I ho vaig fer amb l’objectiu d'intentar millorar la meva marca personal (MMP) en curses de 10 quilòmetres. I no només això, sinó que va ser la meva llebre la que em va empènyer a fer-ho, en una cursa en la que ni jo mateix tenia previst participar-hi (Cursa del Clot 2013).

L’escenari: un matí plujós, amb fred i vent... la climatologia que més li agrada -precisament- a la meva llebre (al inrevés us ho dic, és clar: no suporta ni el fred ni la pluja).

La meva llebre corre molt; corre molt... i corre bé. Juga en “un altra lliga”, molt diferent a la meva. Per descomptat, cap recompensa per la llebre. Només és un corredor amb ganes de motivar, d’ajudar, d’empènyer, a un altra corredor per ajudar-lo a assolir un objectiu que -en el meu cas d’ahir- ni ell mateix s’havia plantejat.

- Quina necessitat tenia la meva llebre de fer-ho ? Cap ni una.

- A canvi de què ? de rés.

¿ Cóm s’explica doncs el què, sense cap necessitat, sense cap recompensa -i en un matí desagradable com el d’ahir- una persona, un corredor com tu (però que, com a poc, corre el quilòmetre un minut i mig més ràpid del que tu ho fas) es planti al teu costat, arranqui a córrer amb tu, et vagi marcant el ritme (evidentment, molt més lent del seu ritme habitual i que, per tant, a la llebre la cursa se li fa moooooolt llarga) que afluixi o acceleri segons com veu que tu vas, et controli, et parli, t’anima, “et piqui”, et pauti...?

Només se m’acut una paraula:

G E N E R O S I T A T

Susanna, Rubén. Rubén, Susanna... gràcies per la vostre immensa generositat d’ahir.

(i crec que parlo també en nom d’en Pere, cofoi com està pel seu primer sub-50 com a runner amb en Rubén de llebre).